Entrevista Jordi Solé

Avui ens retrobem amb un admirat escriptor d’aquesta casa, es tracta d’en Jordi Solé que després dels seus èxits amb “Ciutat d’espies” i “Conspiració a Tàrraco” torna amb noves idees però amb la seva empremta genuïna que ens garanteix una obra plaent i de qualitat.

De la seva novel·la anterior “Conspiració a Tàrraco” us vàrem dir: “La gran documentació sobre el període històric, la geografia del moment i la cultura des d’allò més ampli fins al detall més mínim de protocol, relacions familiars, girs d’argot, vestuari, costums, armes i un llarg etcètera fan possible la immersió total en la novel·la i en una trama que t’enganxa de principi a fi.”

Doncs bé ara amb La nit de Damballah canvia d’estil i de localitzacions per tal d’oferir-nos una novel·la negra on l’elegància narrativa n’és un dels principals plaers. 

En aquest thriller podreu investigar allò que va passar amb la noia de color que va aparèixer morta a la Zona Franca de Barcelona amb signes d’una mort violenta i víctima d’un ritual vudú. 

De la mà del Lluis i la Mònica descobrirem el que va passar però no patiu que no us ho penso explicar doncs és tan impactant, inesperat i ben tramat que és millor que ho descobriu vosaltres mateixos gràcies a l’aposta que ha fet Columna donant veu a aquest autor.

De ben segur que les cues per Sant Jordi seran ben llargues doncs té la facilitat de narrar trames de qualsevol gènere que es proposi amb una naturalitat, veracitat i treball de documentació a les espatlles que proporciona una lectura ideal per tots els amants de les bones lletres.

És un llibre que us provocarà una nit d’insomni doncs és impossible deixar-lo a la tauleta de nit a mitges... és altament addictiu! 

Donem-li el torn de paraula i que es presenti ell mateix:

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Si et sóc sincer... des que quan feia 8é d’EGB i vaig guanyar a classe un premi de redacció que organitzava la Coca-Cola. Després vaig anar a la fase provincial i ja no vaig passar d’allà. Però allò em va fer descobrir el que realment m’agradava. Després, coses de la vida, vaig trigar molt a escriure el primer llibre. Per el cuquet hi era des d’aleshores. 

Si poguessis fer un viatge en el temps amb quins escriptors t’agradaria compartir un bon dinar i un grapat de bones anècdotes? Quins són els teus referents? Ostres! N’hi ha molts... García Márquez, Robert Graves, Sherwood Anderson, Elmore Leonard... I no cal que ja no hi siguin. Gent com John Irving, Gisbert Haefs, o Don Winslow encara donen molta guerra i els trobo molt grans. Darrerament he llegit “Galveston”, de Nick Pizzolato, i no em faria res anar a fer un cafè amb ell, a veure si aprenia alguna cosa.

Què t’atrau de la literatura? Creus que la lectura és un ritual que s’està profanant amb els llibres electrònics? De la literatura el que m’agrada és explicar històries i que me les expliquin. Per mi és la condició principal. Després, l’estil és el que fa més o menys gran un autor, però a mi el que em perd són les històries. Pel que fa al suport en el qual llegeixis, no em sembla important. El que compta és poder llegir!

Has tocat el gènere històric amb “Conspiració a Tàrraco” i ara arribes amb un thriller sota el braç. Com ha estat el salt d’un gènere a l’altre? S’escriu de la mateixa manera o amb la mateixa mentalitat? Com et deia, el que m’agrada és explicar històries i no em preocupa en quin moment històric passin, ja sigui l’antiga Roma, la I Guerra Mundial o el 2015. Ara bé, cada història requereix una forma diferent. No pots pretendre portar el lector a l’antiga Roma fent servir un narrador que parla com ho fem avui en dia. Senzillament, no seria creïble. 

Situar una historia en l’aquí i l’ara és un gran atractiu sota el nostre punt de vista. Amb quins ulls mires la ciutat? Vas prenent notes? Fas fotos? Les imatges sempre són importants, per a mi. Tant quan parles de la Barcelona d’avui com de la de fa cent anys. Veure com és m’ajuda molt a poder portar-hi la trama, sí.

Com ha estat el procés de documentació sobre la trama més policial i d’investigació? T’ha ajudat algú en especial? M’ha ajudat, mol-tí-ssim la periodista de TV3 Anna Teixidor, que és una de les autores del reportatge “Ivie Okundaye, una noia de carretera”, que és el que em va donar la idea per fer la novel·la. Abans de començar a escriure m’hi vaig posar en contacte i va ser encantadora. Sense la seva generositat i els seus coneixements hauria estat una feina molt més complicada per a mi. Una vegada més, moltes gràcies, Anna!

Amb el tema del vudú has fet un gran treball per explicar-nos lo just i necessari. Has esbrinat alguna cosa que t’hagi espantat? A mi, el vudú, ja em feia por des d’abans. De fet, per això em va atraure el tema i vaig fer el llibre. Diguem que és una religió amb una sèrie de figures i de costums de les quals prefereixo mantenir-me el més allunyat millor...

Creus que la víctima de la novel·la reflexa el que és una víctima propiciatòria d’aquesta societat? Per descomptat. Mira, diumenge passat vaig anar al Romea a veure una obra que, per cert, recomanaria a tothom: “El bon lladre”, i tornant per les rambles estava ple de noies nigerianes buscant clients. Després de saber el que han hagut de passar per arribar fins aquí i el que encara estan vivint, dia rere dia, només passar pel seu costat i mirar-les als ulls em feia encongir el cor.

Diuen que els thrillers s’escriuen del final cap al principi. Sabies el final de la novel·la des de l’inici o es va anar transformant? Mai no començo cap novel·la sense saber com acabarà. De fet sé perfectament com comença, com continua i com acaba. Si no, no la començo. Una altra cosa és que pel camí pugui fer alguna petita marrada, que sempre en fas. Però la planificació em sembla essencial.

Creus que els policies sense l’ajuda de la Mònica se’n haguessin sortit? Creus que aquests personatges de fóra del cos policial prenen un pes molt especial i empàtic amb el lector a l’hora d’investigar? La Mònica és, de fet, l’autèntica protagonista del llibre. Ella es la besnéta d’un altre personatge meu, el Pol Vidal (que és el protagonista de “Barcelona Far West” i “Ciutat d’espies”) i forma part de l’univers que vaig construint poc a poc. Si tot va bé, espero fer-la tornar a l’acció ben aviat.

Què t’enamora de les teves novel·les? En tens alguna que sigui la preferida? M’enamora la història. Li vaig donant voltes i més voltes fins que arribo a un punt que necessito explicar-la. El cos m’ho demana a crits! Pel que fa a les preferències... totes són les meves criatures i m’agraden totes, si no, no les hauria fet. Però potser m’estimo “Barcelona Far West” un pelet més que la resta... Em costaria explicar el per què.

Per finalitzar, ens agradaria que ens respongués el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

P- La pregunta potser seria aquesta: Per què creus que autors estrangers que no són millors que els nostres tenen tan fàcil ser traduïts i editats aquí i als catalans els costa tant, no ja poder sortir a fora, sinó, fins i tot, poder vendre a casa seva? La resposta, com deia aquell, deu ser en el vent... 

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquesta novel·la et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.