Lèmmings

No a tothom li agrada el mateix negre en el gènere negre i això a Llibres del Delicte ho tenen molt en compte i no trobareu entre els seus títols dues novel·les similars ni per casualitat.

Avui parlarem de Lèmmings, per aquells ja grandets el títol per si mateix ens porta als anys noranta i aquell videojoc repetitiu que ens enganxava, però els lèmmings també són uns rosegadors de l’àrtic amb una naturalesa solitària, si considerem el títol com una metàfora on es combinen els dos conceptes tenim quelcom diferent i alhora molt potent.

En Jordi Dausà Mascort ens presenta una imatge rocambolesca i esfereïdora, el nostre protagonista de qui no sabem el seu nom i ni ell mateix el sap, es desperta en una nau industrial, ferit i a prop seu hi ha dos cossos sense vida, un d’ells amb les butxaques ben plenes de calers.

El nostre nou amic, no recorda que ha passat, no sap si és una víctima o un botxí, així que agafarà els diners i fugirà d’aquell lloc tan fred i ple de mort a la recerca d’ell mateix.

Una historia escrita en segona persona, on el lector és interpel·lat a descobrir juntament amb el protagonista qui és, així, poc a poc i amb flaixos anirem descobrint des de la seva infantesa fins al moment en que s’ha despertat. Tot allò que l’ha portat a ser qui és, els seus errors i els seus encerts.

En el decurs de la historia, l’autor fa un retrat a una societat deprimida, tòxica i sòrdida, on s’aniran reunint el pitjor de cada casa i amb una autenticitat que deixa glaçat.

Una historia de violència, on els cops de puny marcaran un tempo més ràpid que les paraules, amb una prosa fluida i molt adequada als personatges, els quals amb gran solidesa li donen caràcter a la novel·la.

El seu punt fort a destacar és com el nostre protagonista ha de fer encaixar les peces de la seva pròpia vida i descobrir qui és en realitat, saber si la seva vida forma part d’un món sòrdid i fosc o si d’altra banda és un innocent que es trobava en el lloc i moment inadequat.

Una novel·la molt visual sobre un món a les ombres. Perdoneu que no us digui qui és el nostre protagonista o a que es dedica, ja que serià un crim aixafar-vos un camí a la recerca de la pròpia identitat.