I, de sobte, el paradís

Després de llegir la contraportada de I, de sobte, el paradís m’ha sobtat la seva portada, m’ha portat a reflexionar sobre el que estava veient, o millor dit a intentar comprendre l’acció en sí. He volgut copsar la idea un cop llegida la novel·la de Núria Perpinyà per treure’n l’entrellat. La protagonista fa una fotografia del món exterior i rea amb el mòbil? Quin és el motiu per fer etern el moment d’un únic instant?

Editorial Comanegra ens presenta una novel·la que ens parlarà de les addiccions degudes a l’abús d’internet com els enganxats a Youtube, als xats, als videojocs i a la vida irreal en xarxa, també l’anorèxia nerviosa, el sexe...

Ens trobarem a la Vall de Tammarians (per aquells que coneixeu l’autora reconeixereu la Vall que en part protagonitza i envolcalla la seva novel·la “Al vertigen”) hi ha la Clínica Lúbol on addictes de diverses edats i professions conviuen en mig de la natura per superar una vida que gira en torn de quelcom que els acaba controlant a ells. 

La necessitat d’una desintoxicació als afectes aliens que els han acabat condicionant i canviant els ha portat a donar el pas de canviar.

En aquest cas cal puntualitzar que l’autora no demonitza les xarxes i el seu ús, també en puntualitza les seves coses bones com la globalitat, el fet que a dins del sistema tots som iguals i la connexió positiva que es pot establir entre els usuaris. Però com en tot els excessos piquen.

La trama està presentada en la veu de dues protagonistes, la Doctora Neuska qui ens presentarà als diversos pacients i com intenta ajudar-los amb diverses teràpies i l’Índia, la amiga virtual de la Elexa, una jove hikikomori, anorèxica i que només escolta música clàssica.

Realment m’ha sorprès la narració, un acostuma a pensar que si parlem d’un tema com un centre de desintoxicació tot serà molt dramàtic i traumàtic però l’autora li dona una volta de cargol i tot presentar-nos realitats dures i reals li dona un punt vital, una guspira d’ironia, rebel·lia, un to metafòric i filosofic que conjuga a la perfecció.

Crea uns personatges magistrals a qui el lector creurà i voldrà ajudar encara que en certs moments ells mateixos es rebel·len contra el sistema. Coneixereu en Carles, el fisioterapeuta, en Fusquero, un pacient twitaire que en xarxa és ella i no ell  a qui a més a més se li afegeix la ludopatia i en Gari Pifarré, un Conseller de la Generalitat, ansiós i estressat amb les xarxes.

És realment brillant com intercala twitts de diversos personatges virtuals donant uns punts de visió molt actuals tant en format com en mentalitat, alleugeren la trama i conviden a pensar que hauríem dit nosaltres.

Una lectura que se m’ha fet curta però amb una profunditat fosca que cal anar il·luminant pas a pas.

Si us passeu el dia enganxats a l’ordinador, si creieu que Twitter és Déu i que fugir és la solució, aquesta és la vostra novel·la, llegiu en paper.