Avui Fanbooks
em posa contra les cordes, tenim entre mans la darrera o primera entrega de la
saga “El corredor del laberint”. Aquest cinquè volum és una preqüela de la
saga.
Si no vau poder deixar de llegir “El corredor del laberint”, vàreu caure a “Les proves”, ja no teníeu solució a “El remei mortal” i “L’esclat” us va deixar enganxats al sofà, avui us obrirem les portes
a l’origen del laberint amb totes les seves lletres, Febre letal és l’origen en si mateix.
James
Dashner fa honor a la seva saga i la tanca com un
laberint, ens convida a la seva entrada, al seu inici, al detonant de tot
plegat i tot i que us quedareu amb un sentiment agredolç i de tristesa tot i
sabent el que vindrà, sorprèn amb la seva addictiva narrativa, amb les seves
detallades descripcions i amb l’acurada creació dels personatges fent-los una
regressió a com varen ser.
Esteu a punt de viure la caiguda del món i de
la civilització, de com l’Erupció, aquella maleïda malaltia va començar a
embogir a la població i aquest fet va portar a CRUEL a plantejar mesures
extremes a la recerca de la supervivència.
Una vegada va
haver-hi la fi d'un món. Els boscos cremats, els llacs i els rius es van assecar,
i els oceans van augmentar de nivell. Després va venir una plaga, i la Febre
estesa a tot el món. Les famílies van morir, la violència regnava, i l'home va
matar a home. Després va venir CRUEL, que estaven buscant una resposta. I
llavors es van trobar amb el noi perfecte, en Thomas va construir un laberint.
Ara hi ha
secrets, hi ha mentides i hi ha lleialtats.
Aquesta novel·la és més del que podríem
esperar, moltes preguntes troben resposta i descobrim realment que hi havia
abans del laberint, com eren els nois de la clariana i com un petit pas va
portar a una gran corredissa.
L’autor gaudeix d’una gran dinàmica en la
narració al jugar amb capítols curts i amb les anotacions de la data, sembla
com un diari on dia rere dia les esperances van minvant i la necessitat per
sobreviure despertarà quelcom fosc en l‘ànima humana.
Un volum que es pot llegir el primer o el
darrer, però estic d’acord amb l’autor en ordenar-lo al final per poder
lligar-ho tot. És cert que no sóc una gran fan de les preqüeles, m’agrada que
les coses segueixin un ordre, però en aquest cas, el fet de partir de zero dona
una vivacitat a la historia única de la mateixa manera que desconèixer com a
lector els mateixos fets que els protagonistes crea un gran vincle d’empatia i
complicitat.
Poc més us puc dir si no voleu que us deixi
sense incògnites, per això i com a preqüela de la seva lectura us deixo les
seves primeres planes.
Tot serà revelat.
