El camino inmortal

Jean-Christophe Rufin, es un gran desconocido para la mayoría de nosotros, es médico, escritor, académico y diplomático francés. Electo en 2008 para formar parte de la Academia Francesa, donde es el miembro más joven. Fue presidente de la ONG Acción contra el hambre y embajador francés en países como Senegal o Gambia.

Su novela “L’abyssin” (1997) recibió el Premio Goncourt y el Premio Mediterranée, por su novela “Les Causes perdudes” (1999) recibió el Premio Interallié y el Premio Erwan-Bergot, y por su novela “Rouge Brésil” (2001) el Premio Goncourt y el Gran Premio de l’Academie de marine.

Y, como si todo ello fuera poco, a un hombre tan versátil y polifacético se le pueden añadir títulos como el de Caballero de la Legión de Honor, Caballero de la Orden de Artes y letras, Doctor Honoris causa de la Universidad Laval (Quebec) y Doctor Honoris causa de la Universidad de Lovaina (Bélgica).

Hoy, muchos de nosotros le descubrimos gracias a la publicación de su última novela en estilo de ensayo El camino inmortal, que nos acerca la Editorial Duomo, una editorial fiel a ofrecer a sus lectores autores y títulos de gran calidad.

Nuestro protagonista es el propio autor que nos revela su viaje por el camino inmortal, el camino de Santiago, un camino que realizó como peregrino y por el cual conoció a personajes curiosos y lo mejor de todo, se perdió y se reencontró consigo mismo.

Una narrativa muy descriptiva nos llevará junto a su mochila de peregrino a descubrir bellos rincones y parajes del camino, haremos nuevos amigos que nos mostraran su manera de vivir el camino, sus sueños y esperanzas, personas que dedican su tiempo y parte de su vida a ayudar a los viajantes en su travesía.

Una experiencia espiritual y vital donde el descubrimiento de la fe, la bondad y la superación personal se dan de la mano en un acto de constricción y respeto.

No hay mejores palabras que las del propio autor para reflejar el sentimiento del peregrino “… de una manera eminentemente cristiana, el alma minúscula del peregrino, está henchida de orgullo. Pues aporta al Apóstol una cosa infinitamente preciosa… su sufrimiento, su tiempo, su esfuerzo, la desdeñable y sublime prueba de su devoción, esos millones de pasos dados a lo largo de todos los tiempos y en los más duros caminos para llegar hasta allí.”

Una lectura que atrapa al lector en su camino, página a página, línea a línea hasta dibujar una postal que algunos de ellos podrán enviar desde Santiago.

Nos encontramos frente a la exposición pública de una experiencia muy personal, donde el autor desea compartir su viaje con los peregrinos que quizás en un futuro pasen por ese camino inmortal que ha perdurado al paso del tiempo y que de bien seguro permanecerá con un espíritu inquebrantable para generaciones futuras.

Una historia que podría ser la de cada uno de los peregrinos que se encuentran por el camino, con sus botas pesadas, sus pies en carne viva, sus noches frescas en alberges y sus charlas con desconocidos. Un viaje lleno de anécdotas, de ilusiones y de bellos parajes, donde no faltan giros irónicos ni un humor peculiar.

Dicen que la fe mueve montañas, pero en este caso ayuda al caminante a hacer camino, dado que se hace camino al andar.

No importa si creéis o no, que religión profeséis, lo importante es la experiencia vital que se extrae de un camino, olvidad el inicio y el final, la vida en sí también es un camino y todos caminamos por él.

Entrevista Vicenç Pagès Jordà

Des de La Petita Llibreria ens agradaria apropar-vos la figura de Vicenç Pagès Jordà, el mereixedor del Premi Sant Jordi 2013. 

Un gran home del que fins ara podíem gaudir de la seva saviesa, de la seva professió i de la seva passió per les lletres, que de la mà de Proa ens presenta “Dies de frontera”.

Una obra mestra que us suggerim que no us la perdeu doncs us veureu sorpresos per una prosa summament àgil, amena i una gran fotografia sobre l’actualitat i els rols socials canviants dels nostres temps.

Així doncs, abordem aquest viatge amb l’autor sota l’advertència de que aquesta lectura és extremadament addictiva!

