Llegamos al final de la tormentosa relación entre dos almas
marcadas por su pasado, Cristina Prada
y su trilogía “Todas las canciones de amor” se despide a lo grande tras
invitarnos a reír y llorar, a enamorarnos y a tener ganas de estrangular a
alguien, una novela sexy y picante que calienta el ambiente pero que tras
“Todas las canciones de amor que suenan en la radio” y “Todas las canciones de amor que aún suenan en la radio” baja un poco el termostato y dispara los
sentimientos verdaderos en Todas las
canciones de amor que siempre sonarán en la radio.
Nuestros protagonistas pasaran de una boda exprés a ver como
su matrimonio se deteriora por momentos, una feliz noticia aparecerá en sus
vidas pero su desenlace creará entre ellos un abismo casi insalvable, quizás
todos aquellos que decían que no estaban preparados y que al final Ryan se
cansaría de ella tenían razón, aunque esta vez será Maddie quien pondrá tierra
de por medio tomando decisiones unilaterales y empezando a pensar por ella
misma y para ella misma.
En esta última entrega la autora os llegará al corazón, con
su prosa ligera tratará temas espinoso, las páginas pasan en un abrir y cerrar
de ojos, y aunque quizás en la balanza los personajes lo pasen más mal que
bien, sabe cómo transformar un deseo, una obsesión en una ventana al corazón y
a la verdad.
Hay verdades que duelen mucho, que hieren el alma
mortalmente, pero solo si el amor es real y profundo puedan llegar a ser algo
mejor de lo que eran juntos o por separado.
¿Puede una sola imagen decir más que mil palabras? ¿Puede un
solo gesto romántico despertar a un corazón dormido?
Una historia de amor pasional que tanto arde como una llama
como se enfría como el hielo, con un marco incomparable como la ciudad de Nueva
York que tiene su propio espacio como personaje secundario.
Booket en su
colección laerótica nos muestra las diversas caras de una misma relación, la
visión de ella, la de él, la de aquellos que se ven arrastrados al drama o a la
felicidad, pero sobretodo da la oportunidad al lector de formar parte de un
grupo de amigos que se apoyan en todo momento y para quienes el lazo de la
amistad es intocable.
La entrega más musical de todas, con variedades de género,
tempo y artistas, pero un plus muy agradecido por los lectores quienes al
escuchar las canciones amplían la profundidad de los sentimiento de los
personajes y tras leer la trilogía y escucharlas de nuevo tendrán la sensación
de reencontrarse con unos viejos amigos.
Aquí os dejo el principio del final, enamoraros o no es cosa
vuestra.
Hoy
Impedimenta nos trae una historia de
una familia inusual, de la mano de Dragan
Velekic, el narrador serbio más importante del momento. Nos presenta las
vidas de unos personajes que intentan recuperarse tras la guerra de Yugoslavia.
Miljan
es un restaurador que huyó de su Belgrado natal para instalarse en Viena
abandonando a su hijo recién nacido y se ocupa de su nieto. Marija, una
filóloga con pánico a la soledad, a Marko, un novelista frustrado que escribe
una “guía para evitar disgustos”. Kristina, cumpliendo una profecía que una
adivina le lanzó la noche de su graduación, cruza “el agua grande” para
comenzar de nuevo en Boston.
Bonavia es la historia de un viaje que son
muchos viajes, de una huida que nos conduce al lugar del que partimos y de lo
que una generación deja, involuntariamente, a su sucesora. Un laberinto que nos
demuestra que, aunque nos esforcemos en borrarlo, el pasado siempre vuelve.
Una
historia intensa, con un fuerte poder para hacernos sentir las historias que se
van tejiendo entre los personajes y sus vidas, una novela que emociona e
impacta y que nos habla de una realidad dura y complicada.
A
través de los destinos entrecruzados de sus personajes, Bonavia explora, las consecuencias humanas del colapso y la
disolución de un país.
Amores, desamores, generaciones y naciones, una familia y los
estertores de la Guerra de Yugoslavia de fondo. Una de las grandes novelas
europeas de los últimos años.
Dragan Velikic es, como decía al inicio, uno de los
escritores serbios con más proyección del panorama actual. Licenciado en
Literatura Comparada y Teoría Literaria, comenzó a trabajar como editor de
Radio B92.
