L'amant xinès

Per a tots els seguidors de Llibres del Delicte i amants de les novel·les negres i de les seves escriptores, ens retrobem amb la inspectora Mina Fuster, la vàrem conèixer en la breu història que signava Margarida Aritzeta i que quedava recollida dins el recull “Elles també maten, antologia de tretze relats negresescrits per dones”, esperem estar davant d’una saga de novel·les altament addictiva.

L’amant xinès és, doncs, la primera novel·la llarga de la inspectora i el retorn al gènere negre de la Margarida Aritzeta després de molts anys.

La novel·la parteix d’un cas real que va aparèixer a la premsa el mes de febrer de 2014, en el qual havien trobat morta una indigent no identificada en una caseta de tren prop de Picamoixons (Alt Camp). L’autora no reconstrueix el cas ni la història, la pren com a referent i la ficciona.

Si us pregunteu que us podreu trobar en aquesta novel·la, jo us diria que gairebé de tot, crims de sang i fetge, la vida dels policies i dels jutjats, una protagonista jove, maca, independent amb ombres i cicatrius del passat, una mare que la treu de polleguera, una amiga molt esbojarrada, conflictes interculturals, temes d’actualitat i com qui diu tot a tocar a la porta de casa, un compendi difícil d’equilibrar i que aconsegueix crear una atmosfera de plenitud.

La narrativa de la Margarida Aritzeta es dinàmica, segueix un estil lineal en el qual mostra temes que es van entrelligant al flux de la resolució del cas, en cap moment perd dinamisme i crea un ambient molt humà i proper per al lector.

M’ha tingut enganxada des de la primera plana, no podia deixar de llegir, es com si hagués ensenyat el paper del caramel a una criatura i aquest l’hagués de trobar entre les seves planes.

Les seves descripcions són molt acurades i el lector es pot trobar passejant prop del mar o treballant a la ciutat, els seus personatges van agafant profunditat i les relacions que s’estableixen entre ells donen molt més de sí, dona la sensació que només ens hagués fet una presentació molt acurada del que podrem trobar més endavant.

Voleu saber sobre la nostra nova inspectora preferida? Li fem un truc?

Que tot sigui com no ha estat mai

Per Àngela Sánchez Vicente

Edicions 62 ens regala una novel·la única en la que els sentiments retrobats, la memòria, allò normal i anormal, la felicitat i la realitat es donen la mà d’una manera increïblement compassada amb la capacitat de deixar al lector amb la boca oberta, els pels de punta i la pell de gallina.

La darrera aposta titulada Que tot sigui com no ha estat mai ens mostra com un jove reflexiona sobre la seva infantesa i com la va viure.

El que destaca és que el nen que va ser era el fill del director d’un centre psiquiàtric i el nen va créixer en aquell ambient sense qüestionar-se res i sense jutjar a les persones que hi estaven ingressades.

Tant de bo que tots poguéssim ser com nens i mirar amb ulls purs i lliures tot allò que ens envolta i sempre ser capaços de trobar una paraula amable sobre el nostre entorn, en diuen immaduresa o inexperiència o fins i tot que els nens no estan “curtits”... al que jo em pregunto: Qui és més madur? El que essent gran jutja a tort i dret o aquell infant que simplement observa i estima? 

El nen protagonista no ha conegut cap altre realitat, la seva infantesa està plena de moments al psiquiàtric compartint vivències i anècdotes amb els que estaven per allà. El Joachim, el nostre nou amic, només intenta cridar l’atenció del seu idolatrat i adorat pare mentre a casa només sent baralles entre els seus germans.

Si, el protagonista i l’autor es diuen igual doncs l’obra és autobiogràfica, un punt positiu extra de més per en Joachim Meyerhoff que a més de tramar una obra excepcional i fer-nos pensar en la manera que vivim, té la capacitat de despullar les seves vivències, experiències i emocions sense cap pudor.

Costa més despullar el cos o la ment? Que cadascú respongui però jo ho tinc ben clar i la seva valentia és una lliçó més en un món on els valors cotitzen a la baixa.

És una novel·la vital, excepcionalment tendra i alhora dura, real i amb aquella nostàlgia de que temps passats sempre foren millors.

És un gran còctel en el que no hi falta cap ingredient doncs durant la seva lectura pots riure i viure la historia com un nen però en acabar-lo no pots evitar pensar en els fets verídics que s’esmenten i com ho viurien en la pròpia pell.

