La vida sense la Sara Amat

Per Àngela Sánchez Vicente

Us presentem el Premi Sant Jordi 2015 i realment us el recomanem d’una manera molt vehement per diversos motius: la trama original i altament addictiva, la prosa encisadora del seu autor, la humanitat i generositat d’en Pep Puig... podríem fer una llista de punts forts de la novel·la i no acabaríem mai.

Un dels grans poders que amaga la lectura de La vida de la Sara Amat és que el podem classificar i ordenar amb aquelles novel·les que no deixen indiferent al lector i convida al diàleg posterior. Nosaltres, tot l’equip de La Petita Llibreria l’hem llegit i hem extret grans sentències i idees que sense aixafar-vos la trama us intentarem explicar a continuació.

El tret de sortida de l’aventura al passat, en els dies d’estiu que la Sara Amat era una petita entremaliada que cercava noves experiències i trencar amb tot allò que l’envolta. 

Un dia assolellat en que va sortir a jugar a cuit a amagar amb els seus amics ja no va tornar, va desaparèixer deixant un buit que molts han sabut omplir però d’altres no i encara la recorden com si el sol d’aquell estiu encara els cremés la pell.

El narrador de la historia és en Pep, l’únic que sap que no va desaparèixer aquella nit sinó que es va colar a casa seva. No hi va estar massa temps allà amagada però hi van passar les suficients coses com per deixar una empremta massa profunda a la memòria del nano.

Pot un record abastir-nos tota la vida? Poden uns pocs dies donar sentit a tota una existència?

En Pep era un nano enamoradís, obedient i potser amb una mancança d’objectius i ella era massa tabalot, un cul inquiet, una fugitiva.

Què n’és ara de la Sara? I d’en Pep? 

De la ploma àgil d’en Pep Puig brolla una historia que ens deixarà sense alè i ens farà reflexionar sobre la condició humana, sobre el passat, el futur i els paper dels records a la nostra vida.

Sobre una trama que és molt interessant i amb pocs precedents crea uns protagonistes amb molt de caràcter i uns sentiments que van evolucionant de manera brutal tot emmarcant-ho en uns escenaris on tots ens hi podem sentir propers.

La seva gran empatia i el llenguatge de la novel·la fan que un cop l’obres no saps com però ja et sents part de la historia i no en pots sortir fins que giris la darrera plana.

Deixareu escapar aquesta gran novel·la que ens ofereix Proa?

Sabeu que no som massa de recomanar premis perquè a vegades ja se sap allò que diuen “agafa fama i posa’t a jeure” però en aquest cas no és així, és una novel·la interesant, única i ens despertarà de la nostra quotidianitat.

Jo en el vostre lloc no ho pensaria massa i aniria a buscar-lo i m’endinsaria a la historia d’aquets dos nanos que han crescut en direccions oposades però amb un mateix punt de sortida.