Paolo
Giordano ens
torna a acaronar l’ànima desprès del seu exitós “La soledat dels nombres primers” amb una historia que avalua com un nano (encara
no el podem anomenar home) viu la seva experiència a l’Afganistan.
Una anada i tornada als seus afectes,
als seus records i a la seva vida que no serà mai la mateixa encara que tingui
la sort de tornar amb vida a casa seva.
Una visió transformadora, canviarà
d’hàbits, de costums alimentaris, d’horaris i sobretot investigarà aquella
solitud tan colpidora que estableix un diàleg entre la incertesa i la memòria.
El sergent Antonio René comanda un
escamot de nois molt joves. L'últim a arribar, en Ietri, tan sols té vint anys
i se sent totalment inexpert. Per a gairebé tots ells, la missió a l'Afganistan
és la primera gran prova de la seva vida. La seva destinació, una base
d'operacions al mig del desert, és un dels llocs més perillosos de tota l'àrea
en conflicte. Esgotats per la calor, el brogit i la por, de dia els soldats
reconstrueixen la vida que coneixen, visiten el metge i procuren distreure's.
De nit, però, els records irrompen i els nois, enmig d'un
silenci absolut, senten les pulsacions dels seus propis cors, els sorolls dels
òrgans: l'activitat incessant del cos humà... Fins que arriba el dia en què
s'han d'endinsar en territori enemic i de sobte es veuen forçats a passar
comptes amb tot allò que han deixat en suspens. Quan tornin a casa, ja hauran
sobrepassat irreversiblement la línia que separa la joventut de l'edat adulta.
Mai podran oblidar allò que han sentit i han vist,
aquells companys que han perdut i la duresa de la vida que han conegut.
Reconstruir les seves vides esdevindrà una feina massa
complicada si no compten amb l’afecte i l’amor incondicional dels seus éssers
més propers.
Edicions 62 i labutxaca ens apropen un
meravellós text on la visió de la guerra esta molt ben documentada i ens podem
apropar als sentiments, paisatges i olors en els que els personatges viuen
envolcallats.
Pensem que amb la Segona Guerra
Mundial o amb la Guerra Civil Espanyola els grans conflictes ja van acabar però
hem de tenir present aquests territoris on dia a dia han de fer recompte de
caiguts, de morts defensant banderes o ideals.
Al parlar de guerra pensem en armes
però l’arma principal és el cos humà dels soldats combatents que es juguen allò
més valuós que tenen.
Quin munt de vides i famílies
destrossades.
Aquest llibre, també ens mostra l’altra
cara, no podem anomenar-la positiva però la més amable, el companyerisme i la
germanor, la protecció entre els companys i l’amor que s’obre pas fins i tot en
els territoris més hostils.
Molt recomanable per
pensar i gaudir d’una lectura que no deixa indiferent.
Una novel·la que estirarà els fils de
la teva ànima sense cap pietat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada