El que no et mata et fa més fort

Per Maria Valle Viña 

Com us vam prometre, avui us presentem la darrera novel·la de la saga Millennium “El que no etmata et fa més fort”. En aquesta ocasió l’autor es el David Lagercrantz i ens l’apropa com les altres entregues que podreu trobar a Columna i labitxaca.

En aquesta ocasió la Lisbeth Salander ha anat de cacera participant en un atac hacker molt complex, assumint riscos que habitualment hauria evitat. Mentrestant a la redacció de Millennium, en Mikael Blomkvist viu els seus pitjors moments com a periodista. 

Sobtadament, en plena nit, una trucada desperta en Mikael: és el professor Frans Balder, eminent investigador especialitzat en intel·ligència artificial, que afirma posseir informació vital sobre els serveis secrets dels Estats Units. La seva font és una jove rebel i extravagant que s’assembla sospitosament a algú que en Blomkvist coneix massa bé. 

En aquesta darrera novel·la de Millennium hi trobem hackers, espionatge industrial i tràfic il·legal d’informació reservada per les quals més d’un estaria disposat a matar. 

Una nova novel·la que, malgrat no ser escrita de la ma de Stieg Larsson, conserva tota la seva essència, la intriga, els misteris i tota la prosa a la que els lectors de Larsson estem habituats. Una nova entrega que captiva, que et té despert fins la matinada enganxat per no perdre detall. 

En David Lagercrantz és l’autor de la quarta entrega de Millennium, és de Suècia, escriptor i periodista, matemàtic, criptògraf i un dels pioners en el camp de la intel·ligència artificial. Es autor de diferents llibres, entre ells alguns de gran èxit a Suècia com “Jo sóc Zlatan”. 

 

Si les anteriors entregues de Millennium us van agradar no dubteu en comprar l’últim d’aquests. Tot un fenomen literari dels últims temps, publicat a més de 50 països i amb més de 80 milions de lectors. Encara no el tens?

La niña que se tragó una nube tan grande como la Torre Eiffel

Por Ángela Sánchez Vicente

Dicen que el amor da alas… ¿Estás listo para volar? 

Os acordáis de esa sentencia popular que dice “yo por ti iría al fin del mundo” o “iría hasta la China andando por ti…” pues casi casi es el deseo de una madre en el libro más emotivo, sensible, dulce y metafórico de la temporada.

En La niña que se tragó una nube tan grande como la Torre Eiffel conoceremos a Providence, una mujer parisina que en el mismo momento en que se dirige a recoger a su hija adoptiva a Marraketch ve como el tráfico aéreo es suspendido por el humo de un volcán islandés.

Ella solo quiere llegar a su destino y amar a su pequeña niña sin medidas y la pequeña niñita enferma espera a su futura madre con los ojos inundados de esperanza.

En este periplo en el que nos sumerge Romain Puértolas encontraremos personajes muy extraños y variopintos que nos mostraran la grandeza del amor, la fuerza del deseo y las ganas de luchar por lo que uno quiere.

Un chino que habla como un pirata, unos monjes tibetanos que escuchan a Julio Iglesias y un largo etcétera ayudaran a esta mujer que cree que su única solución es volar para alcanzar a la niña.

¿Se llegaran a encontrar? Lo siento pero esta vez os dejo con todas las incógnitas en el aire para que la prosa mágica del autor os embriague en una novela increíble y altamente adictiva.

Ya nos enamoró con El increíble viaje del faquir que se quedó atrapado en un armario de Ikea y vuelve con fuerzas renovadas pero con ese sello de identidad que lo hace único, que le lleva del humor a la lágrima, de la emoción a una metáfora que se puede aplicar a todos los humanos en todas nuestras circunstancias vitales.

Nos ha dejado sin palabras y si las pudiéramos seleccionar todas ellas serian adjetivos positivos.

Realmente Debolsillo nos regala una obra maestra comparable a esos libros como “El principito”, o aquellos libros de citas en que cada uno al darle sentido completa la historia y cierra el círculo.

¿Os animáis?

Es un viaje del que volveréis transformados.

Tot això ho faig perquè tinc molta por

Per Eva de las Heras i Mestres

Editorial Proa ens acosta a un món de contes de la mà d’Empar Moliner. L’autora ha desenvolupat una visió superficial de persones quotidianes des d’un prisma urbanita, persones que surten a córrer, que tenen gos, que en són geloses, que s’engreixen, ... , en definitiva, persones normals. El llibre Tot això ho faig perquè tinc molta por  està format per relats curts i amb històries farcides de girs imprevistos, fan que la visió sociològica del seus protagonistes tinguin una mirada simple de la quotidianitat que es viu en una ciutat com Barcelona.

