Need You

“Tres-cents cinquanta-nou dies.

Aquest és el temps que he estat esperant.

Aquests són els dies que he comptat.

Fa tres-cents cinquanta-nou dies que no el veig.”

Si us va agradar Love You, la primera entrega de la trilogia d’èxit a wattpad d’ Estelle Maskame, avui us presentem la seva continuació Need You de la mà de Fanbooks, un segell de qualitat en la tria de títols en català pel públic juvenil.

Ha passat gairebé un any des de que l’Eden i en Tyler s’acomiadessin, en un any passen moltes coses, tots dos han intentar oblidar els seus sentiments vers l’altre, han intentat refer la seva vida. Ara l’Eden surt amb en Dean, el millor amic d’en Tyler, i en Tyler s’ha apartat de les drogues i la beguda, ha madurat força a Nova York.

El caos dels seus sentiments esclatarà quan decideixen gaudir sis setmanes de vacances a Nova York, al pis que en Tayler comparteix amb l’Stephen, alies Snake, un personatge que donarà molt de joc a la trama.

L’espurna entre ells brilla amb força, però en Tyler no ho té clar ja que en teoria l’Eden té parella i no deixa de ser una situació curiosa el fet de ser germanastres.

Una relació que va començar entre la nena bona i el noi dolent ara es capgirarà de manera vertiginosa, és molt complicat intentar controlar els sentiments, el cap et diu una cosa però el cor et diu una d’altre, un tema del que podríem filosofar però que el lector viurà amb intensitat en la pell dels personatges.

Una historia força lineal fins que l’autora recupera la Rachel, en Dean i un personatge que els farà una visita amb moltes ganes de brega.

Aquesta segona entrega segueix molt la línia de la primera entrega, no hi ha gran evolució en el personatge de l’Eden, segueix amb la seva gelosia i sembla que li costa madurar, crec que el gran beneficiat d’aquesta segona part és el personatge d’en Tyler qui sembla que ha donat un pas més enllà.

El seu final deixa al lector amb ganes de descobrir el final d’aquesta relació ja que l’autora juga molt bé amb les seves cartes i ens deixa amb un pam de nas.

La seva narrativa fa servir un llenguatge molt adequat per un públic juvenil, fet que em de tenir en compte si recordem que l’autora la va començar a escriure amb només tretze anys, el tempo de la narració s’ajusta a la perfecció als estats d’ànims dels personatges, sense oblidar com la ciutat de Nova York es transforma en un personatge propi que acompanyarà i consolidarà la construcció de la trama argumental.

Una historia que encara ha de trobar el seu final feliç.

Una veu en la nit

Per Àngela Sánchez Vicente

Que soni la música que ens fa somiar, que s’encengui la llum i que la butaca més còmoda de la casa ens rebi! Es nota que estem contents doncs l’Andrea Camilleri ha tornat amb una nova investigació per en Salvo Montalbano.

En Montalbano està més en forma que mai tot i estar celebrant el seu cinquanta-vuitè aniversari. Ell mai descansa i li agrada l’acció en la mateixa mesura que odia la paperassa burocràtica que li alenteix la seva tasca de camp.

Està en una època vital en que desitja fer el que ell vol i sap fer a la seva manera i amb el seu tempo, no li agrada ser manat i menys per el president del consell d’administració i crec que té raó... Potser no és políticament correcte o es salta protocols però acaba resolent tots els casos amb èxit i sortint-ne airós. 

Aquest cop està una mica “rebotat” amb tot i no està disposat a que juguin amb ell, ai del delinqüent que li està posant difícil... No sap amb qui se les veu!

A Una veu de nit ens enfrontarem a una màfia. Rere un robatori a un supermercat i el posterior suïcidi sospitós del seu amo li salten totes les alarmes. Tot el poble sap que els propietaris, la família Cuffaro són mestres en estendre les seves mans per tots els camps possibles per tal de veure’s beneficiats tot i que la legalitat de tant en tant sigui un obstacle a saltar.

Poc després trobaran el cos de la xicota del fill del president de la Diputació apunyalat i aquest fet serà la cirereta del pastís del seu aniversari.

Abans ja no li quadrava l’assumpte però ara ja veu que ambdues morts estan relacionades i que la investigació va cap a un enemic molt poderós.

Ell mai s’espanta i ens mostra la bondat del poble italià i alhora les trames més mafioses o d’influències perilloses que de vegades uneixen a personatges ven dispars o llunyans en el sociograma del poble.

Qui hi ha rere les morts? Quan trigarà en descobrir-ho? Podrà tenir un aniversari en pau?

Només de la mà d’Edicions 62 que acull l’amplia bibliografia de tan prestigiós autor us en podreu assabentar.

Personalment crec que és una de les novel·les d’en Montalbano que m’han sorprès més tant per la trama con pel seu canvi de caràcter. Una mica més decidit, disposat a treballar però més radical amb els seus límits.

