El Padrí

Avui parlarem d’un vell amic, potser dir-li vell és excessiu, però la novel·la El Padrí de Mario Puzo compleix cinquanta anys i Edicions 62 ens ofereix una edició molt acurada i elegant.

Amb una portada sòbria on juga amb el vermell de la sang, el negre de l’ànima i el blanc que remarca el caràcter dels lligams familiar. La vista no la podreu apartar d’en Vito Corleone, un fotograma de la pel·lícula “El padrí” on un impecable Marlon Brando recrea un personatge amb molts matisos.

He de reconèixer que fa molt de temps vaig veure la pel·lícula però sempre m’agrada anar a la font i no havia tingut la oportunitat de llegir-lo, així que res millor que triar un aniversari i la setmana més negra de la ciutat de Barcelona per fer-ho.

La historia comença en el casament de la filla petita de Vito Corleone, segons la tradició el pare de la núvia ha d’accedir als favors que li demanin, però quan en Virgil Sollozzo li demana protecció per la distribució de drogues aquest s’hi nega, no us penseu que es per bondat, sinó per que hi té més a perdre que a  guanyar.

“Don” Vito Corleone és el cap de la Cosa Nostra, la màfia siciliana establerta a Nova York i això li dona poder sobre les altres famílies qui li deuen un respecte basat sobretot en la por. El Don és un personatge capaç d’assassinar a sang freda, extorsionar, controlar la prostitució i alhora tenir una vida familiar on les dones queden apartades dels negocis dels homes encara que en la lectura es veu com elles són les veritables matriarques, cuiden de la família i fan ulls clucs als negocis dels seus marits.

L’autor donarà protagonisme a dos dels fills del Don, en Sonny qui es caracteritza per la seva violència, fet que el portarà a caure en mans dels seus enemics i en Michael, un dels personatges que més m’ha agradat, és un estratega, sap jugar molt bé i vigila tots els moviments. Aquest fet el farà semblar dèbil davant les altres famílies quan hagi de succeir al seu pare però sense fer soroll acabarà amb tots.

La prosa de l’autor manté un tempo irregular que s’adapta a la trama a la perfecció, rica en diàlegs que la fa amena a la lectura i uns personatges molt ben dibuixats que li donen solidesa a la historia.

Crec que el fet d’haver vist la pel·lícula primer m’ha facilitat molt la seva lectura però a l’hora he perdut la sorpresa, els girs narratius, els dubtes i les cavil·lacions dels personatges, si pogués triar crec que preferiria llegir primer encara que en aquest cas l’autor al fer-ne el guió va anar un pas més enllà.

Una historia de mafiosos de gavardina i barret, de grans armes, molta intel·ligència en alguns casos i gran estupidesa en d’altres. Una societat amb les seves pròpies normes, jerarquies i on qui la fa la paga.

És absolutament brillant, atrapa al lector entre conspiracions i joc brut de tal manera que acabarà sentint una gran empatia amb uns personatges capaços de fer el que sigui necessari per la família. 

Aquí us en deixo un breu fragment i la seva banda sonora, va ser agafar el llibre i la música va venir a la meva ment.