En
2007 obtuvo el galardón más prestigioso de su país, el premio NIN a la mejor
novela del año con “La aventura rusa” y en 2015 con “El forense”. Ha publicado
más de una decena de novelas, que han sido traducidas a quince idiomas. En
castellano ha publicado su novela “Plaza de Dante” y actualmente la Bonavia, la novela que hoy os
presentamos.
Avui ens retrobem amb el grandíssim autor Rafael Vallbona. Un home que respecta
al seu públic lector i sempre ofereix histories en les que val la pena ficar el
nas i capbussar-s’hi sense cap mena de por. Totes les seves obres ens indiquen
que a més de ser un autor incansable i treballador té un segell de qualitat que
ens garantitza retrobar-nos amb una historia que no ens deixarà indiferents i
que ens agradarà refugiar-nos en les seves planes.
Us animeu a descobrir la seva darrera obra mereixedora
del Premi BBVA Sant Joan d’enguany?
Vinga va! No us el podeu perdre!
Per Adriana Pujol
Sota el títol La casa de la fronteratrobareu una historia vital de cinc generacions en las
que els propis protagonistes deixaran un espai molt significatiu i simbòlic a
l’espai físic on succeeix l’acció.
En el petit enclavament de la frontera, més concretament
al barri de la duana de Puigcerdà hi ha una casa que ha estat testimoni del pas
del temps des de finals del segle XIX fins avui.
Una terra en que molts han enterrat els seus somnis, d’altres
han fet brollar les seves llàgrimes i on també hi ha sang i suor amb l’anhel de
sempre tornar-hi i que perduri a la família essent com un emblema per ells.
Amb descripcions més que fotogràfiques i amb el marc
històric perfectament ben explicat sobre les dues Guerres Mundials, la Guerra
Civil, els refugiats i les modernitats dels anys 60 i l’impacte de cada succés
ens trobem amb una nissaga que les ha passat de tots colors.
De la mà d’Edicions
62 i gràcies a la prosa majestuosa de l’autor teniu l’oportunitat d’anar a
l’encontre d’unes persones màgiques, entranyables i que d’es d’ara ja són
eternes.
Amb una amplia
bibliografia a les seves espatlles d’altíssima qualitat ens preguntem: Quan va
descobrir que el món de les lletres l’esperava? Des de petit que m’atreia la lectura:
En Massagran, el Zoo d’en Pitus o La casa sota la sorra van ser els primers
llibres que em van començar a fascinar per les històries. A través d’ells vaig
començar a veure el món per un forat. Allò em va anar portant, poc a poc, cap a
l’altra banda; passar de que m’expliquessin històries a explicar-les jo. Als
meus amics del carrer els deia que els explicaria una peli, però en realitat me
la inventava (crec que ells ho sabien, però no deien res). Temps després vaig
començar a escriure contes a classe. Ja se que no s’ha de fer, però és que
m’avorria molt.
Esdevenir escriptor va ser un procés natural,
una necessitat d’expressió? Què el va motivar? Jo crec que
convertir-me en escriptor va ser una necessitat vital. El meu món era estret,
petit i francament asfixiant. La possibilitat de convertir-me en empleat de
banca (el desig de la meva família), m’espantava. La por a condemnar-me a una
vida grisa com veia a casa em va donar més ales que el Red Bull. Jo tenia
aquella passió, que poc a poc es va anar convertint en vocació i què, estudiant
periodisme a la universitat, es va convertir en un camí cap a la vida plena que
desitjava. Més que escriptor, em reclamo explicador d’històries; del tips que
siguin. És la meva vocació, la meva passió i la meva afició: la vida. I satisfà
molt poder-m’hi dedicar.
Imagini que pogués fer un viatge en
l’espai i en el temps i compartir un àpat amb escriptors de renom. Qui serien
els seus convidats? Jack Kerouac, perquè em va obrir els ulls; William
Shakespeare, perquè és l’escriptor total; Dashiell Hammett, perquè inventa la
crítica a la societat contemporània des de la literatura popular; Lawrence
Ferlingheti, perquè és la veu poètica de la modernitat i Josep Pla, perquè és
el millor escriptor català del segle XX i... N’afegiria molts més, però potser
no podria pagar la factura. Ah, i amb Allen Ginsberg ja hi vaig sopar quan va
visitar Barcelona.
