Entrevista Sílvia Romero i Olea

Avui estem d’enhorabona doncs una de les dames de les lletres catalanes actuals amb més carisma, personalitat i un sentit intimista espectacular torna amb la seva darrera obra titulada El plagi i ens en vol fer cinc cèntims.

¿Què recorda la nostra ment? ¿Què amaga la nostra ànima?

Acompanyats per la Sílvia Romero i Olea, a la novel·la farem dues grans amigues, la Carme i l’Àngels, una dona de postguerra i una dona del temps actual. Dos pols oposats que es reconeixeran l’una en l’altra per les seves grans virtuts i alguna de les seves ombres.

Proa aposta per una gran història que uneix dues dones ambicioses que s’assemblen molt més del que es pensen.

De l’autora Sílvia Romero i Olea ja hem llegit “Amor a sang freda”, “Ànima mesquina”, “Júlia M.”, “Iskander, un viatge a la màgia dels llibres”, “El camí del Bandama Vermell” i “Foc grec” però crec que ja és hora que els nostres lectors gaudeixin d’una entrevista on ella mateixa es presenti sota la nostra màxima, que resa “És narrant que ens narrem!”.

Si us sembla, comencem:

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant?

La veritat és que aquest descobriment encara no l’he fet. Més que pensar que el món de les lletres m’està esperant, m’agrada pensar que jo bec d’ell, que m’alimenta i, això sí que ho puc ubicar cronològicament, m’agrada pensar que des de ben petita, quan tenia uns vuit o nou anys i començava a inventar-me històries, vaig entendre que una part de la meva vida havia d’avançar, obligatòriament, en paral·lel al món de la literatura i l’escriptura.

Si poguessis compartir un te de mitja tarda amb algun autor (viu o mort) amb qui ho faries? Per quins motius?

Suposo que si aquesta mateixa pregunta me la feu demà, demà passat, o en qualsevol altre moment, contestaré alguna cosa diferent. Perquè la llista d’autors que per a mi són una referència important, quasi m’atreviria a assegurar que és interminable. Però us diré el nom dels dos que en aquest precís instant m’han vingut al cap tot d’una: Mercè Rodoreda i Jesús Moncada. Tots dos són, per a mi, dos genis de l’escriptura. I estic convençuda que compartir unes hores de conversa amb ells seria una gran i rica experiència.

Amb les teves obres anteriors i aquesta queda palès que els humans som encara molt més retorçats i complexos del que semblem. Com ho fas per mostrar-nos els personatges tan reals?

Sovint han dit, referint-se a les meves obres, sobretot en novel·la, que jo faig literatura de personatge. I és que un cop tinc clara la història que vull narrar i el missatge que vull transmetre, deixo en mans dels personatges tota la feina. Són ells qui s’han d’explicar i han de mostrar-se. I això ho faig treballant la caracterització dels personatges fins a la sacietat.

Creus que és a partir de la duresa i de les adversitats de la vida que ens adonem d’allò positiu que tenim en el nostre dia a dia?

No sé si la consciència d’allò positiu que tenim només apareix a partir d’aquesta duresa i adversitat, però sí és ben cert que l’ésser humà necessita els contrastos, les comparacions, per ser capaç de mesurar en el seu just valor els elements que donen forma a la seva vida. Repeteixo: no sé si cal que això es doni sempre en la vida real, però és un recurs que jo utilitzo a bastament en escriptura i em serveix per emmirallar els personatges.

En aquesta obra ens mostres dues dones amb unes històries dures i fosques. Creus que la dona és més sensible al patiment?

No, no crec que sigui més sensible, però sí crec que és més capaç que l’home de mostrar enfora aquest patiment.

Creus que seria possible un món sense patiment o bé l’hem de suportar per adonar-nos de la contraposició entre la vida i la mort, allò positiu i allò negatiu?

Sincerament: en el marc d’actualitat en què ens estem movent avui en dia, penso que un món sense patiment és una utopia.

Les teves trobades amb la Maria Dolors Orriols varen desembocar en aquesta novel·la? Què us apropa i què us allunya de les protagonistes?

