L'hotel dels cors trencats

Benvinguts, passeu i gaudiu d’una estada al poblet de Knockton a Gal·les on trobareu el Myrtle House, un casalot vell i atrotinat on la tristesa, la solitud i la melangia queden a la porta.

L’hotel dels cors trencats és una novel·la de personatges, de situacions, d’ànimes perdudes i de cors en procés de curació. La novel·la comença presentant-nos un personatge molt especial, en Russell Buffery, Buffy pels amics, un home de setanta anys que en la seva joventut havia sigut actor, un home casat i divorciat tres vegades, amb fills per donar i vendre, en te de blancs, de negres, gais, poc espavilats i de més llestos que la gana, però tots tenen una cosa en comú, coneixen poc en Buffy però se l’estimen molt.

La història arrenca quan la Bridie, una amiga, i només amiga, deixa en el seu testament el Myrtle House a en Buffy, ell ja està cansat de viure a Londres i decideix deixar de ser una molèstia pels seus fills i tocar el dos cap a Gal·les. 

Mentre anem coneixent més profundament en Buffy, la Deborah Moggach ens presentarà diversos personatges i com les seves relacions personals i sentimentals es van esfondrant mica en mica. El lector entrarà a descobrir personatges com la Monica, l’Amy, en Harold, l’Andy i les respectives parelles. 

Com si es tractes d’un preàmbul, una presentació de possibles actors que sortiran a escena més endavant, sense oblidar-nos del personatges que en Buffy coneix al poble on ha decidit viure.

La genialitat d’en Buffy sorgeix quan decideix que podria aprofitar el casalot per oferir cursos amb estada inclosa per a persones que s’acaben de divorciar, que acaben de trencar o que s’han separat, en aquests aspectes ell en te experiència i sempre pot recórrer a la gent del poble per donar cursos com el de jardineria, joieria, mecànica, cuina,... i ell es dedicaria al seu propi curs: com parlar amb les dones, vol ajudar a la gent a descobrir quin va ser el problema per poder-hi posar solució.

A partir d’aquest moment la novel·la fa un gir en el seu ritme i tempo, comença a anar més ràpida, és més irònica i coneixerem personatges nous com en Nolan i la seva mare, la Rosemary, la Nina i la Voda, i en recuperarem d’altres que ja coneixem.   

Una novel·la que presenta la visió dels homes sobre el que volen les dones, segons ells volen una dona amb penis, però també el que pensen les dones i com se senten, veurem dones madures insegures, jovenetes que descobreixen que allò que han perdut no és res comparat amb el que han trobat, homes atrapats en una imatge adulterada d’ells mateixos... però tots ells busquen una única cosa, ser feliços.

L’amor és un sentiment pur que pot moure muntanyes, que pot reduir un home gran en un jove insegur, tothom pot descobrir quelcom nou, no s’han de tancar les portes a la possible felicitat per por.

Tal i com reflexiona en Buffy: “No t’ho pensis més i llença-t’hi, tros d’ase. I si et claves una patacada, tant és. La vida és massa curta, creu-me”, i jo el crec.

Podeu trobar aquesta gran novel·la en català publicada per Rosa dels Vents i en castellà per Lumen. Una aposta segura tenint en compte que Deborah Moggach és l’autora de “El exótico hotel Marigold” que ha estat adaptat al cinema amb molt bona acollida, i és també l’adaptació d’Orgull i prejudici de Jane Austen per a la BBC.

En los zapatos de Valeria

Hoy os voy a presentar a una de mis nuevas heroínas, Valeria, una joven casada, que no muerta, escritora de novelas donde sus protagonistas sufren el amor y el desamor, con una vida social un poco apagada si no fuera por sus amigas del alma: Nerea, una diosa, hermosa, inteligente pero muy inocente,  Carmen, fuerte, tenaz, sin pelos en la lengua, sincera y un poco vengativa, y Lola, independiente, sensual, seductora, abstemia de amor y más salida que el pico de una plancha.

Cuatro jóvenes que desafían a los hombres de sus vidas, que domina el terreno profesional y que en el fondo son un tesoro a descubrir.

He leído muchos comentarios que comparaban este cuarteto con las protagonistas de “Sexo en Nueva York”, incluso la propia protagonista, nuestra Valeria se compara con Carrie, pero ellas son mejores, son más humanas, a ver ¿cuántas de nosotras viven en Manhattan?, ¿cuántas calzan Manolos y visten de marca?, casi ninguna, pero ¿Cuántas odian al jefe?, ¿Cuántas se han enamorado del hombre equivocado?, ¿Cuántas se han preguntado alguna vez hacia dónde va su vida?, casi todas, por lo tanto, las comparaciones no hay que tomarlas a la ligera.

