Entrevista Joan Carreras

Cafè Barcelona ha sigut un descobriment fascinant, la veritat és que he trobat més del que creia que hi trobaria i, tot i que al principi evoca records en blanc i negre, la historia pren tonalitats intentant-se allunyar d’un passat dolorós i la necessitat de tirar endavant.

Visitant la web www.janquim.cat he pogut saber una mica més sobre la teva obra i l’evolució del procés de la novel·la al blog, però no he trobat gaire informació anterior per descobrir com vas arribar al port de les lletres.

Quan va néixer la teva inquietud per les lletres?

Sempre he volgut escriure, sempre he escrit, l’única resposta sincera és aquesta: sempre. 

Quin arròs seria per a tu la Barcelona paella?

El que s’explica al llibre és l’únic que es pot dir d’aquesta manera perquè és com l’anomenen els personatges.

Ha sigut molt difícil el procés de recerca d’informació per a la novel·la?

Documentar-se és important però encara ho és més oblidar-te’n de seguida. No faig documentals, escric novel·les. De manera que tot allò que no incideixi en l’acció, tot allò que no afecti els personatges, no m’interessa encara que m’hagi tingut ocupat moltes hores. 

A la novel·la hi ha una barreja de cultures que s’allunya dels típics i tòpics, i on ens apropem més a les similituds entre Holandesos i Catalans que en les nostres diferències. Creus que aquestes dues cultures que es podrien complementar?

No estic gaire segur d’haver entès la pregunta. No ho sé, no tinc la sensació que els habitants dels Països Baixos tinguin al cap la voluntat de fer res amb nosaltres, cosa que, d’altra banda, és força raonable. 

Podrem descobrir part de l’ànima d’en Joan Carreres al Cafè Barcelona?

M’agradaria dir que no. Vull dir que el que faig és explicar històries i ja està. Però potser és inevitable que una mica aparegui el rastre de les meves dèries a tots els llibres que escric. 

Per les descripcions tan acurades sembla que la ciutat és més que una senzilla referència a la teva vida. Ens en podries fer cinc cèntims?

Amsterdam és una ciutat que té la capacitat de fascinar. Això és el que li passa al narrador de la novel·la, un personatge que no descobrim ben bé qui és fins que ja hem avançat unes quantes pàgines. A mi també m’agrada, però això és menys important.  

Quin seria el lloc que un turista no s’hauria de perdre al visitar la ciutat per descobrir sota el seus peus l’Amsterdam real, apart per descomptat de la Taverna Barcelona que hi ha a Saenredamstraat?

La taverna aquesta… és increïble, la vaig descobrir quan tenia el llibre tancat però em va semblar que els havia d’esmentar a la pàgina d’agraïments i ara, en fi, els vaig anar a veure no fa gaires dies. Molt bona gent, amb moltes ganes de fer coses. Sobre la ciutat, mira, que cadascú vagi a veure el que vulgui. Al llibre hi surten esmentats uns quants llocs que potser als lectors de «Cafè Barcelona» els farà gràcia de veure, qui sap.   

Molts autors coincideixen a dir que hi ha personatges més especials que d’altres, també aquest sentiment s’estableix entre el lector i els personatges. Quin personatge seria la nineta dels teus ulls?

Cap. Quan un personatge corre el risc de ser massa «estimat» segur que li faig passar malament. No els convé. Però, vaja, si hi insisteixes, hi ha un personatge secundari, que queda descrit com un noi remenut i malgirbat, ja saps qui vull dir… sí, en Hersony. Té alguna cosa de màgia, o això he volgut, que em sembla que ajuda a entendre més bé el final del llibre. 

Podríem descriure el Cafè Barcelona com un personatge principal?   

El cafè és un escenari, el lloc on es troben els clients i el lloc on conviu una família gens convencional… El cafè és al cor d’aquesta història, com han escrit els editors a la contracoberta. 

I en podríem considerar la veu de André Hazes com l’estat d’ànim i l’ànima de la novel·la en sí?

Hazes és un intèrpret que agrada molt a un personatge. La mestressa del cafè l’adora. Com tantes persones dels Països Baixos, el públic d’aquest tipus de música popular, sentimental, emotiva… una mica xarona. 

L’Arjen és el detonant de part de la historia, però aquesta recau en les espatlles de l’Annabel. El lector descobrirà al final el motiu real d’aquest pes i la podrà veure des d’una altre perspectiva, aquest descobriment ens farà reflexionar sobre el que creiem saber d’ella. Podríem considerar que al llarg de la novel·la coneixem només la mascara i l’ombra de l’Annabel?

L’Annabel se’ns presenta de maneres diferents fins que el llibre acaba. Tots els personatges canvien, evolucionen, però l’Annabel és, potser, el que es deixa veure menys, perquè ens l’explica algú que se n’ha enamorat i això, per força, en distorsiona la mirada. 

No voldria desvetllar molt més de la novel·la, hauran de ser els lectors els que descobreixin les seves llums i les seves ombres. Però, per acabar i com a pregunta de la casa, m’agradaria saber quina és la pregunta que mai t’han fet i que consideres important o interessant pel públic. La podries respondre?

P-

R- No sé quina pregunta hi aniria bé però la resposta és que els llibres no existeixen quan algú els escriu sinó quan algú els llegeix. 

Moltes gràcies de nou per dedicar-nos part del teu temps.

Una abraçada

La Petita Llibreria