Sí. L’embrió, la gènesi de la novel·la, va néixer gràcies a aquestes trobades. I sobre què ens apropa i què ens allunya... Tot. I res. Cap dels personatges que apareixen a la novel·la no és l’àlter ego de la Maria Dolors Orriols. Ni tampoc meu, tot i que de ben segur hi ha molt de mi en diversos apartats de la narració. El que sí puc dir és que dins la novel·la hi ha molt de les breus converses que vaig mantenir amb ella, i aquesta ha estat la meva manera particular de fer-li el meu petit homenatge.

En quins punts creus que podem veure el paral·lelisme entre les dues dones? Com va esdevenir el procés creatiu d’unir dues ànimes tan semblants en temps tan diferents?

El paral·lelisme entre la Carme Carreras i l’Àngels Riudor, protagonistes de la novel·la “El plagi”, es troba en l’ambició i el desig de triomfar. I això em duu a la segona pregunta que plantegeu, perquè la necessitat d’ubicar-les en temps cronològicament allunyats i diferents va ser, precisament, per mostrar el contrast entre l’una i l’altra sobre l’origen d’aquesta ambició. La Carme Carreras s’hi veu abocada per les dures circumstàncies de la seva vida. L’Àngels Riudor duu el desig d’èxit i fama gairebé integrat en el seu ADN.

Creus que d’existir a la realitat l’obra de la Carme hauria estat un èxit o un fracàs? Les lletres catalanes estaven preparades per una autora com ella en aquell moment?

Si se’m permet ser càustica, crec que el seu hipotètic èxit o fracàs no recauria només en la qualitat o interès de l’obra, ni en l’instant concret de l’evolució de les lletres catalanes en què aparegués, sinó més aviat en la comercialitat de l’obra i en els paràmetres editorials del moment.

El meu avi sempre deia “Hem perdut tantes coses que fins i tot el record cal perdre”. Creus que la Carme seria més feliç recordant o oblidant?

No crec que la felicitat de la Carme Carreras depengui del record o de l’oblit. Però... aquesta és una pregunta que trasllado als meus lectors ja que “El plagi”, ara, els pertany molt més a ells que no pas a mi.

La memòria és objectiva o subjectiva?

Subjectiva. Recordem els nostres records.

El que fa l’Àngels és deixar testimoni de la Carme. Creus que la història és passat que vol esdevenir present?

No m’ho havia plantejat mai amb aquestes paraules, però suposo que sí. I potser és una altra manera de sentenciar que la història sempre es repeteix. Una màxima en la qual sí que hi crec.

Tens més projectes en ment? Ens en pots dir alguna cosa?

De projectes en ment en tinc més dels que voldria. Però ho concretaré una mica i em referiré només a la creació novel·lística. En l’actualitat tinc acabada i revisada una novel·la on parlo de la incomunicació, de com podem arribar a conèixer a la perfecció els horaris i activitats d’altri, però ho ignorem tot sobre els seus anhels, les seves il·lusions... A més, en aquesta novel·la he aplicat amb més determinació que mai una característica força habitual en les meves obres: la metaliteratura. I per altra banda estic acabant d’escriure una altra novel·la on vull plasmar la força de les paraules, tant quan influeixen en positiu en els nostres actes, com quan ho fan, malauradament, en negatiu.

Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

Més que una pregunta genèrica sobre la meva obra, o una pregunta concreta sobre “El plagi”, el que m’agradaria és comentar breument la singularitat i filosofia que hi ha rere el premi amb què he estat guardonada amb aquesta novel·la. Em refereixo al Premi El Lector de l’Odissea, una convocatòria on els membres del jurat són lectors que, a més, col·laboren econòmicament just per poder fer de jurat. Els lectors, que en definitiva és el col·lectiu a qui jo m’adreço amb les meves obres, són els qui han llegit i valorat “El plagi” i l’han anat seleccionant al llarg de diverses fases de deliberacions. Una convocatòria de concurs literari amb aquest plantejament de respecte vers el lector em sembla encomiable i tant de bo n’existissin més.

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquest llibre et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.

Una salutació cordial,

La Petita Llibreria