Vam ser nosaltres

Per Àngela Sánchez Vicente

Afortunadament en el món de les lletres hi ha editorials com la Editorial Les Hores que ens ofereixen obres reconegudes en altres territoris i que no ens deixaran indiferents.

Són com rescatadors de tresors que gràcies a la tasca de traducció ens apropen a grans obres i cultura d’altres indrets per aprendre, emocionar-nos i gaudir en majúscules de la paraula lectura.

En aquest cas us presentem l’obra Vam ser nosaltres i us prometem que és impactant, fotogràfica, descriptiva, sensible, empàtica... No sé que dir, més que fer la ressenya preferiria estar llegint de nou els fragments claus de la historia.

Coneixerem a la Nahid, una dona que frega la cinquantena i rep el diagnòstic d’un càncer.

Aquesta noticia cau sobre ella acompanyada d’un torrent d’emocions contradictòries i despertarà velles ferides i una ràbia que l’ha acompanyat tota la vida. És com un moment en que es planta a fer balanç i ens presenta totes les peripècies que ha viscut en la pròpia pell i de totes les dificultats de les quals ha anat sortint a lo llarg del temps.

Sempre ha sentit que la seva vida era com una pròrroga, com un temps de descompte doncs sempre ha estat en perill.

A través dels seus records viatjarem a la seva infantesa a Iran, al seu amor de joventut amb el Massod i a la lluita per la llibertat a la revolució del 1979.

La parella van fugir cap a suècia per assegurar-se el futur i donar-li una bona vida a l’Aram, la seva filla nounada.

Crec que la força i vitalitat amb la qual està escrita és deguda a la forta empremta personal que l’autora hi ha deixat. La Golnaz Hashemzadeh Bonde ha passejat i ha viscut per aquests indrets i ens els apropa de tal manera que sembla que puguem respirar aquell aire revolucionari, la victòria, la derrota i els sentiments entrecreuats.

Gràcies a la tasca de traducció a càrrec de Meritxell Salvany tenim entre mans un retrat d’una mare de família que ens deixarà sense alè i sense mocadorats de paper per la seva alta carrega emotiva i reflexiva.

Realment hi ha vides que mereixen ser narrades i potser moltes dones s’hi poden reflectir malauradament.

És una obra dura, no us enganyaré però us sentireu plens quan l’acabeu. S’ha de llegir a poc a poc i descobrir sentiments dins d’un mateix.

Coneixeu-la, acompanyeu-la en les seves memòries i lluiteu amb ella.

No us en penedireu pas.