En los zapatos de Valeria se esconde una joven atascada en un matrimonio que hace aguas, un hombre muy seductor, Víctor, que se cruza en su vida y sus amigas. Es una novela hilarante, irónica, clara, dinámica, sensual y sexy, atrevida y donde todas las lectoras encontraran cuatro amigas que no querrán dejar escapar.

Gracias a Suma de letras, podremos descubrir todos los secretos que se esconden detrás de cada una de ellas y de ellos, no hay que olvidar que en la novela también encontraremos personajes como Adrián, el marido frio y distante, Víctor, la sensualidad personificada, Borja un joven que esconde un gran potencia y Daniel, el jefe tirano.

Podemos celebrar que en menos de un mes, más o menos, encontraremos la continuación en “Valeria en el espejo”, “Valeria en blanco y negro” y “Valeria al desnudo”, una serie que no nos mantendrá en espera por meses, no sería sano para las lectoras.

Una historia que engancha, que quema en los dedos, que pone la piel de gallina y con sorna y alevosía arranca sonrisas por doquier, pero que combina también la acidez con la dulzura y la ternura.

No es de extrañar que después de ser auto publicada en Amazon, haya conquistado el corazón de los lectores situándola en los primeros puestos de la lista de más vendidos de ficción.

Elísabet Benavent es la autora que ha conseguido realizar su sueño, su novela está publicada en papel, pero lo mejor es que ha dado a sus lectoras una aventura donde se podrán identificar fácilmente.

Si os queréis calzar los zapatos de Valeria debéis buscar un corte salón, con un tacón de quince centímetros, llamativos y dispuestos a desafiar a la ciudad.

Foc latent

Per Àngela Sánchez Vicente

Foc latent és la novel·la d’una ciutat i uns personatges que bateguen al ritme que els marca el seu convuls context històric. 

Gràcies a Angle, podem gaudir de la trepidant novel·la històrica sorgida de la ploma inquieta de Lluïsa Forrellad, de la qual també podeu gaudir títols com “Sempre en capella”, “Retorn amarg”, El primer assalt” i “L’olor del mal” en aquesta editorial.

Una història on el marc polític, econòmic i social previ a la Setmana Tràgica de Barcelona i el període en si en són el teló de fons. Narrat amb una precisió excel·lent fa que la lectura sigui extremadament realista i una bona eina didàctica de suport per als qui volen comprendre el com, el perquè i les conseqüències de tan violent període històric.

Amb en Pol Caselles com a protagonista, veiem un retrat de la societat catalana i el seu propi lloc en ella com a contraposició, ell és orfe i fet a si mateix, un noi que ha crescut a base de caure i aixecar-se i suportar les bufetades del destí.

Ell, amb l’ajut dels personatges corals ens narra les seves vivències personals afectades com les de qualsevol noi de la seva època pels esdeveniments.

Una història sobre una època fosca a Barcelona retratada amb veracitat i sang, però mai caient en un abús d’escenes violentes ni massa sangoneres. Una mica n’hi ha, però en la justa mida.

Crec que és tot un honor passejar per les planes d’aquesta obra, l’autora Sabadellenca ens ofereix un retrat extret segurament de la seva joventut, un testimoni visual que ens ajuda a conformar una visió total de la ciutat bombardejada.

M’ha fet molta il·lusió que en una època on el prestigi dels llibres recau en falses portades, en best-sellers comercials i autors amb un nom internacional poder gaudir de cada mot que la Lluïsa ens ofereix, una dona nascuda al 1927 però que sap combinar a la perfecció el marc històric amb unes histories personals molt atemporals, tant es podien donar en aquells moments com a l’actualitat.

Ha estat un plaer llegir aquest llibre i crec que no serà la darrera vegada que ho faci doncs és com escoltar a la meva àvia parlant d’un espai conegut i proper però en un marc completament oposat.

La reflexió sobre com la violència va marcar i truncar milers de vides és inevitable en el decurs d’aquestes planes.

Una lectura molt agraïda doncs el lèxic és proper, acurat, buscat minuciosament per donar-li el toc necessari.

A mi m’ha despertat el sentiment de melancolia d’un temps que haguera pogut ser molt bo per Catalunya però que es va truncar, tot just despertàvem del catalanisme i els centres de cultura en el moment en que els anarquistes van venir a fer de les seves. 

