L’últim amor de baba Dúnia

Un nou títol de l’Editorial Les Hores arriba a les nostres mans i com acostuma a passar no decep.

Alina Bronsky ens presenta L’últim amor de baba Dúnia, una obra reflexiva sobre la vida, la vellesa, la llibertat, la mort i una catàstrofe com fou Txernòbil. 

No sé quin és el motiu, però la radiació sempre l’he associat al color groc, potser per les senyals que es fan per avisar, per la idea del sol que també ens irradia calor, però crec que aquest exemplar presentat per una portada en un fons groc on podem veure a una dona gran cuidant dels seus animals m’ha dit molt més del que m’esperava.

Aquesta novel·la ha sigut Nominada al Deutscher Buchpreis al 2015 i Finalista International Dublin Award l’any 2018 i nosaltres la podem gaudir gràcies a la meravellosa traducció de Ramon Farrés.

La Baba Dúnia és una dona gran, molts dirien que vella, que ha tornat a la seva llar a Txernob on la radiació encara és viva per viure la seva vida, sap que la seva filla no hi anirà i que mai no coneixerà a la seva neta, però no li importa, ella vol tornar a casa seva i viure lliure.

Al poble no hi està sola, pocs són els veïns que han tornat, tots es coneixen, fins i tot podríem dir que massa, el centre del poble és on tots conviuen de la terra, dels seus animals i en certa manera dels seus records.

La Baba Dúnia té una veïna molt ella, coneixereu a la Maria amb un fet que ens pot resultar anecdòtic però que amaga un profund sentiment de soledat.

Tot sembla estar aturat en el temps menys els anys que corren per les venes dels nostres amics, res és prou viu, res és prou mort a Txernob. Què els hi pot fer una mica més de radiació a les seves edats?

Aquest argument es veurà sacsejat amb l’arribada de dos nous veïns, un pare i la seva filla que destarotaran la vida en stand by dels veïns.

Amb una prosa molt fluida l’autora posa de relleu un fet real, hi ha encara persones que viuen en les zones d’exclusió prop de Txernòbil, una terra erma, unes condicions molt dures i seqüeles de la radiació en els seus cossos. 

Certament la narrativa és molt directa, un crit d’atenció al lector sobre el fet de fer-se vell, de la por a la malaltia i de la importància de la supervivència. La Baba Dúnia fa grans reflexions i ens explica els seus motius per viure allà, no vol començar de nou, vol el que coneix, la seva llar, pel temps que li quedi.

Hi ha molts passatges que m’han cridat l’atenció, el fet que el cementiri sigui on abans hi havia una escola, on abans jugaven els nens ara descansen els vells eternament, la relació que s’estableix entre els veïns i les amistats que arriben a ser gairebé familiars, o com viuran un episodi complicat ajudant-se els uns als altres.

L’autora també juga amb les epístoles, ja que la Baba Dúnia li envia cartes a la seva néta explicant-li la seva vida amb un to poc cru i que reflexa un gran sentiment d’amor.

Podria continuar però llavors no quedaria res per dir, així que les darreres paraules els hi deixo a ella, la nostra estimada Baba Dúnia:

“Ser vella té de bo que ja no et cal demanar permís a ningú, ni per viure a la teva casa d’abans ni per deixar-hi les teranyines.”

Háblame bajito

¿Quién dice que solo son los jóvenes los que están perdidos y no saben qué hacer con su futuro? He aquí un ejemplo de que más de uno y tras algún varapalo de la vida se siente solo entre la multitud, con miedo al nuevo día y a enfrentarse a un futuro que no tenía previsto, aunque en la vida lo previsto es muy relativo ya que el destino tiene la mala o buena costumbre de hacernos tambalear, de cambiar nuestros esquemas día si y día también y así obligarnos a ser más fuertes y a enfrentar a nuestros monstruos interiores.

Pita es la protagonista de Háblame bajito, una mujer triunfadora en su profesión de periodista pero que en su vida privada se encuentra montando una casa pequeña donde solo cabe ella ya que tras su ruptura sentimental debe empezar sola de nuevo.

Creo que en el ámbito profesional Pita tiene mucho de su autora Macarena Berlín, las dos son mujeres que más que hablar por hablar en la radio, lo que hacen es escuchar con el corazón y ayudar con intención, nada vago o banal, ambas ponen la carne en el asador para lograr llegar al oyente.

Me gustó la novela sobre todo por el título, Háblame bajito es la mejor manera de hablar, para gritarse e imponerse no hace falta ni oyente ya que queda eliminado, pero cuando uno habla bajito es más personal, nos cuenta una confidencia, nos susurra al oído aquello que necesitamos escuchar y el que nos escucha presta toda su atención, es como una relación simbiótica entre dos almas aunque sea por radio.

Esta novela parece muy ligera y fresca, pero tiene su contrapunto de realidad, no solo descubriremos la vida personal de Pita, su relación con su padre o con sus tías, sus vacaciones y quién sabe si un nuevo amor, me dejó clavada en el sillón al leer el primer capítulo donde entrevista a uno de los supervivientes del atentado contra la redacción de Charlie Hebdo, en ella hay veracidad y a su vez la autora consigue transmitir la pena y el dolor del superviviente, un ejemplo de buen periodismo en estado puro.