Esperava l’èxit aclaparador de les
seva novel·la?Quines expectatives en tenia mentre l’escrivia? Un
estudiant de la universitat em va preguntar si m’havia tornat boig d’alegria en
saber que havia guanyat el premi. Li vaig dir que m’havia satisfet molt i que
estava molt content i esperançat, però que la gran il·lusió l’havia tinguda el
dia que la vaig acabar d’escriure i vaig pensar que havia estat capaç de fer
una obra prou sòlida com per a optar a un dels premis grossos. Mentre escric no
penso en expectatives. De fet, sempre penso que no se si el que estic fent val
gran cosa, perquè entre el relat i jo no hi ha distància. Estem massa a prop
l’un de l’altre per veure’ns les cares.
Què va
significar per vostè rebre el premi BBVA Sant Joan?Per
trajectòria, organització, difusió i rigor del jurat, el BBVA Sant Joan és un
premi d’enorme prestigi i garantia de serietat . No podia aspirar a res més.
A què és
dedicaria si li prohibissin escriure? A llegir, anar en bici i contemplar
com passa la vida, que no és poca feina.
Centrant-nos en
la novel·la ens agradaria que ens expliqués que vol dir per vostè la paraula família.
Família és el
símbol de la construcció del relat personal de cadascú (i que ens ajuda a
créixer) a partir de la memòria, que és el gran llegat que ens deixen els qui
ens precedeixen. Us ho dic jo, que he heretat molts pocs records.
Quin sentiment
té vers la veritable família Grau? Són es meus germanets ceretans. Els ho he dit més d’un
cop, i no pas en broma.
Què han sentit
els protagonistes al veure la seva historia novel·lada? Vertigen, lògicament. Tant la
Carme, la mare, com en Miquel i en Josep, dos dels seus fills, sempre em deien
“algun dia s’hauria d’explicar la història d’aquesta família”. I ves, aquí
està. Ara be un cop passat el mareig, crec que tenen una enorme sensació de
justícia històrica vers els seus propis ancestres que considero molt lloable.
Els honora aquest gest de reconeixement.
És conscient que
ha fet que aquesta família a més de coneguda pel seu públic esdevingui
immortal? Com es sent? Tothom
te dret a que la seva memòria pervisqui. Amb els Grau jo només he estat el
missatger. No hi tinc, ni em correspon, cap protagonisme tret de l’estrictament
literari.
Creu que l’amor
i la família són els motors que fan que el món giri d’una manera més assenyada?
Hauria de ser
així, però no sempre passa: massa egoisme, massa niciesa. Espero que les
generacions joves actuals ho sàpiguen veure. Vaja, estic convençut que si que
ho veuran.
Quins secrets
encara amaguen les parets de la casa de la frontera tot i les seves transformacions?
Jo crec que
els secrets que puguin servar les parets de la casa, si no han volgut sortir a
la llum en aquesta ocasió, és que no volen ser destorbats: respectem-ho.
Li hagués
agradat visitar la casa en cada una de les seves versions i períodes històrics?
Sóc un
tafaner de naixement, i això no es cura. I tant si m’hauria agradat. Hi he
pensat sovint mentre escrivia.
Creu com
nosaltres que el passat és fa present per esdevenir futur? “Tot torna agrupant-se i és una sola història”, diu
Vicent Andrés Estellés. I jo ho crec. L’existència es una concatenació de fets
i records que es projecten endavant i fan camí.
Creu que rere
cada família es pot amagar una bona novel·la? Per què no? Ara be, literàriament una
història no és res fins que no es converteix en un relat. Vull dir que la
història, per si sola és una matèria en brut que cal polir i conformar.
Quina cançó podria ser la banda sonora
d’aquesta família? Un tema de Serge Gainsbourg, com ara Aux armes et caetera, Ex fan des sixties o la Decadanse, interpretat pel Pont
d’Arcalís, amb Django Reinhart a la guitarra solista. Be, com que Django no pot
tornar, l’Albert Bello faria molt be el seu paper.
A l’actualitat
hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui
escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com vostè,
aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la
feina que fan? Això de l’exposició als
mitjans, de la fama, de les vendes, els diners...va per barris. Allà cadascú
amb la seva manera de fer. El meu ego deu ser poc exigent, perquè el que a mi
em ‘posa’ de veritat és escriure.
