Jo també cantava L'Estaca

En Josep Maria Bunyol és tot un artista  en quant amb els seus llibres ens fa pujar al Delorean dels records i reviure el bo i no tan bo d’aquells anys que ens han fet ser com som.

Ens va fer tornar a la infantesa amb “Jo també veia bola de drac” i ara torna a l’atac amb Jo també cantava l’Estaca, un volum que recull els anys seixanta i setanta a Catalunya, una època convulsa i revolucionaria que pel que sembla va marcar moda i tendència i ara torna de nou a les nostres vides (llegir entre línies)

No sé si podré parlar amb la memòria, ja que als seixanta jo no era ni un projecte ja que vaig arribar a finals dels setanta, així que a part de gaudir com una criatura del seu llibre ha aprofitat per comentar-lo amb aquells que van córrer davant dels grisos, que van gaudir amb la música que deia més del que semblava i viatjaven a mons llunyans amb el Sr. Spock.

Després de llegir el pròleg incisiu de Josep Maria Mainat amb un toc irònic, sarcàstic i amb anècdotes ja estem preparats per descobrir el que ens vàrem perdre i allò que si vàrem viure, llegir, sentir, escoltar i veure.

Els seus capítols són “Sempre ens quedarà el Palau”, “ Indis i cristians”, “Històries per dormir poc”, “Tu ja m’entens”, “Assemblea després de berenar”, “Delictes de rebel·lió” i “De gossos i collars”, a més d’oferir-nos al final un qüestionari on jugar amb dates i llocs, tot un encert.

Ara llibres aposta per un jove autor que ens parla d’una època que ell no va viure en primera persona fins a les darreries dels setanta i que amb una gran documentació, molt humor i opinions de primera mà de persones com Carme Ruscalleda, Quimi Portet, Màrius Serra, Anna Veiga, Enric Calpena, Ramon Maria Calderé i Sílvia Munt.

Un volum potent, reivindicatiu, amè, divertit i amb un to ple de picardia que us atraparà des de la primera plana i no el podreu deixar. Tan se val com el llegiu, tot seguit, buscant capítols, guiant-vos per les imatges que acompanyen els textos o senzillament obrint-lo a l’atzar i gaudint de cada article per si mateix.

Mentalment o no tant, acabareu cantant cançons de Lluís Llach, Serrat, La Trinca fins a Parxís o els pallassos de la tele, recordareu sèries mítiques com “Bonanza” amb els germans Cartwright, “Star Trek”, “Perry Mason” o “Ironside”, contes plens d’aventures com en Tintin o l’Asterix, sense oblidar-nos de les nines de Famosa com la Nancy, això és gairebé tot, amics el que us puc dir sense destrossar el llibre.

Un aspecte a remarcar són els requadres amb l’estisorada de la censura de l’època i més recentment el fet de la no existència de la plana cent cinquanta cinc.

Bé, només us puc dir que en aquest llibre hi ha de tot i per a tothom, una píndola de la memòria col·lectiva catalana que s’ha de prendre de cop. Els efectes secundaris poden ser eufòria, enyorança i en casos extrems visualitzacions a Youtube.

Recordar el passat és bo però que torni a aquestes alçades ....