Una autora que no ens podem permetre el luxe d’oblidar doncs ella amb cada novel·la li guanya una batalla a l’oblit i ens obre els ulls als joves de les peripècies que van haver de fer per arribar al dia d’avui.

La Cúpula

La última adaptación a la pequeña pantalla de Stephen King se esconde en un pequeño pueblo llamada Chester’s Mill, un lugar donde todos se conocen entre ellos hasta cierto punto y sus secretos mejor guardados están a punto de florecer bajo la influencia de La cúpula.

Si habéis visto la serie de televisión producida por DreamWorks de la mano de Steven Spielberg y el propio autor,  os recomiendo encarecidamente la lectura de la novela, se parecen como un huevo a una castaña, ciertamente una se basa en la idea original de la novela, pero los personajes han sido agitados y removidos en una gran coctelera, algunos están y otros no existen o no son quien deberían ser, el paisaje pierde intensidad y luz, y lo más importante a mi modo de ver es la participación del lector, cuando nos sumergimos en una novela nuestra mente se expande hacia lo desconocido, nosotros creamos a los personajes, visualizamos los paisajes y hacemos nuestro el pueblecito de Maine.

El propio autor explica como necesito dos asaltos a La cúpula para crearla, la primera vez fue en 1976 y está le ganó por KO, dejándolo con un gran principio pero muchos dilemas a resolver, la retomo empezando casi desde cero en 2007 recatando el primer capítulo original (La avioneta y la marmota) consiguiendo una obra maestra de más de 1000 páginas que son devoradas por lectores en todo el mundo.

La Editorial Debolsillo rescata esta obra dado el boom que ha experimentado a raíz de la serie, hecho que ya sucedió con la novela “Colorado Kid” del mismo autor y su serie “Haven”. 

Stephen King recrea de manera magistral unos personajes complejos que evolucionan debido a la presión y a las circunstancias extremas a las que se ven sometidos, todos ellos pasaran de ser sencillos pueblerinos a ser supervivientes, todos ellos deberán encajar en una nueva sociedad establecida dentro de la cúpula donde los avariciosos y sedientos de poder harán de las suyas, mientras que la unión de unos pocos creará una fuerza pacificadora. No hablaremos de disputas territoriales o de vecinos poco tolerantes, el autor trata temas como el nepotismo, el asesinato, las enfermedades, la libertad de expresión, las drogas y el blanqueo de dinero entre otros.

Una novela que va acabando con sus personajes a una velocidad alarmante, la pregunta es ¿Cuántos acabaran con vida? o mejor dicho ¿Alguno sobrevivirá a la cúpula?.

La pluma de Stephen King es elegante, engarza temas como si fueran los hilos de un telar, diversos tejidos y diversos colores que construyen un perfecto tapiz, su prosa es dinámica y adictiva, cuando empiezas a leerlo no puedes dejarlo, siempre hay incógnitas, personajes que destacan con luz propia llegando a ser tan reales que el lector los adorará o los odiará, y consigue transmitir al lector una sensación claustrofóbica muy real.

Una historia con una gran investigación a sus espaldas sobre aspectos médicos, detalles técnicos, procedimientos militares, posibles efectos sobre la climatología y cientos de temas más, investigación que el autor dejo recaer en manos de Russ Dorr, al cual agradece su trabajo, mostrando la sencillez de un gran escritor que comparte sus éxitos y no se atribuye el trabajo de otro.

No podéis dejar escapar la oportunidad de visitar Chester’s Mill, donde el índice de mortalidad asusta realmente y una vez dentro cuesta mucho salir. La novela en sí es una cúpula para sí misma, si pasáis del primer capítulo y entráis en su mundo estaréis atrapados.

Entrevista Care Santos i Ángeles Escudero

Per Maria Valle Viña

Abans de tot, moltes gràcies per concedir-nos l’entrevista i agraïm que dediqueu aquesta estona a contestar les preguntes que des de la Petita Llibreria us volem fer. 

La novel·la Tantes coses a dir-nos ens explica una història d’amistat entre dues dones. Existeix un paral·lelisme entre l’Abril i l’Oblit i vosaltres dos?

Ángeles: El paral·lelisme més impoirtant és que som amigues, però una de les coses que més m’agrada és com som de diferents. L’Oblit és més ambiciosa. L’Abril es l’acompanyant perfecta.

