Vés i aposta un sentinella

“L’illa de cada esser humà, Jean Louise, el sentinella de cadascú, és la seva consciencia”

Després de més de cinquanta anys en un calaix reapareix Harper Lee, amb la que va ser la seva obra novell, una novel·la que fou refusada en el seu moment pels seus editors i de la qual va néixer “Matar un rossinyol”, obra que li reportaria el premi Politzer i el reconeixement com una de les veus més contundents de l’América del Sud.

Molts posen en dubte els motius per la publicació de Vés i aposta un sentinella a aquestes alçades de la pel·lícula i de la vida de la seva autora, però si la tractarem com a obra novell de qui es forjaria un nom universal amb una única publicació mereix la pena descobrir els seus inicis i veure com la seva prosa va evolucionar fins a convertir-se en el que fou.

labutxaca ha apostat per ella i els seus lectors descobriran a una Scout de vint-i-sis anys que viu a Nova York, que és autosuficient, que té una mentalitat oberta i que torna a casa, a Maycomb, per visitar al seu pare.

Atticus és ara un home de setanta-dos anys afectat per una artritis reumatoide, cosa que en part li ha canviat el caràcter.

Encara que el que no m’esperava és la transformació de l’ heroi gairebé per excel·lència de virtuts com la lleialtat, la lluita contra les injustícies i l’empatia a un antiheroi segregacionista actiu.

Scout haurà de lluitar amb si mateixa, la seva mentalitat no encaixa amb les de les dones del sud tancades a la seva pròpia comunitat, la seva relació amb en Hank no és el que ella esperava ni volia i el descobriment final és que el seu pare és un home com els demés, amb errors, i no l’heroi d’una nena que creia que el seu pare podia arreglar el món.

Ens trobarem al Sud d’América,  als anys cinquanta, on el racisme i la segregació eren el pa de cada dia, i a els que vàrem llegar “Matar un rossinyol” creiem en una voluntat de canvi encara que fou per a uns pocs, però sembla com si tot el poble s’hagués unit en una ment col·lectiva en favor de la supremacia blanca.

La prosa denota que li manca una mica de polit, una revisió, no ens anem a enganyar, tots la compararem amb la seva predecessora publicada, com esta aquesta escrita en tercera persona i l’anterior en primera, com l’evolució dels personatges no ve marcada de manera cronològica, cosa que deixa algun que d’altre fil per tirar, però precisament aquests fets són els que fan gran la novel·la, donat que mostren no només una historia, sinó l’evolució d’una escriptora.

Aposto que aquesta novel·la serà un gran best-seller, però a mi m’ha deixat mal sabor de boca en quant al canvi d’Atticus, per mi són dues histories diferents, encara que crec en el canvi de caràcter i en l’adaptabilitat de la persona en el seu ambient, però prefereixo quedar-me amb l’Atticus anterior i amb els seus valors, que amb aquest rondinaire.