Ell creu que el fi o el tancament d’un cas justifica els mitjans i potser si que és així. És el que ens encisa d’ell, la seva voluntat de justícia encara que en més d’una ocasió es jugui la feina i potser el coll.

Vinga, ja comença a fer calor però les vacances encara estan una mica allunyades.

Us ve de gust un viatge per Vigata sense escales, maletes ni avions?

La muerte de Dexter

Llegamos al final de una vida, así es como se nos presenta La muerte de Dexter, personaje carismático entre los asesinos en serie que asesinaba a otros asesinos en su tiempo libre.

De día trabajaba analizando salpicaduras de sangre, de noche intentaba callar su yo más oscuro a quien se refería como “El oscuro pasajero” y entre una cosa y la otra lidiaba con su papel de hermano, padre y marido. Vamos, que tenía una vida muy ajetreada hasta ahora.

En esta novela que culmina la saga de novelas y que ya advierto que dista del final que se le dio a la serie de televisión, Jeff Lindsey nos muestra un Dexter derrotado, un hombre que lo ha perdido todo y que se aferrará con esperanza a la llegada de su hermano Brian, de quien poco sabíamos hasta ahora y que nos mostrará un ser cruel, oscuro, destructivo y que deja la imagen que teníamos de Dexter como gran mente criminal a la altura de un psicópata en pañales.

Umbriel nos presenta la octava entrega de esta saga que con una narrativa dinámica y un tempo que se va adaptando a los propios personajes que no dejará a nadie indiferente.

La trama empieza desde una solitaria celda de prisión, donde el tiempo parece correr en contra de Dexter y sus pensamientos y cavilaciones hacen mella en el lector, gracias a un lenguaje muy cuidado, a unas descripciones precisas y a una trama que se complica por momentos, el autor podrá en jaque a su propia creación, un personaje que se ha convertido en el eje de un thriller apasionante donde matar calma la sed de sangre.

Si os contará más sobre la trama sería un delito, tras "El oscuro pasajero", “Querido Dexter”, “Dexter en la oscuridad”, “Dexter por decisión propia”, “Dexter el asesino exquisito”, “Dexter por dos” y “Dexter, cámara, ¡acción!” nos despedimos de Dexter Morgan hasta más ver o quizás no sea una despedida... quién sabe cómo terminaran las cosas, quizás no todo sea rojo o negro.

Lo único que sí puedo garantizar es que Dexter se ha hecho su propio espacio entre los psicópatas más odiados y queridos por los lectores de medio mundo.

No dejéis escapar la oportunidad de una despedida a lo Dexter, este es vuestro momento de decidir. Solo una advertencia, esta novela es altamente adictiva, no podréis parar de leer.

Cafè de París

Per Àngela Sánchez Vicente

Us presentem una novel·la intimista, somiadora i que ens mostrarà com la vida ens pot canviar en un instant si ens aferrem als nostres somnis.

A Cafè de París, coneixerem a la jove magdalena, una noia que deixa enrere el seu poble i la seva vida que ja no podrà recuperar. Ella somia amb la música i realment és la seva manera d’expressar-se, de sentir, la seva manera de viure i sobretot el seu refugi davant les adversitats de la crua realitat.

Poc a poc desapareix la Magdalena que cantava a l’hort i neix la Madeleine, la seva versió més professional, enigmàtica, elegant i captivadora que provarà sort com a cantant del Cafè de París.

Coneixerà l’èxit i també les repercussions d’aquest tant negatives com positives.

En una època que la melodia la imposen les bombes de la Segona Guerra Mundial sembla que el seu propi món està més centrat que mai i ella sent que té les rendes del seu destí i de la seva vida per primera vegada.

Francesca Aliern ens dóna una classe magistral sobre narrativa amb una ploma vivaç i emotiva que ens duu a estimar a la Madeleine sense mesures i a entendre la seva vivència en un temps tan convuls.

És com si la pobre Magdalena hagi estat anys i anys tancada a la seva caseta atemorida pel que hi ha a l’exterior i poc a poc ha cregut que allò era el seu camí i pel que estava preparada però d’alguna manera amb els rajos del sol entrant per les finestres somiava desperta en què hi hauria més enllà de tot el que ella coneixia.

Més enllà resulta que hi ha un camí ple de glòria i d’espines per el qual haurà d’aprendre a caminar per tal d’assolir la seva fita.

No us vull desvetllar massa perquè realment és una novel·la que s’ha de llegir i desgranar per poder paladejar cada compàs i gaudir de cada ritme fins teixir la cançó que esdevé la banda sonora de la Madeleine.

M’encanta el fet que la noia evolucioni tant que fins i tot canviï de nom... és impressionant com no hi ha res deixat a l’atzar!

De la mà de Cossetània Edicions vibrarem amb una obra digne de tota tauleta de nit, una obra habitada per una somiadora que tots desitjareu conèixer.

Com acabarà la seva historia? Quin serà el seu llegat?

Coneixeu-la i descobrireu la veritat!

Per mi aquesta cançó la defineix a la perfecció! Sembla feta per ella!