Especial Jesús M. Tibau

Jesús M. Tibau és autor dels reculls de relats com “Tens un racó dalt del món”, “Postres de músic”, “El vertigen del trapezista”, “Una sortida digna” i “I un cop de vent els despentina”, alhora que ens mostra les seves arts de poeta al seu recull “A la barana dels teus dits”. Ha obtingut el Premi Marian Vayreda de Nar­rativa i el Premi Blocs Catalunya de Literatura.

Aquest autor tortosí recentment ens ha ofert Molles per no perdre’m on aplega 213 textos que mai superen l’extensió d’una plana i ens conviden a fer una lectura interna del món que ens envolta, dels esdeveniments que succeeixen i prendre consciencia del munt de curiositats que envolten les nostres vides quotidianes.

Reflexions, microrelats, aforismes i emocions que sovint comparteix a les xarxes socials i al seu blog “Tens un racó dalt del món”.

Caracteritzat per una literatura breu, el poder de sintetitzar les paraules i aconseguir ser proper amb el lector fins a l’extrem d’acabar veient en les seves lletres el reflex d’una conversa amb un amic proper o amb un company de feina.

Reflexions que et fan caure de la cadira de lo evidents que són però alhora et mostren que no hi havies atinat ni deturat el temps a pensar-hi.

De la mà de Petròpolis un llibre perfecte per aquells que els fa mandra llançar-se a una historia extensa però alhora buida doncs aquesta ofereix molt de contingut i significat en una lectura àgil, dinàmica i fresca.

Si el llegiu esdevindreu incondicionals de les seves lletres, per això us deixem les adreces web per on el podreu trobar:

http://www.escriptors.cat/autors/tibaujm
http://jmtibau.blogspot.com
http://www.facebook.com/jesusm.tibau
http://www.youtube.com/user/jmtibau
https://twitter.com/JMTibau

Però si encara dubteu, us oferim unes paraules que hem creuat amb l’autor, segur que amb la seva pròpia veu quedareu del tot estorats i convençuts de conèixer millor de primera má.

Entrevista a l'autor

Benvolgut Jesús M., t’agraïm molt que dediquis part del teu temps a respondre aquesta breu entrevista que ens fa molta il·lusió publicar al blog de La Petita Llibreria i d’aquesta manera acostar una mica als nostres lectors tant la persona com l’escriptor que aquesta vegada ens regala “Molles per no perdre’m”.

Com era el petit Jesús M. Tibau?
Un xiquet senzill, el petit d’una família humil, d’un petit poble d’una petita comarca.

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant?
No recordo el moment, perquè les lletres i jo sempre hem anat de la mà; primer com a lector, i molt més tard com a escriptor.

Molts escriptors en tenen d’altres com a referents, autors que l’han marcat en algun moment de la seva vida, un títol que sempre estarà allà per rellegir. Quin seria el teu, si es que en tens?
Que un contista català digui que un dels seus referents és Pere Calders és molt poc original, però no deixa de ser cert, almenys en un primer moment. Tinc diversos llibres que rellegeixo periòdicament, com Incerta glòria, de Joan Sales, La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, o El petit príncep, d’Antoine de Saint Exupery.
 

Com la lectura dels Quaders deltaics de Josep Igual i Viatge a l’espe­rança, d’Artur Bladé i Desumvila van fer que comencés a escriure aquests pensaments?
Quan vaig començar a escriure, acostumava a inventar històries amb fortes dosis de fantasia; després he anat evolucionant, cercant l’emoció en fets senzills i quotidians, fins adonar-me que la realitat, tal com és, ja ens regala tota l’emoció, bellesa i capacitat per a reflexionar possibles. Aquests dos llibres, entre altres, em van ajudar a adonar-me’n.

Creus que en literatura cal molt espai i moltes paraules per expressar-se?
Tot s’hi val, en la vida i la literatura, que són el mateix; però la capacitat d’evocar emocions que té cada paraula és infinita. Per exemple, un dels apunts del meu blog que ha tingut més comentaris és un on només vaig escriure dues paraules: “aquell pèsol”. Molta gent va explicar records que li evocava aquest senzill sintagma nominal.

Veus el món amb la il·lusió d’un nano? Sempre has estat tan observador i crític amb l’entorn?
Sempre penso que quan sigui gran vull ser un xiquet, però no crec que llavors fos tan observador. Tenir il·lusió i ser observador són qualitats que poden fomentar-se, que es poden, i que s’han de potenciar, a base de pràctica. Però hi ha dos fets que me’ls han accentuat: escriure i tenir un fill.

Tens alguna reflexió o frase preferida?
No tinc cap frase de capçalera, però ara mateix podria dir-te la del final del llibre: “cal viure amb totes les conseqüències; per totes les conseqüències.”

