Entrevista a Pilar Senpau

Avui és un gran dia per a La Petita llibreria doncs us podem apropar una entrevista amb una gran autora del panorama català, una amant de les lletres que ens torna a captivar amb Gent que plora en silenci, un recull de relats sensibles, emotius, captivadors i amb una càrrega de reflexions i una nova visió sobre les persones que ens envolten.

L’escriptura de la Pilar Senpau ja ens ha ofert llibres per tal de cuidar el nostre cos com en el cas de “Quan la vida puja a la bàscula”, “Dieta catalana i salut”, “Menjar bé, una qüestió d’intel·ligència” i d’altres títols de divulgació científica.

Ara muda la seva pell i ens guarirà les emocions i ens tornarà sensibles vers l’emotivitat soterrada de tots i la manera empàtica amb la que podem ajudar als patidors amb ànimes desolades.

De la mà de Proa podem gaudir d’un gran recull de relats presentats de la mà d’una mà amiga que tot seguit es presentarà ella mateixa descobrint la cara que amaga rere les seves lletres.

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant?

Crec que les lletres ens esperen a tots, escriure ajuda a ordenar el caos de sensacions i vivències de cada dia. Personalment vaig adornar-me de la potencia de l’escriptura un dia que, sent adolescent, estava molt trista i no sabia ben bé per què. Vaig agafar un full i un boli ... i, a poc a poc, a mesura que escrivia anava donant forma racional a un dolor íntim: d’alguna manera em va ajudar a entendre.

El teu prologuista, en Joan Margarit, et presenta com a la successora de Caterina Albert i Mercè Rodoreda. Què en penses? Son les teves inspiradores o n’hi ha d’altres?

Admiro aquestes dues escriptores, els tinc un gran respecte, per tant qualsevol paraula que em pugui vincular amb elles m’intimida i no puc fer res més que agrair aquestes paraules de Margarit

Amb les teves obres anteriors i aquesta queda palès que els humans som un compendi de cos i ment. Creus que el “Mens sana in corpore sano” podria ser el lema de les teves obres?

Que el cos i la ment estant íntimament connectats no hi ha cap dubte, però no pretenc res més enllà de fer llibres de dietètica seriosos que donin informació clara al lector i per altra banda relats als que un s’hi pugui atansar i en algun moment de la lectura s’hi trobi entrellaçat amb el personatge.

Com ha estat el gir de la teva narrativa? Ha estat un procés o t’hi vas llençar de cap?

Fa molts anys que escric relats, però fins ara no havia pensat en publicar-los. Tot té el seu moment, cal no tenir pressa sobretot en aquest tema, i ara crec que era el moment, el pas del temps ajuda a la perspectiva sobre un mateix, sempre difícil de fer.  

Que creus que costa més de guarir? El cos o la ment?

La ment, sens dubte, en sabem molt poc del cervell, ni tan sols podem triar que recordarem demà del que ens passa avui.

Creus que és a partir de la duresa i de les adversitats de la vida que ens adonem d’allò positiu que tenim en el nostre dia a dia?

No necessariament, la felicitat també ens fa adonar de lo bo de les coses, jo he aprés més de l’amor que del dolor, més d’un somriure que d’un menyspreu.

Creus que aquest llibre serveix per despertar consciències?

Només pretenc que el lector es senti acompanyat en alguna tristesa, desamor o dolor. En cada relat hi ha un punt d’esperança, el fet d’entendre què ens passa ja és una manera d’enfilar el camí cap a l’alegria.

Hi ha massa gent que plora en silenci?

N’hi ha molta, homes i dones que passen un moment difícil i no per això molesten la felicitat dels altres...

La gent que plora en silenci són els veritables herois de la nostra quotidianitat i el nostre entorn?

No sé si son els herois, el que sí crec que son és la gent que té més possibilitats de  ser feliç, son gent que busquen en el seu interior eines per sortir endavant, amb la qual cosa  s’allunyen de l’enveja, la pitjor enemiga de la felicitat.

La dona és més sensible al patiment?

No, homes i dones som similars en el dolor, ens diferencia l’expressió, no la intensitat.

A quines dones de la contemporaneïtat t’agradaria que arribés un exemplar d’aquesta obra?

Algunes crec ja el tenen, son dones amb les que podem creuar cada dia a l’ascensor, a la feina, o a la porta de l’escola dels nostres fills...dones que el que tenen en comú és que han triat el camí de l’amor i no el de la por per travessar una època difícil, sigui quina sigui, persones que es deixaran la vida en l’amor.

Creus que seria possible un món sense patiment o bé l’hem de suportar per adonar-nos de la contraposició entre la vida i la mort, allò positiu i allò negatiu?

La vida comporta patiment, no es pot desvincular. 

La veritat encara supera a la ficció?

La supera de molt, no hi ha res tant real com l’amor, o el dolor per la pèrdua a primera línia.

Ara que no ens veu ningú, quin relat és el teu predilecte?

Potser “el gran Hudini”, és l’historia d’una dona que amaga la seva tristesa als ulls de tots, però que la seva filla la sap veure dins les seves pupiles. Penso que si algú ens estima la sap veure. Hi ha molta gent que no té a ningú que l’estimi tant com per llegir en els seus ulls.

Per finalitzar, ens agradaria que ens respongués el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

P- Ets feliç?

R- Misteriosament, en moments mols difícils dins el dolor ho he set.

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquest recull et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.

Una salutació cordial,

La Petita Llibreria