Més que ràbia

Estem acostumats a que la historia d’una novel·la ens vagi presentant els seus personatges i en més o menys mesura els vagi donant veu, doncs bé, l’Emili Bayo fa tot el contrari en la seva darrera obra Més que ràbia que ens presenta Llibres del Delicte.

En aquesta novel·la escrita en primera persona per onze personatges diferents s’anirà forjant una trama de corrupció, enveja, triangles amorosos, xantatges, corrupció i ràbia, molta ràbia.

L’autor és capaç de mostrar-nos un moment actual, on regnen els polítics i el procés independentista, des de la visió de diferents persones i com cada una d’elles reacciona i la viu, cadascun d’ells ens mostrarà com la seva essència afecta al món que l’envolta. Però no patiu, tot i ser onze veus us asseguro que són molt diferents i cadascuna d’elles té el seus propis capítols.

Abans d’entrar en matèria m’agradaria puntualitzar que el groc de la portada mai ha estat tan encertat i que la força que aporta la imatge central és la mateixa que marcarà el tempo de la narració i el sentiment que va fluint entre les seves planes, una ràbia acumulada, en molts casos, heretada generació rere generació i a punt d’esclatar.

Crec que aquesta novel·la, tot i ser una ficció amaga un sentiment generalitzat de la nostra societat, una barreja entre impotència i malestar encallat que espera una solució que sembla no arribar.

La trama ens presentarà l’Aina Saborit, diputada del Parlament de Catalunya i líder independentista, el seu germà Francesc ha sigut assassinat i la seva cunyada ha desaparegut.

El cas caurà en mans d’en Ton Domènech, un mosso d’esquadra molt afí a l’Aina però que a mesura que la conegui i observi el que amaga entre bambolines la política no les tindrà totes.

Una novel·la que avança a passos agegantats acumulant ràbia, una paraula que no sembla gaire cosa però que amaga un sentiment potent, capaç de portar a aquell que la sent fins a extrems insospitats.

Mentre la llegia he sentit la ràbia continguda dels seus personatges, com si aquest sentiment domines l’escena i acabes sent per a si mateix un personatge intrínsec entre totes les veus. Realment m’ha sorprès i impactat.

La prosa no és redundant, va al gra i mostra el que vol mostrar, no ens enreda en floritures, els seus personatges es van entroncant creant la trama però en cap moment perden la seva essència individual creant una obra coral definida i molt ben construïda. Són personatges sòlids que atraparan al lector.

Per acabar, crec que és molt interessant fer el reves del que ha fet l’autor, així que us deixo la seva primera frase com a copsadora de tot plegat “És difícil contenir la ràbia”.