El soterrani

Perdoneu però avui començaré pel final i no de l’historia sinó de la contraportada que ja em va atrapar abans de començar a llegir.

“El que haurem de saber, estimat lector, és si se’n sortirà de tot plegat....perquè sobreviure en ocasions, no vol dir res.”

Celebrem amb Crims.cat la presentació del 40è títol publicat per una editorial que no tanca fronteres sempre i quant la prosa i la foscor regnin en les seves novel·les. 

Res millor per un aniversari que publicar l’obra guanyadora de Gran Prix de Littérature Policière 2013 El soterrani escrita per Sandrine Collette i que manté tota la seva força, el seu tempo i la seva essència gràcies a la traducció de Maria Llopis.

Aquesta és la historia d’en Theo, un home que acaba de sortir de la presó i que es refugia, en certa manera, a casa d’un matrimoni gran en una zona rural on sembla que les agulles del temps mouen les fulles dels arbres i on el temps per pensar s’allarga fins a l’infinit. 

De la mà del nostre protagonista gaudirem de grans vistes, un aspecte molt a destacar de la prosa de l’autora que es centra en el detall i en les descripcions acurades, fet que dona la sensació d’alentir la lectura però que a mesura que anem avançant aquest fet ens farà copsar l’ànima dels seus protagonistes.

En una de les seves sortides en Theo serà capturat i tancat en un soterrani, viurà com un esclau, maltractat fins a tal extrem que preferirà la mort, la violència i la tortura passaran a formar part del dia a dia.

És a partir d’aquest punt on una historia que podríem classificar com a poc innovadora dona un gir absolut centrant-se en la psicologia dels personatges mostrant-nos la veritable foscor de l’ànima de l’esser humà.

Narrada en primera persona sentirem l’ansietat i l‘angoixa d’en Theo, un ambient pesat, asfixiant i claustrofòbic ens envoltarà fins a comprendre que al propi protagonista li molesti la seva pròpia pell com a garjola de la llibertat de la seva ànima.

Una novel·la negra profunda i psicològica on el negre no recau en un sol fet aïllat, en un crim passional o en la violència d’un acte concret, tot el contrari la seva foscor manté un tempo sostingut al llarg de la novel·la mostrant la profunditat dels personatges construïts capa a capa mostrant una foscor malaltissa i cruenta.

Aquest, a la meva modesta manera d’entendre, és el motiu de que la novel·la atrapi al lector, no podreu respirar, acabareu amb la necessitat d’obrir la finestra i respirar l’aire fresc, és angoixant i atraient, un compendi difícil de descriure però que al entrar amb els sentits a la trama necessitareu una conclusió.

És per aquest fet que he volgut començar la ressenya pel final ja que potser el que acabem trobant no sigui exactament el que volíem trobar. 

De manera figurada podríem dir que hem començat la casa pel soterrani, un espai que deixem pel final i que de vegades ni tan sols el considerem com a part real de la casa.