M’he deixat moltes preguntes al tinter, però crec que a partir d’aquí han de ser els lectors qui descobreixin molt més del que s’amaga rere una portada que convida a somiar, com a un nen davant l’espectacle més gran del món.
Tot i així, per finalitzar, m’agradaria que em responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t'han fet i creus important? Ens la pots respondre?
P- Balles?
R- És clar.

Moltes gràcies de nou, i no deixi d’escriure ni de ballar.

Una abraçada

La Petita Llibreria

América y otros relatos

Por Julian Vicente R. 

Hoy nos complacemos en acercaros la figura y la obra de Arthur Schnitzler, un autor que mostró en su extensa producción un gran interés por el erotismo, la muerte, la psicología y la crisis social vienesa.

Fue una víctima de la quema de libros del año 1933 en Berlín y sus obras fueros vetadas por los nazis en territorios austriacos y alemanes. Estos no obtuvieron el resultado deseado dado que solo consiguieron que las letras del autor judío fueran cada vez más respetadas, codiciadas y aceptadas por crítica y público creándose una reputación de prestigio.

Fue Sigmund Freud quien lo comparo a sí mismo y se declaró abiertamente seguidor de sus palabras y de su tono narrativo, llego a considerarlo su paralelo literario y lo protegió como a un discípulo.

Marbot apuesta por este autor y rescata del olvido y de los tiempos pasados una selección de sus mejores artículos en América y otros relatos. 

La selección y traducción a cargo de Maria Esperanza Romero, nos muestra un abanico de todos los temas que tocó el autor a lo largo de su carrera a la vez que nos deja entrever la evolución de su pensamiento y sus ideales que con el paso de los años fue inevitable. 

A todos nos marcan los hechos que nos rodean, pero él fue desdichado en el ámbito personal, se divorció de su esposa y poco después su hija se suicidó. Estos dos hechos hicieron que su producción se espaciara bastante en el tiempo, pero a la vez daba mucha más profundidad y significado a sus textos. Es como si las palabras tuvieran más significado que en obras anteriores.

En esta selección podemos disfrutar de veinte relatos como “Riqueza”, “La triple advertencia”, “La comedieta” y “El adiós” donde la realidad que alimenta a la ficción hace brotar de sus palabras múltiples interpretaciones políticas y sociales de la época del autor y de la nuestra propia. 

Problemas de la gente de a pie en oposición y dialogo con el poder político y gubernamental acentúan el deje de realismo actual y nos obliga a pensar si realmente hemos evolucionado como ciudadanos o si estamos estancados en el tiempo y las anclas sociales que nos imponen nos impiden avanzar de manera positiva y creativa.

Un libro recomendadisimo a aquellos que tienen una mente inquieta y quieren completar sus estudios sobre la historia y el holocausto a través de una de sus víctimas, una manera próxima de acercarnos a tan cruel época histórica.

El autor al hacer uso del monologo interior, nos muestra sus pensamientos más profundes y podemos descifrar las emociones que le embriagan y acechan.

Vemos como entre sus protagonistas de sus relatos y sus reflexiones hay reaccionarios y revolucionarios, mientras unos aceptan las circunstancias del marco social otros intentan crear un nuevo movimiento, un cambio de aire a través del poder del movimiento social.

Unos relatos que nos podemos tomar a la ligera e invitan a hacer balance sobre el paso de las últimas décadas donde avanzamos a pasos agigantados en capos de ciencia y técnica pero avanzamos a paso de tortuga en crítica social y cohesión de la población para combatir los problemas endémicos y enquistados de nuestro contexto social.

Una portada sobria y elegante que le va como anillo al dedo a la narrativa de tan ilustre autor.

L'empremta blanca

Per Galatea B.

Irlanda celta, Segle V d.C. L’empremta blanca ens narra amb un landscape immillorable el com i el perquè dels inicis de la cultura celta, els detonants culturals i els tradicionals.

L’obra que dóna inici a la trilogia “El nen robat” ens situa a la vida de Ciarán, l’últim nen nat d’una tribu enemiga. Aquest nen amb un destí marcat a foc al seu pit és arrancat de les mans de la seva mare per una malèvola que a més la castigarà amb la infertilitat.

Aquest nen esdevindrà un jove coratjós i enamorat de la Olwen des del primer moment en que la veu ignorant el secret que duu a les seves venes. En quan ho descobreixi es revelarà i s’exiliarà com a pirata i serà el que capturarà al que un dia serà Sant Patrici.

Olwen i el nostre jove protagonista ens oferiran una trepidant historia d’amor on hauran de superar obstacles familiars, de llinatges, culturals i celestials en el viatge fins a l’esperada illa d’Arán.