Per nosaltres una bona novel·la és aquella que a més d’enganxar-te i fer-te passar una bona estona és aquella que et cala dins i et toca els fils de l’ànima desordenant-los per tal que tornis a establir un ordre al teu interior. 

Sense cap mena de dubte aquesta és una gran novel·la i una eina de reflexió molt positiva. No tot allò crític ni profund ha de ser narrat des de la foscor i la penúria.

No ho dubteu més i sigueu l’heroi Joachim per una estoneta! No us en penedireu!

Mentiras

Tenemos entre manos la tercera entrega de la Saga Olvidados, una saga que empezó con “Olvidados”, “Hambre” y hoy os presentamos Mentiras, una tercera parte donde los problemas crecen y las rarezas que suceden en Perdido Beach van en aumento.

“Cuando el sistema se viene abajo solo queda el miedo”

Michael Grant no se anda por las ramas y empieza la narración con el tempo con el que nos había dejado en la entrega anterior, es como un disparo a bocajarro, una novela que forma parte de un todo y que en sí misma no la podríamos dividir en partes, no tiene un preámbulo ni deja tiempo al lector para entrar en situación poco a poco, el lector vive en Perdido Beach y como allí sucede el tiempo lo limita todo y el reloj no para de correr.

Molino nos regala una experiencia vital, una narración sobre la supervivencia, sobre las diferencias, sobre la necesidad de reglas y normas, sobre un grupo de críos que no tienen más remedio que luchar para sobrevivir, no se enfrentan solamente a las dificultades de vivir en una cúpula, sino a la segregación de los normales contra los que consideran raros, los raros intentando mantener un orden, sin olvidarnos de los chicos brutos de la Academia Coates.

En los meses transcurridos desde la muerte de Drake Merwin, la derrota de la gayáfaga y el trato con los bichos, cierto orden y calma habían llegado a la ERA.

Nos reencontramos con viejos amigos como Sam, Astrid, Edilio, Mary, Albert, Brianna y todos aquellos habitantes que no han sucumbido a su quinceavo cumpleaños o que todavía no tienen la fatídica edad ¿O no es fatídica? ¿Puede ser una liberación?

La verdad es que el nuevo consejo de la ciudad tiene que manejar demasiadas crisis y variables, las mentiras empiezan a pesar sobre los hombros y la aparición de la profetisa altera el ánimo de muchos.

Este personaje dará respuestas a los miedos de muchos de ellos, pero nadie sabe si son ciertas o no sus palabras, es un salto de fe que asusta más de lo que parece en las horas más oscuras de la noche.

Eso sin contar que algunos personajes que habían muerto han regresado y sus intenciones no son claras, más bien parecen muy oscuras.

El miedo se irá extendiendo como una enfermedad, la desconfianza empezará a despuntar en aquellos que menos parecía mostrando al final una sola cara de la moneda.

Un punto interesante de esta entrega es la introducción de un nuevo paisaje, unas islas cercanas a la costa donde Sanjit y sus hermanos han resistido y se verán involucrados en los problemas de la costa.

Si os preguntáis por la gayáfaga, parece tranquila y casi no se la menciona, pero puede que sea solo un espejismo, la maldad y la oscuridad puede adoptar diferentes caras y sombras.

La verdad, que no mentira, es que una vez terminas esta entrega ya estas esperando empezar la siguiente “Plaga”, una saga a la altura de “Los Juegos del Hambre” o “Divergente”, un mundo distópico en mano de niños que han madurado en siete meses lo que no maduran los adultos en toda su vida.

Alguien que no soy

Que levante la mano quien sepa realmente al 100% quien es. ¿Alguna mano? Todos cambiamos en cada momento, las situaciones nos cambian, la gente que nos rodea, nosotros mismos estamos en catarsis continuas, esta es una de las razones por las que me encanta el título de Alguien que no soy, una afirmación muy interesante dado que ya invita a preguntarse si la protagonista sabe quién no es, quizás quiera decir que si sabe quién es.

Dejando de filosofar, entremos en la novela de Elísabet Benavente, una asidua en nuestro blog, nos enamoró con Valeria y sus amigas (En los zapatos de Valeria, Valeria en el espejo, Valeriaen blanco y negro, Valeria al desnudo)  con Silvia nos sedujo (Persiguiendo a Silvia, Encontrando a Silvia) y con Alba nos mostrará un mundo cambiante y diferente a los estándares reconocidos.

