Jo sóc aquell que va matar Franco

Per Ángela Sánchez Vicente

Avui us presentem la darrera novel·la d’en Joan-Lluís Lluís mereixedora del Premi Sant Jordi 2017. 

A la seva bibliografia ja hi havia títols rellevants i premiats com “El dia de l’ós”, “Aiguafang”, “Les cròniques del Déu coix” i “El navegant”. A més ha escrit l’assaig pamfletari “Conversa amb el meu gos sobrer França i els francesos” i el joc literari Xocolata desfeta.

Si seguim la seva trajectòria sabem que tenim entre mans una joia que cal desgranar i saber interpretar per tal d’extreure’n tot el suc.

A Jo sóc aquell que va matar Franco ens presenta a l’Agustí Vilamat, un modest Solsoní que tot i ser quietet i tranquil sempre la acaba pifiant. La seva vida contemplativa el porten a descobrir el seu gust per la llengua i la literatura i acabarà arribant a Barcelona per fer de corrector lingüístic.

Bromes del destí fan que en la seva plenitud laboral esclati la Guerra Civil i la postguerra amb tot el que va comportar per la societat catalana.

Fins aquí la historia manté un ritme fidel amb el que va passar a la historia real de Catalunya, Espanya i el món però integra un anacronisme molt significatiu que marca el futur de l’Agustí i tots els que l’envolten.

Franco cedeix davant Hitler i s’encarrila cap a la Segona Guerra Mundial. 

Marxarà cames ajudeu-me cap a Argelers però tot i salvar-se perdrà una part fonamental de la seva vida que ara mateix no us desvetllarem.

El nostre lletraferit, ferit on més li cou, donarà una passa endavant i es converteix en l’artífex d’un fet històric que canvia la historia. 

Una novel·la que no deixa indiferent, estudiada i documentada que gràcies a Proa podem gaudir i estudiar.

I si la historia hagués estat així? On seriem ara? Han canviat tant els temps o seguim en punt mort?

Només si la llegiu podreu donar resposta aquestes preguntes alhora que aprendreu a valorar aquest premi i us documentareu sobre possibles variants de la historia.

Extremadament innovadora, àgil, fresca i en el moment just.

Us deixem amb les primeres planes i us assegurem que ja no us en podreu desenganxar. És el llibre ideal per la Diada de Sant Jordi.

Animeu-vos i acompanyeu a l’Agustí en aquesta historia!

Tres vegades tu

Avui ens retrobem, per fi, amb l’Step, la Babi i la Gin en el desenllaç de la saga A tres metres sobre el cel.

L’espera ha estat llarga i les fanfics han proliferat per les xarxes doncs les noies Moccia hem estat somiant per una dècada amb el desenllaç d’una grandíssima historia d’amor.

Tenir entre mans Tres vegades tu és molt especial i reconec que fa una mica de vergonya quan ja no ets “teenager” però fa massa que va començar aquest fenomen i hem crescut amb ell.

L’art de la paraula d’en Federico Moccia ens regala un desenllaç molt a l’alçada de les entregues anteriors “A tres metres sobre el cel” i “Tinc ganes de tu”. És la cirereta del pastis, una obra mestra que tanca una historia de manera sublim.

En la primera entrega veiem com el protagonisme es centrava en l’Step i la Babi i tots apostàvem per una relació entre el noi rebel i la dolça i càndida noia que encara estava a l’escola i mai havia trencat cap norma establerta. Era un amor amb ales de llibertat i molta descoberta de pols oposats.

Per girs del destí, a “Tinc ganes de tu” aquell amor encara batega però apareix la Gin, una noia encara més rebel que l’Step disposada a sacsejar tota la seva vida i a esborrar el nom de la Babi del seu cor.

Els més conservadors varen rebutjar en un inici a la Gin però amb el decurs de la novel·la vam descobrir un personatge que valia molt la pena.

I ara que? Amb quina d’elles acabarà l’Step? Amb la “Hola lletja!” o amb la noia que té nom de beguda tot i que en realitat és un homenatge a la seva família. 

Poden les dues noies acabar amb les seves diferencies? 

I l’entorn que els ha acompanyat durant tants anys? Què passarà amb ells?

És una novel·la molt coral i des de les histories de les famílies fins a la de la colla d’amics i els seus respectius problemes podem obrir el ventall a l’amor en totes les seves vessants.

Però aquest cop el triangle amorós serà més potent que mai. 

Decisions finals, fets accidentats, possibles pactes i un acord final entre les noies demostrarà la maduresa dels protagonistes i dels propis lectors.

No espereu a que surti la pel·lícula, no us podeu perdre aquest final que tenim gràcies a labutxaca. I si, la pel·lícula ja vindrà i llavors podrem comparar però millor que no perdem l’essència Moccia.

Per tota la legió de seguidors que ja té és un “must have” i pels que no coneixen encara la seva literatura o pensen que és juvenil és una bona manera d’anar al seu encontre.

Que feu llegint encara aquesta ressenya! Vinga va! Cap a les llibreries!

Fem una mona de Pasqua?