Cada mati em llevo pensant si seré capaç d’escriure un full. Si ho faig, em
sento ric i ple, i no és broma. La resta és show
bussines i una mica de vanitat, també (va, no ens fem els estrets ara, que
som mortals com tothom)... Deu ser això que ara en diuen empoderament (i que, ho confesso, no entenc que vol dir). Ep, però
de sang en tinc jo, i molta (a vegades massa i tot, potser)
Per acabar, ens agradaria que ens respongués al que ja
ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina
és la pregunta que mai li han fet i creu important? Ens la pot respondre?
Per què no
escrius novel·les en castellà, si be que escrius sovint en castellà als diaris? Des del respecte,
l’admiració i l’interès per la llengua i la cultura castellana; perquè no em
surt. No em reconec la meva veu literària en castellà. Una civilització, per
poder-la explicar be, s’ha de fer en la seva llengua pròpia, que és la que li
dona la dimensió i transcendència exacta. I la meva és el català des que vaig
néixer.
Crec que tinc prou domini del castellà per escriure, i ho faig al diari
sense entrebancs quan escric per l’edició estatal (El Mundo de Catalunya acull
de sempre, sense escarafalls ni petulàncies, articles en català a les seves
pàgines). Però explicar un univers literari és una altra cosa. Hi ha molts mes
valors en joc que els estrictament tècnics i lingüístics. Per això nomes la
creació només la faig en català.
Des d’aquí el volem felicitar pel merescut premi alhora que li agraïm el
temps que ens ha dedicat.
Moltíssimes gràcies per la seva generositat i per la seva obra! Aquí ja
té una legió de seguidors que esperem noticies seves en breu.
Salutacions i èxits,
Moltes gracies a vostès per l’atenció que
m’atorguen. I si un dia ho volen, no dubtin a donar-me dia i hora: no hi ha res
més interessant que conèixer en persona a lectors i lectores
Avui ens retrobem amb el grandíssim autor Rafael Vallbona. Un home que respecta
al seu públic lector i sempre ofereix histories en les que val la pena ficar el
nas i capbussar-s’hi sense cap mena de por.
Totes les seves obres ens indiquen que a més de ser un
autor incansable i treballador té un segell de qualitat que ens aporta una garantia
de retrobar-nos amb una historia que no ens deixarà indiferents i que ens
agradarà refugiar-nos en les seves planes.
Us animeu a descobrir la seva darrera obra mereixedora
del Premi BBVA Sant Joan d’enguany?
Vinga va! No us el podeu perdre!
Sota el títol La
casa de la frontera trobareu una historia vital de cinc generacions en las
que els propis protagonistes deixaran un espai molt significatiu i simbòlic a
l’espai físic on succeeix l’acció.
En el petit enclavament de la frontera, més concretament
al barri de la duana de Puigcerdà hi ha una casa que ha estat testimoni del pas
del temps des de finals del segle XIX fins avui.
Una terra en que molts han enterrat els seus somnis,
d’altres han fet brollar les seves llàgrimes i on també hi ha sang i suor amb
l’anhel de sempre tornar-hi i que perduri a la família essent com un emblema
per ells.
Amb descripcions més que fotogràfiques i amb el marc
històric perfectament ben explicat sobre les dues Guerres Mundials, la Guerra
Civil, els refugiats, les modernitats dels anys 60 i l’impacte de cada succés
ens trobem amb una nissaga que les ha passat de tots colors.
La transformació de l’hostal en botiga de queviures amb
bar i posteriorment en botiga d’esports no ha canviat el batec dels qui hi
viuen i ho visiten. Sembla que fins i tot nosaltres, els lectors puguem gaudir
d’aquell paratge tan particular entre l’anar i tornar de la gent.
La família Grau ha fet mans i mànigues per tal de complir
els seus somnis a la frontera. Ho hauran aconseguit?
És una terra on han fet les seves arrels, on han sentit
la curiositat pel món, on s’han enamorat, on han tingut fills. Han crescut
allà, són fills d’allà i testimonis de la feina dels seus pares superant la
negror de la Guerra, les primeres il·lusions, el desig de tornar... La casa de
la frontera és el seu refugi es transformi en el que es transformi, és el seu
lloc en el món.
Voleu conèixer a la família Grau?
De la mà d’Edicions 62i gràcies a la prosa majestuosa de l’autor teniu l’oportunitat d’anar a
l’encontre d’unes persones màgiques, entranyables i que des d’ara ja són
eternes.