La autora jugará con la ironía en la vida personal de la protagonista, con entrevistas reales que crean un contexto donde el lector puede reencontrarse, nos esconde una novela dentro de la novela y nos muestra la importancia de luchar contra nuestros propios miedos.

Su prosa fluida, su formato incluyendo WhatsApp remarcados en su burbujita y escrita en primera persona parece llamar la atención del lector y pedirle que le lea despacito, aunque es difícil dejar de leer.

Debolsillo nos presenta un vida llena de altos y bajos, cercana, actual en la cual más de uno se puede ver reflejado. Si esta novela fuera radiofónica, como en la época de nuestras abuelas, muy pocas nos quedaríamos sin escucharla ni comentarla con las amigas.

Aquí os dejo un fragmento, leedla y escuchad el latido del corazón que se esconde entre sus páginas.

Bon dia, són les vuit!

Avui us presentem l’obra que ens reflexa el creixement d’una generació i d’un periodista en paral·lel a l’evolució d’una Catalunya que batega a un ritme fort i un xic convuls.

Una obra amb un gran contingut didàctic, emotiu, reflexiu i crític que es desenvolupa des de la pausa i la ment freda del seu capità.

Per fi, l’Antoni Bassas torna a delitar als seus seguidors i els narra les “entreteles” d’un programa radiofònic que va esdevenir una icona de Catalunya mantenint sempre el rigor, la frescor i un gran anàlisi de l’actualitat.

Us semblarà mentida tot el que ha passat en poc més d’una dècada de programa entre les parets de l’estudi i al context social català.

Bon dia, són les vuit! És una novel·la directa i no necessàriament exclusiva per als oients del programa, és més, crec com a mestra que és una gran eina pels joves que pugen per tal que s’informin de manera global i transversal de la historia que més els toca.

Pels que si que érem oients sembla que podem escoltar la veu de l’autor com si sortís del llibre alhora que recordem col·laboradors i anècdotes de les quals segur recordem com les vàrem viure.

És un llibre amb molta feina de síntesi, documentació i memòria al darrera i no m’estranya gens que s’hagi merescut el Premi Josep Pla 2018.

Des dels inicis del seu programa, el propi Antoni Basses i el seu creixement personal i periodístic, els tres tenors, en Carles Capdevila, les anècdotes, la realitat i el marc social que es vivia, la crosta nacionalista i el seu periple a Amèrica es donen cita en aquesta obra tan intensa i complerta.

Gràcies a labutxaca tenim entre mans un dels llibres més escoltat.

Us canviarà, us convidarà a reflexionar i a revisar la historia recent alhora que valorareu aquest tribut a una feina molt ben feta dia a dia i condensada ara en una obra imprescindible per conèixer on estem actualment.

Jo de vosaltres no m’ho pensaria!

L’Antoni Bassas us espera a les llibreries!

Us deixem amb les primeres planes i us assegurem que no podreu deixar de llegir-lo. És altament addictiu degut a la capacitat de paraula de l’autor i a la gran tasca de selecció dels ítems imprescindibles.

Bajo la aurora boreal

Hoy os presentamos la novela ganadora del XII Premio Terciopelo de Novela Romántica firmada por Mimmi Kass.

Todo un descubrimiento para mí, una autora española que hasta el momento no conocía y que ha conseguido picarme lo suficiente para buscar nuevos títulos de ella.

Con una portada muy descriptiva nos encontramos a una pareja joven besándose sobre un fondo marcado por los tonos verdosos de la bella aurora boreal.

Bajo la aurora boreal es una novela de autodescubrimiento, de crecimiento personal, de libertad y de amor.

Nuestra protagonista es una joven inexperta Jana, una joven que ha terminado la carrera de medicina pero no quiere volar bajo la influencia de su padre y decide aceptar unas prácticas como matrona en el Hospital San Jakobs de Tromso.

Una joven sobreprotegida, criada entre algodones que quiere volar y para ello se compromete con Lars, el candidato perfecto según sus padres.

Ante su nueva vida siente miedo a lo desconocido y a su vez una fuerza vital que la empuja a ir más allá, a ser quien realmente quiere ser.

Allí, en el círculo polar Ártico hará buenas migas con su compañera de trabajo y así es como conocerá a Magnus, un salvaje, bruto y muy atractivo marinero. Un hombre más mayor con las ideas muy claras que le enseñará lo que realmente necesita descubrir sobre sí misma.

Ambos se complementaran a la perfección, ella no solo conseguirá la libertad que ha deseado toda su vida, sino alguien que realmente la ve a ella, él descubrirá que un corazón frío no está muerto.

Esta historia narrada en tercera persona mantiene un tempo sostenido, es ágil y ligera, sin darte cuenta vas pasando páginas y en cierta manera no quieres llegar al final.

Su prosa es limpia y gracias a sus descripciones podemos sentir un gran frio exterior y a su vez un gran fuego interior y sus personajes secundarios están bien construidos hasta el punto que alguno se merece una patada en el culo.

Terciopelo nos presenta una novela muy completa y que tras un romance se esconde la necesidad de una joven de madurar, crecer y vivir su propia vida, aunque para ello deba viajar al infierno de hielo.