Les històries manifesten un gran senyal d’ironia, i sempre posen en evidència una gran crítica social, exposant relats de personatges diversos des d’escriptores sense cap mena d’autoestima fins al procés independentista, passant per la qüestió estètica plantejada des de la visió dels corredors esporàdics (amb cert to d’addicció) fins a les intervencions quirúrgiques amb caràcter estètic, i la figura de la maternitat.

Els personatges posen en evidència la seva conformitat, accepten les situacions per molt adverses que siguin, amb una certa estupidesa i un sentit del ridícul de manera absent. La història del blog de gastronomia posa de manifest el fet comentat, on una parella que es troba a l’atur, té com a objectiu  aconseguir un cop l’any anar a un restaurant d’alta gamma i poder escriure en el seu blog les sensacions percebudes, tot això passa a ser secundari, perquè acabarà la història relacionant-se amb una societat alterada per l’aparença social, tant física com personal, que mostra la por a fer el ridícul dels protagonistes.

Les idees més àcides que expressen els personatges, es desenvolupen des d’un punt de vista corrosiu i amb cert enginy, i sobretot el gir del relat és el que revela que no existeix un final previsible en tot el recull, mostra d’això,  és el relat l’home dels espàrrecs posant en evidència que les relacions humanes, són superficials i que les persones per més simples i senzilles que semblin poden ser un miratge de la realitat més profunda que amaga l’ésser, en aquest cas la Teresa, que passa per un procés de transformació personal on desenvolupa l’aspecte més salvatge potenciat per un pecat capital, l’enveja i la sensació del ridícul.

Sembla que finalment, l’Empar, ens ha ensenyat a tots a valorar tots els angles i vèrtexs que té la societat, i que davant de problemes i situacions diverses, les solucions no són tan òbvies, crec que el recull d’històries curtes són un esplaiar en la carrera professional que ha evidenciat una visió crítica d’una societat conformista, i que plena de metàfores, posen de manera clara la mort d’un procés de separació pendent d’un desfibril·lador per a poder salvar-lo, on l’un per l’altre el malalt no ho explica. 

El recull és de lectura fàcil i ràpida que permet aturar-te i continuar més tard, les històries són independents, sense mantenir cap vincle entre elles, on l’únic nexe és la visió urbanita. Ha estat una lectura fresca i alhora agredolça.

Els diables

Per Àngela Sánchez Vicente

Pim, pam, pum

Ja ha tornat

Pim, pam, pum

Ja ha arribat

Avui ens retrobem amb El Patufet i les tradicions catalanes i aquest cop i de cara a aquest estiu que ja ha tret el cap ens presenten a Els diables, els protagonistes per excel·lència de tota festa popular en que el bé i el mal es debaten i donen la benvinguda a l’estació estival i a les merescudes vacances dels infants.

En aquest nou volum a càrrec d’en Roger Roig i de l’Hugo Prades ens expliquen tot el que hem de saber sobre la festa del foc. 

Acompanyarem al nostre petit amic en l’espera fins que comenci la festa, ens espantarem amb els sons ensordidors i gaudirem del color brillant del foc, les guspires i la llum que s’obre pas per el fum que generen.

És tot un espectacle protagonitzat per uns dimonis amb banyes i vestits de retalls que amb molta gracia recitaran versos ben divertits fins que arribi l’àngel.

Les festes dels diables són una de les tradicions per excel·lència de les terres catalanes i els ben menuts les viuen amb gran il·lusió. Aquest conte és ideal per ajudar a la preparació de la festa, la vestimenta més adient i comprendre el que significa aquesta dualitat o lluita entre el bé i el mal.

Gràcies a Cossetania Edicions ampliem la col·lecció d’aquest gran costumari català amb unes il·lustracions atractives que combinen a la perfecció amb la narració. 

Els menuts el gaudeixen i alhora estableix un pont perquè els adults recordem com vivíem nosaltres les festes i els puguem explicar com ens sentíem, si han canviat d’alguna manera i sobretot que agafin consciència de la bellesa de les festes i les seves arrels.

Mirant enrere m’ha encantat; per mi els diables sempre han estat especials però m’he sorprès a mi mateixa amb el record que tinc de ben petita mig amagada a les cames dels pares perquè el soroll i el foc al cor de la nit em feia una por tremenda! Poc a poc em vaig enamorar de la festa i al entendre tot el que significava i des de quants anys es celebrava per mi era una festa màgica i preciosa que marca la transició entre l’època escolar i les apreciades vacances.

Hi ha alguna cosa més visual i atractiva que un bon correfoc? 

Crec que aquesta festa marca a la perfecció la dualitat dels catalans entre el seny i la rauxa!

Bona festa amics! A gaudir dels diables!