L'elefant desapareix

labutxaca ens torna a portar una nova joia de Haruki Murakami. Després de la publicació de llibres com “De que parlo quan parlo de córrer”, “Desprès del terratrèmol”, “Underground”, “Homes sense dones”, “Escolta la cançó del vent” i “Pinball, 1973” que podeu trobar a la mateixa editorial per tal de poder delectar-vos amb la narrativa d’un dels millors escriptors actuals japonesos que existeixen al panorama literari.

Aquesta vegada és el torn de L’elefant desapareix un recull de 17 contes que Marukami va escriure a la dècada dels 80 i que entrat el Segle XXI van formar, tres d’ells, una adaptació teatral amb grans elogis de crítica. Durant aquests disset relats ens trobem amb un Murakami tal i com el coneixem de sempre i en el que apareixen tots aquells elements que sempre són recursos propis de l’autor: personatges solitaris, emocions a grans nivells de mesura, música, menjar i surrealisme...

Personalment les temàtiques que més m’han agradat, ja hagin sigut pel seu absurd o per la bona historia que es teixia han sigut el tractament de la son que es fa en el conte  d’una dona que perd la capacitat de dormir i rumia amb la vida i la mort. O aquella que parla d’un nan que balla de forma increïble, on la realitat es difon en un relat molt atraient.  Hilarant ha sigut la història d’una parella que els agafa un atac de fam mentre conversen d’un atracament, que fa que junts a les dues de la matinada pensin en atracar ells mateixos un McDonalds. 

Tal i com he dit, la fantasia i la filosofia que tenen els protagonistes d’encetar la vida d’una manera (siguem realistes) igual que nosaltres i la prosa de Murakami fan que aquesta il·lusió tingui una relació directa, en realitat, amb la nostra quotidianitat. Sincerament no em preocupa mai que les històries de Murakami no tinguin un fil concret o acabin d’una manera abrupta. La vida és així, sense principi, nus i desenllaç, caòtica i extraordinària.

Murakami ens torna a mostrar que Orient i Occident son diferents en moltes coses però semblants ens altres. La seva prosa totalment minimalista i les reiteracions en tots els seus contes fan que el lector tingui plena consciència del control que l’escriptor està exercint ja no només a l’obra sinó en el lector mateix. La ficció i la realitat sempre es donen la mà amb prosa plena de simbolisme que fa que la lectura sigui agradable o angoixant segons l’interès del propi Murakami.

Perfecte per tots aquells amants de Murakami que esperen en candeletes la seva propera obra, per tots aquells que potser una historia massa llarga amb aquests simbolisme se li fa pujada i prefereix llegir contes curts per tal d’assaborir-los millor. 

Però, sobretot, un llibre dedicat a tots aquells que no només llegeixen sinó que aprofundeixen amb allò que estan llegint i es formen una construcció totalment innovadora vers la seva pròpia existència. 

Crec que la finalitat d’aquests 17 contes són precisament això, que el lector emprengui la seva rutina amb una mirada molt més màgica que faci que el dia a dia sigui molt més d’un mateix. Gaudiu-los.