Esta novela es diferente a sus predecesoras, es más intensa y rompe con muchos convencionalismos, aunque si nos ponemos a pensar un poco y nos saltamos la cama, la pared, la alfombra, la ducha y algún que otro sofá descubriremos un terceto muy curioso.

Una primera entrega de la nueva trilogía “Mi elección” que nos presenta Suma de letras y nos invita a elegirla.

Se dice que en las relaciones tres son multitud, pues bien, en este caso parece que Alba, Nico y Hugo son un terceto muy bien avenido, su relación se basa en normas a no romper y por tanto se rompen todas, una relación basada en el sexo a tres y que desemboca en confusión, en el despertar de sentimientos y en definitiva a un callejón sin salida, o eso parece.

Alba es joven y se encuentra tentada por dos hombres muy diferentes,  por un lado está Hugo un moreno cañón, encerrado en sí mismo y que confía poco en la gente a excepción de su mejor amigo Nico, el segundo cañón, un rubio más dulce y sensible. Juntos podrían ser el hombre perfecto, pero en este caso Alba acepta descubrir con ellos dos a la vez descubrir sus límites y quien realmente se esconde tras su conciencia.

La narrativa de Elísabet es muy dinámica y fresca, es actual, su vocabulario aproxima a los personajes y arranca más de una sonrisa pícara, sus descripciones en el terreno horizontal son muy gráficas, no deja mucho a la imaginación, pero no son soeces en ningún momento.

Está relación la envenena, la desarma, la condena, se vuelve una adicta a sus dos chicos y ellos de ella, pero ¿qué sucedería si en una relación a tres surgiera el amor?, ¿será solo entre dos o todos caerán en una gran confusión?

No os voy a desvelar lo que las sabanas llenas de letras esconden en esta novela tras una portada de pornositos.

Solo una breve puntualización, recordad que una mujer despechada y dolida es un arma de doble filo, peligrosa y letal.

AFTER. Ànimes perdudes

After, ànimes perdudes, és la tercera entrega de la sèrie d’Anna Todd, on els seus protagonistes continuen lluitant pel seu amor contra tot allò que va apareixent del passat i del present.

La aventura de la Tessa i en Hardin va començar amb “After” i va continuar a “After. En mil bocins”, en aquesta entrega, els protagonistes continuaran lluitant per demostrar-se a si mateixos i als que els envolten el que valen, però hem de recordar que el caràcter de cadascú és molt diferent i que les ganes de canviar no es tradueixen en un canvi immediat, això sense mencionar persones que tenen ganes de que fracassin estrepitosament.

Aquesta entrega que ens presenta Columna en català i Planeta en castellà, introdueix personatges nous com el pare de la Tessa i un escenari nou com serà la ciutat de Seattle i la vella i gloriosa ciutat de Londres on un gran secret esclatarà a les mans d’en Hardin i ens deixarà amb l’ai al cor.

En Hardin i la Tessa viurà la separació geogràfica d’una manera molt contundent, ella decideix marxar sense ell cap a la recerca d’un futur prometedor encara que el seu cor està trencat en mil bocins, en Hardin no baixa del burro, els que el coneixeu sabeu que és molt tossut, però potser obrirà finalment els ulls i equilibrarà la relació o potser l’enfonsarà del tot.

Per primera vegada els personatges secundaris comencen a perdre les mascares i descobrirem grans traïcions i grans sorpreses, no tots són el que sembla i més d’un demostrarà que les actituds poden canviar.

També tindrem la oportunitat de descobrir moltes més coses de personatges com la Kimberly o en Christian. El món dels adults gira molt ràpid i si els nostres amics no van amb cura els llençarà a terra.

L’Anna Todd aconsegueix que una novel·la de més de vuit-centes planes passi com un sospir, els personatges van guanyant profunditat i van evolucionant a mesura que tenen relació entre ells, van madurant i mica en mica van quedant tatuats a l’ànima del lector.

Moltes línies argumentals queden obertes de cara a la propera entrega que s’amaga rere el títol “After, amor infinit”, en Landon ens deixa amb el cor encongit, la Kimberly és transforma en una amiga a la que voldrem ajudar, en Hardin descobrirà un gran secret que no canviarà només la seva vida sinó la de tots el que l’estimen.

Només us recordarem que la novel·la és una lectura en 360º i que val la pena viure l’experiència After amb tots els sentits.