Care: Quan un escriptor diu que no s’assembla als seus personatges, menteix. Totes dues tenen coses de nosaltres, i això és el millor, que potser a hores d’ara ja no sabem què és de cadascuna.

Sabem que sou bones amigues des de fa molts anys, en el llibre s’hi veu reflectida la vostra amistat? Quanta part de ficció i realitat hi ha entre el que expliqueu al llibre i la vostra amistat?

R: Hi ha coses pròpies. Per exemple, el començament de la nostra relació va ser tan catastròfic com el d’elles (o potser més i tot). Nosaltres també hem posat de part nostra per mantenir viva la nostra amistat, però a diferència del què passa a la novel·la, no ha estat només una de les dues la que més ho ha fet. I potser, sense ser tan exagerades, ens separen grans diferències, com a l’Oblit i l’Abril.

Al llibre trobem la història d’amistat entre dues dones, en el cas dels homes, creieu que l’amistat es veu de forma diferent?

Ángeles: Els homes solen tenir relacions més de col·legas. Comparteixen diversions, aficions, bones estones. Les dones, en canvi, impliquem més els sentiments i això fa que potser aprofundim més en les relacions.

Care: Jo no imagino dos homes parlant tres hores seguides. Ni tampoc dient-se que s’estimen. Dues dones ho fan.

El llibre hagués estat diferent si els protagonistes haguessin estat homes?

Ángeles: Hauria estat diferent, però també hauria estat diferent si haguessim triat un perfil de dona diferent i no els trossos de caràcter de l’Oblit i l’Abril.

Care: Hagués estat un altre llibre, no tindria res a veure.

Quin creieu que és el secret d’una bona amistat?

Care: Trobar la persona adequada, compartir alguna cosa i posar de part teva perquè la cosa funcioni. En les relacions no val deixar que l’altre ho faci tot, t’has d’esforçar també.

Ángeles: Alimentar-la, estimar-se, entendre’s i que l’altra persona senti que ets allà, que estàs disponible pel que calgui.

Més enllà del tema de l’amistat també hi trobem altres temes com el del sentit de la lluita per les coses que valen la pena. Per vosaltres, quina és aquella cosa per la que val la pena lluitar?

Ángeles: La família i els amics. Les persones que t’estimes, vaja. Lluitar per ells i per la seva felicitat.

Care: De fet, les coses realment importants de la vida no són coses. Són persones i emocions. La resta tant se val.

Les dos heu escrit literatura juvenil i també per adults, amb quina de les dos us sentiu més còmodes? Us és més complicat escriure per un tipus de públic o per un altre?

Care: Depèn del moment em ve de gust escriure per nens, joves o adults i em nego a triar. Però acotumo a dir que cap lector m’agrada tant com el lector jove. No n’hi ha cap de tant exigent, però tampoc que s’emocioni amb tanta intensitat.

Ángeles: Jo em sento més còmoda escrivint per a joves perquè el seu és un món que conec bé (per la meva feina de professora). S’ha de saber, però, que és molt complicat fer que els joves s’enganxin a la lectura, que els agradi allò que llegeixen, que vulguin continuar.

Escriure el llibre a quatre mans us ha resultat més senzill o més complicat que quan ho feu de forma individual?

Care: Escriure sempre és complicat. A quatre mans és molt més divertit. I permet fer el que mai pot fer un novel·lista: compartir els dubtes, les angoixes, els 

Ángeles: Jo em penso que ni més ni menys complicat: diferent. Les complicacions es van sol·lucionant amb moltes hotres de diàleg, ordinador, telèfon i bona voluntat.

Tornaríeu a escriure un nou llibre juntes?

R: Per descomptat que sí! De fet, ja n’estem pensant un altre.

Per acabar, segur que heu fet moltes entrevistes degut a la gran acollida del vostre llibre per tot el públic, quina és la pregunta que creieu important i que ningú us ha formulat sobre la vostra novel·la? La podríeu contestar?

Ángeles: Potser no ens han preguntat gaire sobre el secretari, que és un personatge que ens va enamorar a totes dues, des de l’ombra. Penso que molta gent voldrà saber més d’ell (i amb tota raó).

Care: No hem parlat enlloc de la nostra relació personal amb el llac de Como (a Itàlia), que és un dels escenaris més importants de la història, i amb el que hem tingut una relació personal. Nosaltres, com l’Oblit i l’Abril, també hem passat temps a la vora del llac. I és per això que el vam triar, és clar.

Moltes gràcies de nou i felicitats per la vostra novel·la!