Entrevista Ramón Erra

Avui em plau presentar-vos una novel·la que m’ha enganxat d’una manera impressionant, es tracta de Far West Gitano.

La gran documentació sobre el tema per part d’en Ramon Erra, el talentós autor i guanyador del premi Marian Vayerda 2014 per aquesta novel·la ens proporciona un reguitzell de personatges que ens obren els ulls sobre les relacions entre ells mateixos i entre ells i els paios. 

Costums com auto abastir-se d’aliments a través de la pesca o les trampes per animals, rentar al riu, cantar al so dels banjos, viure la família i els seus lligams... és tan profunda i tan subtil que et fa veure coses que mai havies vist sobre aquesta ètnia. 

Realment no us penedireu d’anar a l’encontre d’aquests nous amics que ens presenta Empúries amb una novel·la tan treballada que es pot sentir, veure-hi més enllà, sentir el vent, l’olor del riu i el moviment dels propis carros.

Si la vida es una roda hem de girar amb ella i acceptar el nostre destí, a vegades estem a dalt i a vegades a baix. 

Us animeu a conèixer-los?

Ara ja és el torn de l’autor per tal que es presenti ell mateix i ens ajudi a copsar l’essència de la seva novel·la.

Quan va descobrir que el món de les lletres l’esperaven? De molt petit. El llegir porta a l’escriure.

Va començar amb narracions més breus i contes fabulosos. Com ha estat el gir i l’evolució de la teva narrativa al llarg dels anys? Ha estat un procés voluntari o t’ho ha donat la pròpia maduresa? Hi ha una manera de mirar les coses que deu ser innata. La resta, ve de fer-se gran, viure coses noves i acumular lectures. De tot i de tothom se n’aprèn.

Si pogués fer un viatge en el temps amb quins escriptors li agradaria compartir un bon dinar i un grapat de bones anècdotes? Dels escriptors que més m’agraden no estic gaire segur que tots siguin bons companys de conversa. Però no es pot dir mai que no a un dinar compartit.

D’on li sorgeix la idea i l’interès de narrar una historia centrada en l’ètnia gitana? Al poble on jo he crescut, quan era petit no hi passaven gaires coses. Com a tots els pobles, suposo. L’arribada d’uns gitanos amb un circ menut, o a vendre puntes de coixí o a arranjar paraigües, sempre era una novetat. Amb el poble gitano hi compartim moltes coses, però a vegades els veiem llunyans i misteriosos. 

Amb la seva obra tenim a l’abast molta documentació sobre el fenomen migratori o nòmada dels gitanos i els rols socials que hi ha a les famílies. Com va ser el procés de documentació? Jo no diria tant. M’he documentat a partir de llibres, estudis, reportatges, observant i parlant. Després he intentat oblidar una mica tot això i centrar-me a inventar una família particular. Una família concreta, que penso que podria existir, però en tot cas no seria representativa. Són personatges de ficció que només responen d’ells mateixos. Són pura invenció. 

No ha tingut por de ferir els sentiments d’algun membre del col·lectiu? Creu què és un llibre compromès o una manera d’apropar-la per tal d’esborrar prejudicis socials? La literatura dibuixa un món i el lector l’interpreta a la seva manera. El plantejament del llibre, però, seria: tot i que hi ha molts prejudicis a banda i banda, i això a vegades porta a conflictes, totes les cultures, tots els col·lectius, s’han de respectar, valorar i estimar i, a partir d’aquí, cada individu és responsable dels seus actes, mai el col·lectiu. Després també volia fer sortir el tema socioeconòmic i mostrar col·lectius que són més vulnerables que d’altres per la situació que tenen a la societat. A vegades, la gent més aposentada, la que té una vida segura i pròspera, és la més mesquina i desagradable. En aquesta novel.la n’hi surten uns quants. Però això tampoc vol dir que els paios o els catalans siguem majoritàriament així. Per sort.

És una obra coral i té molts personatges per anar aprofundint en diversos caràcters, preocupacions i mentalitats. La seva obra és la vida d’una gran família, és més fàcil escriure sobre una sola persona o escriure sobre un grup i les interaccions que existeixen entre ells? Tot és prou complicat. La idea és mostrar que les persones som iguals en les coses essencials. Necessitem aproximadament les mateixes coses. I tenim també les mateixes preocupacions: com ho fem per subsistir, com patim pel pas del temps, el conflicte generacional, la mort, l’amor, la solidaritat...

Té algun personatge que hagi estat el seu preferit o el seu detestat? Detestat no n’hi ha cap. Me’ls estimo tots, amb les seves llums i les seves ombres. Les persones no som perfectes i sempre ens podem equivocar. M’agrada la tieta de Nimes, per la seva independència i llibertat que vol combinar amb la fidelitat al món gitano. Sóc molt de secundaris. M’agraden els personatges contradictoris, els que són dèbils i això els porta a fer coses que potser no estan bé.

La veracitat i el respecte són els puntals de la seva narrativa. Creu que la màxima “És narrant que ens narrem” cobra una especial importància en aquest relat? Hi ha moments que penso que m’agradaria ser nòmada i potser hi he posat sentiments meus relacionats amb l’aventura, el paisatge, la nostàlgia, les rondalles, els westerns, les mil i una nits, la música... 

Creu que pot esdevenir una eina didàctica sobre la interculturalitat? No ho sé. La novel·la planteja coses, però no dóna respostes ni pretén jutjar.

A quines personalitats de la contemporaneïtat li agradaria que arribés un exemplar d’aquesta obra? Com diria la Virginia Woolf, al lector comú, al lector exigent. Hi ha persones molt importants que no llegeixen gaire ficció o que no la valoren. 

Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

Què fas quan un gran clàssic de la literatura, una de les considerades obres mestres, no t’entra de cap manera? Ho proves una segona vegada. Deixes passar uns anys i hi tornes. I així, fins que arribi l’hora. Sempre sol arribar l’hora: el dia que com a lectors estem preparats per connectar amb els plantejaments d’aquella obra.

Moltíssimes gràcies pel seu temps i li desitgem de tot cor que aquesta novel·la li reporti una gran satisfacció i un gran èxit.

Àngela Sánchez Vicente