Em trobo entre mans amb Fem una mona de Pasqua?, un nou conte protagonitzat pel Patufet on explica a la canalla les tradicions catalanes.

Potser, la majoria dels nens d’ara prefereixen videojocs i d’altres entreteniments per passar els dies de vacances escolars d’aquest període de l’any, però personalment i com a mestra crec que Cossetània ha apostat fort pel costumari català adaptat als minyons de casa que els entretindrà per la seva qualitat narrativa i les seves il·lustracions alhora que el podem dirigir com una eina didàctica per tal de mostrar-los de manera amena, àgil i desenfadada allò que celebrem aquests dies i el perquè.

En aquest conte escrit en rodolins com ja ens tenen acostumats en Roger Roig i il·lustrat amb molt detall per Hugo Prades ens expliquen com en Patufet s’enfronta a la Setmana Santa.

Comencem des de l’acomiadament del rei de la burla, el Senyor Carnestoltes i de l’avorrida i xacrosa Vella Quaresma.

En Patufet i la seva colla d’amics van a beneir els palmons i les palmes el dia de Rams, uns dies més tard viuen el recolliment i el sentiment dels passos i de la passió fins a arribar a l’esclat d’alegria de fer la mona de Pasqua.

Crec que està molt ben buscat el punt de vista des d’on s’explica doncs tot i fer menció a festes religioses, i aprofundeixen en la mesura que els nanos la poden entendre. Els adults de casa o els mestres si que podem fer servir aquest conte com a un punt de partida per treballar temes més religiosos però aquest llibre és apte per a qualsevol infant sigui quina sigui la religió que professi.

Un altre punt a favor és el fet de fer la Mona a casa, en temps consumistes la compràvem i ens perdíem el ritual d’empastifar-nos, dissenyar-la i gaudir de la família elaborant tan selecte dolç.

Crec que s’ha de ser molt valent per escriure per un públic infantil ja que són molt crítics i selectius, però amb aquest volum no patiu que l’èxit està assegurat. 

Us aconsello que si us ha agradat i ha tingut bona acollida, també podeu aprofitar i cercar a l’editorial altres tradicions que també repassen i rescaten de les mans de l’oblit o la distorsió temporal. 

Us recomano que us apliqueu els consells que ens inculca en Patufet i us animeu a fer unes mones ben bones!

Bona Pasqua!

GUANYADORS DEL CONCURS Mary Shelley i el Monstre de Frankenstein -Ara i Aquí-

JA TENIM ELS GUANYADORS DEL CONCURS Mary Shelley i el Monstre de Frankenstein -Ara i Aquí- de Ricard Ruiz Garzón publicada per Angle Editorial.

GRÀCIES A TOTS PER PARTICIPAR. EN BREU NOU CONCURSOS!!!

Lleugera sang

Llibres del Delicte ens torna a sorprendre, cosa que ja no ens hauria de sorprendre, però que hi farem, a cada títol que afegeix al seu catàleg ho aconsegueix.

Avui us presentarem Lleugera Sang de Xavier Zambrano, un excel·lent traductor que canvia estar rere les paraules dels altres a plasmar sobre el paper les seves pròpies amb una gran cura del vocabulari, del joc de les metàfores, amb humor negre i ironia sense oblidar un ritme seductor pel lector.

Abans d’entrar en farina voldria destacar la riquesa de la prosa, les referencies literàries, musicals i cinematogràfiques que van apareixent en forma de petites picades d’ull a autors consagrats negre i els seus protagonistes.

Aquesta novel·la de detectius ret homenatge, com molt bé puntualitza l’autor als clàssics del gènere Nord Americà.

L’autor ens situa a la ciutat de Barcelona, als anys noranta, una ciutat post olímpica, sense wifi, mòbils i encara en pessetes. Una ciutat en ple canvi cap a la modernitat però que poc es nota en els baixos fons.

En Marc Olier és un detectiu amb poca pela, que viu al despatx i dorm al sofà que va comprar pensant en un futur prometedor que no arriba, és un home que viu enganxat a una cigarreta de Lucky i beu Jack Daniel’s sense mesura, en lloc de sang deu tenir-hi licor, fet, però que no li enterboleix la ment en quant descobrireu les seves brillants reflexions. És com una ombra de Sherlock Holmes a la catalana.

També sembla un sac de boxa, ja que degut a la seva feina i a la seva manera de ser rep força sovint un jec d’òsties. (perdó pel llenguatge)

En Marc i el seu germà bessó Daniel es ficaran en un bon embolic que comença amb el senzill encàrrec d’entregar un sobre i acaba en un compte enrere, amb la recerca d’una dona que no vol ser trobada, amb violència, sexe i una trama tan ben construïda que tot encaixa i res es sobrer. 

Ja he destacat la prosa i la trama, amb el vostre permís voldria fer un esment als personatges secundaris que donen solidesa a la trama, des del taxista que confessa que la seva Bíblia és el taxímetre, com el proveïdor d’armes, la societat de classe alta i les prostitutes.

Una obra que tant en el contingut com en el continent mostra l’excel·lència d’un autor novell amb un futur prometedor.

Prepareu-vos per descobrir la cara més fosca d’un Barcelona amb molt maquillatge.