Entrevista Daniel Arbós

Benvolguts amics de La Petita Llibreria, avui us volem presentar en Daniel Arbós, autor de la novel·la “Deu top-models i una boja que parla sola” que us vàrem presentar ahir, un jove a la trentena que parla sobre la seva generació, que dona pinzellades de ficció a la realitat i que sorprendrà a amics, coneguts i saludats.

D’ell us podem dir les dades bàsiques, és llicenciat en Biologia, sempre s’ha dedicat professionalment al periodisme i a la comunicació científica. Actualment col·labora amb el Versió RAC1, el Via Lliure de RAC1 i el diari Ara. També és codirector i co-presentador del programa de Sants 3 Ràdio de divulgació científica i humor “Pa ciència, la nostra” ( www.paciencialanostra.cat), premi Ràdio Associació de Catalunya al millor programa de ràdio local l’any 2012.

Fins aquí el currículum que trobareu a la novel·la, però nosaltres volem saber molt més i per això li cedim la paraula.

De petit eres més de contes o de ràdio? De ràdio, sens dubte. A casa estava engegada tot el dia i és la banda sonora de la meva infantesa.

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Des de sempre m’ha agradat escriure i explicar històries. I, malgrat vaig estudiar ciències, mai vaig voler abandonar les lletres. Suposo que per això em vaig acabar dedicant al periodisme i la divulgació científica.

Tot i les sortides que pot donar una llicenciatura de Biologia, Què et va fer decantar cap a la comunicació científica? Com deia, les lletres sempre m’han atret, especialment el periodisme. Al poc temps de començar la carrera vaig veure clar que no em volia dedicar a la recerca ni a cap de les sortides més habituals de Biologia, i vaig pensar que una bona opció seria  especialitzar-me en periodisme científic.

Ets un home tot terreny, treballes al medi de la ràdio i a la premsa, t’agradaria tenir un espai d’aquestes característiques a la televisió? Vaig fer una secció de ciència a la televisió local de L’Hospitalet de Llobregat i no només van tancar el programa sinó tota la televisió (no per culpa meva, suposo). Sí que m’agradaria que hi hagués molts més continguts científics en tots els mitjans de comunicació, no només la televisió. Cal entendre que la ciència també és cultura i que cal posar-la a l’abast del gran públic.

Quin és aquell escriptor/a que no pot mancar a la teva biblioteca? La meva biblioteca és petita. Regalo molts llibres però me’n compro pocs per a mi. De l’únic autor que crec que ho tinc tot és d’en Quim Monzó.

No abusarem preguntat quin color és el teu preferit, que t’agrada menjar, quina música escoltes o si creus en el destí. El que si volem és passejar-nos amb tu per la novel·la i desgranar-la només una miqueta (no anem a descobrir tots els secrets)

Creus que el lector descobrirà una faceta desconeguda de la teva persona? Crec que no. Potser hi ha algú que es pensarà que sóc graciós, perquè ho és la història i el protagonista, i si em coneix algun dia s’endurà una decepció. 

D’on ha va sorgir el títol? Amb l’editorial vam tenir molts dubtes amb el títol. Vam plantejar-nos una vintena o més d’opcions, i finalment ens vam quedar amb aquest, perquè crida l’atenció i té un punt graciós. Com en tot, hi ha gent que el troba encertadíssim i gent que el detesta.

Situar una historia en l’aquí i l’ara és un gran atractiu sota el nostre punt de vista. Amb quins ulls mires la ciutat? Com molts barcelonins, amb una barreja d’amor i odi. Barcelona és una ciutat fantàstica, que ofereix un munt de possibilitats; però que s’ha convertit en un decorat més pensat per als turistes que per als que hi vivim.

En aquesta obra els homes són els grans protagonistes. Creus que és més fàcil escriure sobre el propi sexe o és indiferent? Aquesta novel·la està escrita en primera persona i tot el pes recau en l’Eduard, el protagonista. Per a mi era molt important posar-me en la seva pell, entendre com pensa, què el motiva...Per això necessitava crear algú molt proper a mi. M’hagués estat molt difícil fer la mateixa història amb un protagonista que fos una dona, un home de vuitanta anys o un indi de l’Amazones, per exemple.

La veritat encara supera a la ficció? Sí, sens dubte. Hi ha històries reals que costaria mans i mànigues fer versemblants en una novel·la.

Què en penses de l’amor? Així, en general? Doncs que és ben bonic.

Quin percentatge té l’Edu d’en Daniel? I en Daniel Arbós de l’Edu? Amb l’Eduard compartim generació, ciutat de residència i feina, pel què deia abans que necessitava poder-me ficar molt dins el personatge. A part d’això, hi ha força diferències en la manera de pensar i de comportar-se. Jo no m’hi sento identificat

Quina seria la banda sonora d’aquesta novel·la? A l’Edu li agraden els grans clàssics: Johnny Cash, David Bowie, The Ramones...

Creus que a la Martina Klein li agradarà la història de l’Edu? No ho sé perquè, per desgràcia, no la conec. Li hem fet arribar al llibre. Si se’l llegeix i em dóna feedback, ja us explicaré...

Tots els teus personatges juguen un paper força concret. Hem llegit que molts recreen històries o anècdotes reals inspirades en amics, coneguts... Això t’ha facilitat el crear-los o t’ha dificultat el seu desenvolupament? Els personatges són tots inventats. Molts del fets i de les anècdotes, en canvi, sí que estan inspirats en coses que m’han passat a mi o a gent del meu voltant. Jo volia fer una història molt realista, fer un retrat d’una generació, la que té entre 30 i 40 anys, en la Barcelona d’avui en dia. I per aconseguir-ho, què millor que els fets fossin reals.

Tindrem en breu més novel·les signades per Daniel Arbós? Pot ser més noticies de l’Edu i la seva colla? En breu no. Escriure una novel·la és moltíssima feina i, pels que ho fem com afició, és difícil trobar el temps i la calma necessàries. Sí que seguiré escrivint, i molta gent m’ha demanat que vol una continuació de la història de l’Edu. Ja veurem...

Com penses viure la teva primera jornada de Sant Jordi? Doncs encara no ho sé. Si he de signar llibres, m’agradaria que em toqués al costat de personatges mediàtics, tipus Mario Vaquerizo. Crec que passaria una bona estona.

Si aquest Sant Jordi et concedissin el desig de fer un viatge en el temps i l’espai a quin autor li demanaries que et signés la seva obra? Quina obra seria?  Si pogués viatjar en el temps, sens dubte aniria cap al futur i, per tant, m’agradaria que em signés la seva obra l’escriptor eminent del moment. Tot i que, ben pensat, si pogués viatjar cap al futur, no crec que perdés el temps demanant signatures de llibres, sinó que voltaria per veure com és el món.

Per finalitzar, ens agradaria que ens respongués el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

Com a biòleg, la gent te la mania de preguntar-me el nom de totes les plantes o animalons que ens trobem pel camí. La frase “I això com es diu?” assenyalant una herbota qualsevol, és un clàssic. En canvi, hi ha una pregunta que no em fan mai i és:

Als peixos els entra aigua als ulls? No, perquè tenen una mena de membrana protectora.

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquesta novel·la et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.