Des del seu punt de vista, què és més fàcil, fer critiques o rebre-les?

El que és fàcil és insultar: fer una crítica requereix un temps, una feina, una anàlisi. Però el més fàcil de tot és rebre-les.

Quan va descobrir que el món de les lletres l’esperava?

Quan vaig arribar al Teatre Kursaal de Manresa la Nit de Santa Llúcia, i el vaig trobar ple de gent.

A qui admira com a lector?

Els meus autors preferits són els que han escrit llibres diferents sense deixar de ser identificables. N’hi ha tants que només n’esmentaré tres que comencen per B: Charles Baudelaire, Julian Barnes, Giorgio Bassani.

I com a escriptor, a qui li agradaria arribar? A alguna persona en concret? A algun personatge de la nostra societat pintoresca?

Com a escriptor he arribat més lluny del que esperava. Ara només aspiro a una decadència passadora.

Creu que és certa la màxima “És narrant que ens narrem”?

Sens dubte.

Les noves tecnologies i la societat accelerada ha canviat la nostra manera de comunicar-nos, creu que a cada època ens “narrem” de  maneres diverses? Canvia només el mitjà o transformem el missatge?

Cada època té la seva manera de narrar pròpia. L’objectiu de l’escriptor és trobar-la.

Ha estat fàcil posar-se a la pell d’un home i una dona tan diferents i amb unes mentalitats tan ben treballades?

Em temo que els personatges són projeccions: duen la vida que hauríem dut si no ens hagués tocat la nostra.

D’entre els múltiples temes que tracta, m’ha sobtat el tracte a l’adolescència. Li agradaria tornar a viure-la amb el coneixement i bagatge vital que ara posseeix?

Aquest és el tema d’un conte que vaig publicar l’any 1999 en el recull En companyia de l’altre. El conte es titulava El captiu i acabava, ara que hi penso, d’una manera massa optimista.

No volem desvetllar el motiu de la fugida, per tal que els futurs lectors gaudeixin com ho hem fet nosaltres, però si que podem preguntar si no li ha fet por escriure sobre temes de tan rabiosa actualitat i que poden generar controvèrsia?

Sempre escrivim sobre l’actualitat, encara que no ho sapiguem. No busco la controvèrsia, sóc més ambiciós: aspiro a crear felicitat en els lectors. 

Creu que realment podem extrapolar aquests personatges i pensar que els homes i les dones som tan diferents?

Som diferents tots, homes i homes, dones i dones... La majoria de les persones són diferents d’elles mateixes al llarg del dia.

Creu que hi hauria d’haver un curset per entendre’s en parella o per ser pares?

Ja hi és: s’anomena vida i és ple de suspensos i -encara pitjor- de repetidors.

Si parléssim de futur i d’uns possibles capítols extres al llibre explicant els propers anys, que li agradaria escriure?

Si m’hagués agradat, ja ho hauria fet. He acabat on creia que calia. Si algú vol continuar, endavant.

Per finalitzar, ens agradaria formular-li la pregunta de la casa: Quina és aquella pregunta que mai li han fet? Ens la pot contestar?

P- ¿És cert que vostè havia de néixer el dia que van matar John Fitzgerald Kennedy però, potser espantat per l’enrenou, ho va ajornar fins a la Nit de Santa Llúcia del mateix any?

R-Sí.

Dies de frontera. Premi Sant Jordi 2013

Tots aquells que com jo us declareu uns incondicionals i gairebé addictes a les lletres d’en Vicenç Pagès Jordà esteu d’enhorabona, doncs teniu l’oportunitat de descobrir la seva darrera obra anomenada Dies de frontera. 

Desprès dels grans èxits de critica i de vendes com “Els jugadors de whist” mereixedor del premi Creixells 2009 i reculls de contes i assajos guspirants, podem anar al reencontre amb l’il·lustre amant de la paraula escrita.

Per mi ha estat una experiència reveladora i extraordinària, sap manejar les emocions dels lectors, jugar amb nosaltres per dur-nos fins a la nostra pròpia frontera creant una atmosfera literària agradable, subtil, fresca, àgil, dinàmica i molt contemporània.