És molt notori el fet que la seva autora, l’Ana B. Nieto, hagi estat vivint a Irlanda durant una llarga temporada i els seus estudis i inquietuds sobre la mitologia, la cultura religiosa i la historia. Les seves descripcions tan acurades de les verdes planeres escoceses fan que la seva perfecció fotogràfica situïn l’escenari com a un personatge més de la historia. 

La seva prosa esta documentada al mil·límetre i per les ments més disperses ens ofereix al final del llibre un seguit de documents de suport com l’arbre genealògic de la dinastia Eóganacht, un llistat del personatges per famílies i bàndols i aclariments sobre paraules utilitzades del irlandès antic.

No us espanteu, per mi ha estat útil però no imprescindible doncs ella ja es preocupa que dins el relat tot quedi lligat i es vegi d’on surten els personatges i els escenaris que visitem.

Aquesta historia ens demostra que hi ha un talent excepcional que es podrà veure encara més clar en la segona i tercera entrega d’aquesta trilogia on mitologia, amor i guerra es donen la mà per crear una novel·la històrica i màgica perfecta.

Columna ens ofereix l’oportunitat de gaudir de tant il·lustre aventura i aposta per una trilogia completíssima adreçada a tots els lectors però en especial per als amants de la historia, els landscapes i la cultura celta.

Aquesta historia també pot ser descoberta en castellà gracies a Ediciones B, ambdues editorials amb un format i una portada tant evocadores que conviden sense treva a obrir-lo i començar a llegir i llegir.

Una novel·la de postal, preciosa, amb llum i ombra com a qualsevol època històrica que ens demostra que ser un heroi no es ser valent sinó aprendre a sortejar els obstacles i transformar la pròpia por en coratge per enfrontar l’adversitat.

Només estic esperant la segona entrega, tot i que aquest llibre té un final, estic rendida a la historia, als personatges i a la ploma de l’autora. No us la deixeu escapar.

Boja per ell

Si algú us preguntes per la Bridget Jones, recordaríeu aquella noia esbojarrada, estrellada, amb la boca com una bústia, addicte al tabac i a les copes. Obsessionada pel seu pes i amb uns amics que l’estimen tal com és.

Doncs bé, a Boja per ell la nostra estimada Bridget ha crescut, la trentena queda lluny i la cinquantena comença a pesar, és mare de dues criatura, en Billy, una copia en miniatura d’en Mark i la Mabel, una nena molt dolça amb el seu propi gust per la moda i una mica rebeca.

La novel·la comença anys més tard de Bridget Jones perd el seny, la Bridget és vídua, (un drama per les lectores adoradores d’en Mark Darcy), ha de sobreviure, ha de ser la mama i el papa dels seus fills, els amics ja s’han començat a cansar d’arrossegar-la per la vida, ha de remuntar i tornar a sortir, i per això res millor que obrir-se un twitter, tornar a treballar, i tornar a sortir amb homes com en Roxten, un ioguret de trenta, o el misteriós home de la jaqueta, li donaran alegries i per descomptat més d’un maldecap.

Helen Fielding torna a donar veu a la Bridget, les seves entrades al diari amb les seves obsessions, la seva addicció a twitter, i els seus sentiments. El diari de Bridget Jones ens va presentar un format on les referencies a “Orgull i prejudici” de Jane Austen eren molt visibles, ara ha hagut de donar un pas més enllà i descobrir un possible futur alternatiu pels seus personatges.

Pel meu gust és la novel·la més tendre de totes, manté la seva ironia, les paraulotes que s’escapen de la boca, els amics esbojarrats, però el toc de la maternitat, el veure com la situació la supera, com el seu pensament recorre cap en Mark, la fan molt més humana, fins ara mai havia plorat amb la Bridget a excepció de tant de riure, però en aquesta novel·la els sentiments són tan a flor de pell que les llàgrimes s’escapen.

La historia va endavant i endarrere per mostrar com la Bridget s’ha anat enfrontant mica en mica al món fins arribar a on és. Com mica en mica, error rere error la Bridget planta cara a la vida i tira endavant.

Els personatges en general han madurat, bé, en Daniel no, ara és més gran però segueix obsessionat amb les calces de les dones, en Cosmo segueix sent una mica repel·lent, en Tom segueix sent un gai fabulós, la Talitha i la Jude intenten posar una mica de seny al grup, però sense gaire èxit, la família adoptiva de la ciutat continua tenint cura dels seus.

Tots recordem la importància dels Nadals a les obres de la Helen Fielding, i en aquesta ocasió les veurem amb els ulls d’aquells que troben a faltar aquell que ja no hi és, que ha de mantenir la mascara per uns nens que no tenen culpa de res i la duresa d’aquestes dates per a molts.

