El lleó i la lluna plena

Avui em retrobo amb un vell amic, un volum de la col·lecció emocions de l’Editorial Comanegra.

N’he llegit molts d’aquests petits tresors i cada un d’ells em sorprèn en poques planes, són com petites pocions de sentiments i reflexions amagades entre una prosa lleugera, un relat que no sembla més que un conte i alhora té una profunditat que esparvera al més valent lector.

El darrer que us vull presentar és El lleó i la lluna plena signat per Nora Shen i amb un epíleg de Mireia Darder qui ha decidit explicar-nos els seus sentiments i el motiu pel qual ens ho presenta com a epíleg i no prefaci.

Ens trobarem convivint amb la Lluna, el seu pare l’Ariel i el seu fill Fèlix. Al morir la mare de la Lluna ella i el petit van tornar a viure amb el seu pare, un home que sembla viure lligat a un sofà.

En Fèlix ja no parla amb ella, amb sort es veuen a l’hora de sopar i sembla que la seva relació sigui cada cop més distant fet que angoixa a la Lluna.

Tot sembla que li caigui a sobre, fins i tot un veí li ha enviat una carta per sota la porta queixant-se pel volum de la tele.

Aquesta carta serà el detonant que farà que la Lluna es replantegi el que el altres penen d’ella i això de retruc li toca al Victor, la seva parella, un noi fantàstic però més jove.

Al dia següent la Lluna rep una altre carta que la convida amb bones paraules a tirar els murs que construeix al seu voltant, a mirar cap amunt enlloc de cap avall, de enfrontar-se a la seva necessitat de tenir-ho tot lligat, una gesta que és impossible.

Carta rere carta la Lluna comença a caminar un nou camí i sense gairebé adonar-se els de casa seva el fan amb ella. Però encara li queda un misteri per descobrir i encara que en tinc moltes ganes no us diré qui escriu les cartes, però reconec que m’ha encantat.

Aquesta nova entrega juga amb dues lletres i dues veus, la de màquina quan ens parla de la Lluna i la manuscrita de les cartes.

Podrà la Lluna arribar a convertir-se en Lluna Plena i mostrar la seva llum interior? Deixarà els seus propis prejudicis a la porta i viurà tal i com sent i no com s’espera d’ella?

Com de costum acabo aquesta breu reflexió amb el subtítol de la novel·la “Només serà teu allò que puguis deixar anar”.