Entrevista Gemma Lienas

Ens omple de goig presentar-vos l’obra El fil invisible amb la que l’autora Gemma Lienas ha guanyat el Premi BBVA Sant Joan d’enguany.

Des d’obres per a jove com “El rastre brillant del cargol” com a grans títols de la seva bibliografia per a adults com poden ser “Atrapada al mirall” i “El gust del cafè” han copsat la nostra atenció i de ben segur que els seus lectors fidels han estat esperant aquesta nova novel·la que s´ha dilatat un xic en el temps degut al seu compromís polític amb Catalunya.

En aquesta nova obra fa una passa més endavant cap al feminisme, les arrels del coneixement i de l’autoconeixement per tal de narrar-nos una historia basada en una gran dama de la ciència.

Un ambientació detallada i preciosa, una protagonista que ens enamorarà, la historia de la gran científica de l’ADN a la que li torna la veu i li atorga el mèrit que mereix juntament amb la contextualització de l’acció en una Europa de la Segona Guerra Mundial porten a aquesta novel·la a un nivell superior de qualitat.

Feminista, reivindicativa, veritable, sensible, emotiva... Té els ingredients justos per fer que aquesta lectura sigui altament addictiva.

Gràcies a Edicions 62 podem gaudir i desgranar tots els detalls i interrogants d’aquesta novel·la. Però per conèixer millor l’autora li donem la paraula.

Quan vas sentir que el món de les lletres l’estava esperant? Mai vaig sentir-ho així. Vaig decidir que seria escriptora perquè volia veure si era capaç de transportar els altres a mons de ficció, tal com em passava a mi quan llegia. 

Per tu la paraula “escriptor/a” es refereix més a una professió o a una vocació? Pot ser una vocació al començament, però, després, pel fet de dedicar-hi moltes hores es converteix en una professió.

Quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor/a? I la que més detestes? Suposo que la pregunta es refereix no a l’escriptor/a, sinó al que escriu. En aquest cas, el que més aprecio és l’eficàcia de la llengua i la claredat en l’exposició. El que més detesto és la pompositat.

Imagina que pots fer un viatge en el temps i l’espai per tal d’oferir un àpat amb grans escriptors. A qui convidaries? A la Virginia Wolf, la Vita Sackville-West, la Montserrat Roig i l’Ana Maria Matute.

Des de la teva tasca política has defensat la llibertat i la nostra llengua. Creus que la literatura catalana actual van per bon camí? Crec que té molta salut, tot i que em preocupa que s’edita massa i es compren pocs llibres.

Sé que t’han temptat per escriure una novel·la sobre els dies viscuts al Parlament en un moment crucial i històric per Catalunya. Com la imagines? No m’inspira gens la vida parlamentària com a material literari. No crec que pogués escriure’n una novel·la.

Com ha estat el procés de documentació per aquesta novel·la? Ha estat laboriós: he llegit llibres sobre la descoberta de l’estructura de l’ADN (com La doble hèlice o The dark lady of the DNA), sobre genètica (com El gen), sobre la segona guerra mundial a Bretanya (com Mon pays a l’heure allemagne), sobre la Remedios Varo, sobre l’illa de Batz i sobre Bretanya. M’he entrevistat amb genetistes, amb especialistes en malalties neuromusculars, amb una documentalista, amb llibreters de llibre antic... He visitat l’illa de Batz, a la costa bretona. He vist documentals de genètica i de la segona guerra mundial. 

La teva nova protagonista és una jove curiosa a la recerca de la veritat amb arrels franceses. En què t’hi assembles? Tinc arrels franceses (la meva mare i tota la seva família ho era), tot i que la història de la Yvonne i la Júlia no té res a veure amb la meva família. I soc curiosa com la Júlia, però psicològicament no ens assemblem. 

En aquest llibre tornes la veu a la Rosalind Franklin a la que van silenciar i ara ja no pot explicar la seva història. Creus que la memòria és el passat que vol seguir esdevenint present? Com es escriptora em puc permetre de recuperar la memòria de dones que han estat invisibilitzades. Trobo que és un privilegi, i ho aprofito. Penso que és important rescatar les dones “de la paperera de la història”, com diu el llibre El problema de las mujeres, de J. Fleming.

Què en penses de les dones silenciades i de l’actual moviment feminista? Penso que moltes dones, encara ara, van a parar a la paperera de la història. I és injust que no es reconegui el talent femení. Per això és important el feminisme, que lluita per la igualtat de les persones i que rescata moltes de les dones oblidades. El moviment feminista actual el que té de bo és que s’ha fet global i s’ha posat de moda entre les dones joves i les noies.

Creus que aquesta obra té un alt contingut didàctic? La didàctica és una disciplina que estudia els processos d’ensenyament i d’aprenentatge. En aquest sentit no crec que ho sigui. Ara, sí que amb la lectura de El fil invisible es poden aprendre coses, per exemple, sobre la descoberta de l’ADN, tot i que no és la voluntat de la novel·la.

Creus que la veritat fereix o té la capacitat de curar? Suposo que depèn de cadascú i depèn de les veritats.

Quina creus que podria ser la banda sonora d’aquesta novel·la? No, je ne regrette rien, de l’Édith Piaf i els concerts per a violoncel de Bach.

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang teniu tinta, us heu de justificar massa sobre la feina que feu? No m’he de justificar, però em sap greu que, sense visibilitat, sigui molt més difícil vendre i arribar a lectors i lectores.

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil i agraït gràcies a les xarxes socials i la interacció amb els lectors que aquestes faciliten? Sí, hi ha més possibilitats d’arribar als teus lectors i lectores, i això és molt positiu. Però també és cert que les xarxes et roben moltíssim temps. 

Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries? A la política? NO! A la política, no. Ja ho vaig fer durant dos anys i mig, però no m’hi tornaria  a dedicar. Faria alguna cosa relacionada amb el món del llibre. Seria professora (ja ho vaig fer en el passat), seria editora (ja ho vaig fer en el passat), seria bibliotecària, seria llibretera...

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai  t’han fet i creus essencial respondre? Ens la pots respondre?

Està d’acord amb el fet que les escoles no facin comprar llibres literaris per què les famílies no volen haver de pagar llibres? En absolut. Crec que és molt dolent per a les criatures, que veuen la lectura com una activitat purament escolar i no pas lúdica i perquè es queden sense biblioteca personal, que és de molta importància. És dolent per a les famílies ja que, abans, moltes només tenien les novel·les que l’escola els feia comprar per als seus fills i filles, i ara ja no tenen ni això. És dolent per als mestres que acaben adoptant la idea que no cal tenir llibres (creuen que només és important la lectura. I, no obstant, sense llibres no existiria la lectura). És dolent per a tota la cadena del llibre, especialment per a la baula més feble –els escriptors i escriptores—perquè ens quedem sense ingressos. 

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem tot l’èxit que mereixes amb aquesta trepidant història.

Àngela Sánchez Vicente

La Petita Llibreria