Edicions 62 ha reeditat “El diari de Bridget Jones”, “Bridget Jones perd el seny” amb unes portades actuals i atractives on les imatges en blanc i negre donen un punt xic amb les grans lletres a color dels títols, tots tres volums són un gaudiment per la vista.

Un imprescindible per aquelles que creuen que el pes no domina el món, que els nois bons existeixen i saben fer petons de debò, i que les segones i terceres oportunitats existeixen.

Us penseu que la Bridget es quedarà sola o que un home com cal trencarà la seva closca i li curarà les llàgrimes a petons? Existeixen els prínceps blaus que estimen les dones tal i com són? Només teniu una opció, Boja per ell us està esperant a les llibreries.

No deixeu escapar la oportunitat de llegir una novel·la única, inconfusible, intel·ligent, divertida, extraordinària i absolutament inoblidable.

La testigo

Nora Roberts, una autora que ha escrito más de ciento ochenta novelas que se publican en treinta y cuatro países. Cada minuto se venden veintisiete novelas y cuarenta y dos de ellas han debutado en el número uno de The New York Times. Ahora nos presenta su última publicación en castellano de la mano de Plaza & Janés, por fin podemos disfrutar de La testigo.

Como bien indica el título, la joven Liz de dieciséis años se ve envuelta en un crimen perpetrado por la mafia rusa, la temida familia Volkof. Con sus grandes habilidades intelectuales es una testigo excelente, aunque sus habilidades sociales se empezaran a desarrollar cuando sus dos protectores, los US Marshall Terry Norton y John Barrow entran en su vida. 

El día de su diecisiete cumpleaños su vida da un giro radical, se enfrenta sola al mundo, un mundo donde Elisabeth o Liz no tiene espacio, los Volkof la quieren muerta, no puede confiar en la policía, ni en los Marshall. A partir de ese momento solo podrá confiar en sí misma.

La novela salta doce años en el tiempo, donde Abigail (Liz) vive aislada con su perro Bert en las afueras de un pueblecito de Arkansas, Ozarks, su rutina y su trabajo la mantienen ocupada y alerta. Sola está más segura. Todo cambiará al conocer al nuevo jefe de policía, Brooks Gleason, y a su entrometida familia. Abigail deberá decidir si prefiere seguir huyendo sola o quiere hacer justicia y transformar la palabra “Mío” en “Nuestro”.

Una novela donde la capacidad de racionalizar, de calcular y de programar dan una falsa sensación de seguridad, confrontándose a sentir, a amar, y sobre todo a la necesidad de dejar de huir.

Los personajes de La testigo son impecables, los contrapuntos entre los buenos y los malos no se sobre exageran, aunque el personaje más odioso no será ni un mafioso, ni un soplón, será la propia madre de Liz, una mujer calculadora, fría como el hielo y que considera a su hija un mero experimento.

Las descripciones del pequeño pueblo de Ozarks son minuciosas y plasman el retrato de una sociedad donde los recién llegados son la comidilla del pueblo, donde los hippies se instalaron en la década de los setenta y aún conservan parte de su encanto. 

Un lugar rodeado de montañas, arboles, donde la naturaleza te saluda y da la bienvenida. Sus colores ocres, sus aromas de rocío y lluvia, su cielo estrellado y sus vecinos son solo la cima de lo que Abigail desea con todo su ser, un poco de normalidad, dejar de sentirse perseguida, vivir la vida y no sobrevivirla.

En su pequeño mundo cerrado entrara como un vendaval Brooks para enseñarle que se puede confiar en la gente y que las cosas con ayuda son más factibles de llevar a cabo. Junto a él descubrirá el poder de la familia, de la amistad y del amor.

Quizás este por fin preparada para dejar descansar en paz a Liz y darle una vida plena a Abigail. ¿Podrá hacer justicia doce años después?

No es la primera vez que la trama de una novela de Nora Roberts entrecruza la visión de los cuerpos de seguridad, los crímenes y su pluma con tinta negra seduce con un ritmo que se adecua a cada momento de la narración, dando tempos rápidos a la trama negra en sí, y regalando tempos más suaves en tramas personales.

Una historia que sigue la estela de “Emboscada” y “Polos opuestos”, donde la protagonista femenina muestra su fuerza y coraje. Una novela claramente de misterio y policiaca con un tono de perspicacia e ironía. Una historia con su toque justo de amor.

Uno de los detalles que más me ha gustado es como Liz se transforma en Abigail, no puede dejar de ser casi fría después de haber vivido con su madre, pero su adaptación al mundo real llega a rozar la ironía más dulce e inocente.