Queda palès que li agrada escriure i oferir a cada novel·la un plus que la fa especial, notòria i diferent a les altres alhora que destil·la un gran amor i respecte per als seus lectors.

En aquesta aventura se’ns presenten poc a poc i a foc ben lent un home i una dona que semblen estar destinats, tot i ser pols oposats. Potser l’únic que tenen en comú són l’un per l’altre i l’amor que es professen i el que aquest fet desembocarà.

Una fugida a la que es veuran obligats, on valors com l’amistat i l’amor quedaran oberts a debat, així com les noves maneres que tenim tots plegats de comunicar-nos i l’evolució del nostre temps.

De què fugen? Podran escapar o els problemes els perseguiran?

Una forta introspecció a la que ens convida a pensar sobre els rols que adquirim a la societat i dins la família, pares i fills que no es trien i han d’entendre’s, parelles que potser no estan fetes per afrontar les adversitats que el destí els té preparades.

Gràcies a la Editorial Proa, podem tornar a citar-nos amb un dels escriptors més influents i guardonats del panorama actual.

Premis com el Creixells per “Els jugadors de whist” i el premi Mercè Rodoreda per “El poeta i d’altres contes” avalen una ploma que carrega d’històries fabuloses amb un rerefons de realitat combinat en la mesura justa esdevenint cada una de les seves obres un imprescindible per a qualsevol llibreria o tauleta de nit.

Si em feu cas, endinseu-vos a traspassar els dies de frontera i a fer-vos amics de l’autor, un home que en l’entrevista que us oferirem demà, demostra la gran persona que s’amaga rere l’escriptor.

Crec que és el llibre ideal per regalar aquest Sant Jordi, una aposta segura, per a tots els públics i de qualitat.

La frontera és propera. La travessem?

I demà, el paradís

Des de La Petita Llibreria tenim el goig de presentar-vos la darrera novel·la d’Antoni Vives, l’autor que ja ens va captivar amb “El somni de Farringdon Road” i “Les banderes de l’1 d’abril”. 

En la seva darrera obra I demà, el paradís ens fa reflexionar sobre la capacitat humana d’auto enganyar-nos pensant que la felicitat sempre és a un futur ja sigui proper o llunyà, però que ens embena els ulls per tal d’obviar la felicitat actual. Sempre en volem més.

La Teresa, la nostra nova amiga, veurà tota la seva vida que brolla del puny i la lletra de tan interesant autor. 

En una primera part, viatjarem amb ella i el seu marit a la illa de Fernando Poo als anys vint. Sembla que per uns moments és feliç, envoltada de natura salvatge i essent la dona del terratinent que tothom respecta a la zona. 

Poc a poc, conflictes relacionats amb l’esclavatge, l’explotació i la faceta més salvatge de l’home, li demostraran a la Teresa que ja no és la que va trepitjar aquella terra per primera vegada.  Els seus canvis emocionals i vells secrets marcaran el seu futur i el de la seva filla.

En una segona part, tornem al Cadaqués dels anys cinquanta on passada la guerra tot sembla ser xauxa, festa i divertiment. La Teresa ja té a la seva filla, la Janet, amb la que tancarà un cercle de secrets que l’atormentaran alhora que l’alliberaran. 

La memòria és passat que vol esdevenir present. Quin secret amaga? A qui afecta? 

D’una manera sublim i elegant, anirem resolent plana a plana cadascuna de les incògnites que converteixen aquesta novel·la en una narració altament adictiva i rica en matisos que ens envolcallaran en una trama que es conjuga en present, passat i futur.           

         

L’editorial RBA aposta per un dels grans de les lletres catalanes i ens mostra un nou concepte tan atractiu en forma com en contingut. 

Com a assagista podem dir que les seves produccions són bones, però en el camp de la ficció i la narració és un nom a tenir en compte i a marcar amb distinció a la llista de lectures pendents.

Molts aspectes positius fan d’aquesta novel·la un imprescindible per als amants de la lletra escrita i la converteixen en un habitant de tota tauleta de nit possible.

Feu-li un racó a la vostra biblioteca i no us en penedireu.

Molt bona lectura i animeu-vos a buscar el vostre paradís en el temps present.