Una veu de nit

Per Àngela Sánchez Vicente

Que soni la música que ens fa somiar, que s’encengui la llum i que la butaca més còmoda de la casa ens rebi! Es nota que estem contents doncs l’Andrea Camilleri ha tornat amb una nova investigació per en Salvo Montalbano.

En Montalbano està més en forma que mai tot i estar celebrant el seu cinquanta-vuitè aniversari. Ell mai descansa i li agrada l’acció en la mateixa mesura que odia la paperassa burocràtica que li alenteix la seva tasca de camp.

Està en una època vital en que desitja fer el que ell vol i sap fer a la seva manera i amb el seu tempo, no li agrada ser manat i menys per el president del consell d’administració i crec que té raó... Potser no és políticament correcte o es salta protocols però acaba resolent tots els casos amb èxit i sortint-ne airós. 

Aquest cop està una mica “rebotat” amb tot i no està disposat a que juguin amb ell, ai del delinqüent que li està posant difícil... No sap amb qui se les veu!

A Una veu de nit ens enfrontarem a una màfia. Rere un robatori a un supermercat i el posterior suïcidi sospitós del seu amo li salten totes les alarmes. Tot el poble sap que els propietaris, la família Cuffaro són mestres en estendre les seves mans per tots els camps possibles per tal de veure’s beneficiats tot i que la legalitat de tant en tant sigui un obstacle a saltar.

Poc després trobaran el cos de la xicota del fill del president de la Diputació apunyalat i aquest fet serà la cirereta del pastís del seu aniversari.

Abans ja no li quadrava l’assumpte però ara ja veu que ambdues morts estan relacionades i que la investigació va cap a un enemic molt poderós.

Ell mai s’espanta i ens mostra la bondat del poble italià i alhora les trames més mafioses o d’influències perilloses que de vegades uneixen a personatges ven dispars o llunyans en el sociograma del poble.

Qui hi ha rere les morts? Quan trigarà en descobrir-ho? Podrà tenir un aniversari en pau?

Només de la mà de labutxaca que acull l’amplia bibliografia de tan prestigiós autor us en podreu assabentar.

Personalment crec que és una de les novel·les d’en Montalbano que m’han sorprès més tant per la trama con pel seu canvi de caràcter. Una mica més decidit, disposat a treballar però més radical amb els seus límits.

Ell creu que el fi o el tancament d’un cas justifica els mitjans i potser si que és així. És el que ens encisa d’ell, la seva voluntat de justícia encara que en més d’una ocasió es jugui la feina i potser el coll.

Vinga, ja comença a fer calor però les vacances encara estan una mica allunyades.

Us ve de gust un viatge per Vigata sense escales, maletes ni avions?