diumenge, 8 de setembre del 2013

La cuina de les Terres de l'Ebre



Per Maria Valle Viña


Diuen que la cuina d’un territori és també la seva història, que ens parla de la seva gent i de les seves formes de vida, fins i tot ens parla de la seva manera de celebrar i de viure la festa. La cuina tradicional és, com tot patrimoni popular, una herència viva. Cada generació l’adapta als productes, als estris, als electrodomèstics i al temps de què disposa. 

El llibre “La cuina de les Terres de l’Ebre” es un receptari que a més vol ser el reflex del fet que la cuina tradicional de les Terres de l’Ebre forma part de la identitat del territori. 

El llibre l’edita Cossetània Edicions i ens el presenta M. Carme Queralt Tomàs que va néixer a Tortosa i és llicenciada per la Universitat Autònoma de Barcelona en l’especialitat d’Antropologia Cultural. El seu àmbit d’estudi i de treball ha estat sempre el món popular i tradicional, comprès entre els segles XVIII i XX, i s’ha centrat de manera principal en la gent i els costums de les Terres de l’Ebre. Ha publicat nombrosos articles i el 1999 va rebre el Premi Ciutat de Tortosa pel treball de recerca “Menjar de les culleres. Dels artesans als industrials: l’Ofici dels cullerers a les Terres de l’Ebre”.

Sóc afortunada de poder parlar sobre aquest llibre de primera ma i poder dir que he gaudit sempre de la majoria de les receptes que ens presenta el llibre. Concretament ho he gaudit a Prat de Comte, poble de la Terra Alta, una de les comarques que ens presenta el llibre junt amb el Baix Ebre i el Montsià. 

El llibre ens parla en una petita introducció d’una cuina pròpia. La cuina de les Terres de l’Ebre presenta unes característiques singulars en el conjunt de Catalunya, fruit de la història i de les nombroses tradicions culturals que hem viscut i que seguim vivint la gent de les Terres de l’Ebre. És una cuina amb clares influències de tota la Mediterrània i de zones confrontants com l’Aragó i el País Valencià. També aquesta cuina té influències del món islàmic .

Totes aquestes influències, com ens parla M. Carme Queralt, no només se’ns mostren en l’ús d’uns ingredients i d’unes fórmules, sinó també en les paraules que usem a les Terres de l’Ebre per designar aliments, els estris i els atuells de cuina, les tècniques culinàries, les formes de conservar...  Sabríeu dir què és l’abadejo, les anous, la baldana, la maçana, el panís, el primentó, una cassola de terra, un poal... totes aquestes paraules i més, us les definiran al final del receptari on podreu trobar també poemes i vocabulari gastronòmic de la zona.

El receptari està organitzat de forma que trobem receptes de la cuina de cada dia (entrants i aperitius, primers plats, segons plats i postres dolços). També trobem receptes de cuina de les festes (Nadal, Sant Antoni, La Candelera i Sant Blai, dijous Llarder i Carnaval, Quaresma i Setmana Santa, Pasqua i Festes Majors). I finalment trobem un apartat anomenat rebost (conserves casolanes per dessecació, per fermentació i per esterilització). 

Si voleu fer un tast de la cuina de les Terres de l’Ebre no hi ha res millor que apropar-se a qualsevol de les seves comarques i gaudir del menjar i del seu entorn. Si no us es possible o si sou de Barcelona o rodalies us recomano un restaurant al centre de Terrassa on podreu menjar com es menja a les Terres de l’Ebre, el restaurant “Gresol”, on cuiden també la tradició i on gaudireu d’un bon àpat amb productes de la terra. 

Només em queda fer-vos la boca aigua i donar-vos una de les receptes que trobareu a “La cuina de les Terres de l’Ebre”. Gaudiu!!

CLOTXA:
Ingredients per a una persona:
-          Pa de pagès petit.                              - Oli.
-          2 tomates madures.                          - Alls o ceba (opcional).
-          2 sardines de casco.                         - Primentó (opcional).
-          Olives rostides.                                  - Olives negres mortes (opcional).
Preparació:
Rostim les tomates i les sardines senceres. Un cop ben rostides, pelem les tomates i les aixafem o trossegem amb una forquilla. Després desemmotllem la sardina i l’afegim a la tomata. Ho barregem bé, junt amb les olives. Agafem el pa i el tallem per la meitat. Buidem la molla de la part de baix, de manera que quedi un bon forat. Farcim el forat amb la barreja i hi tirem un raig d’oli per damunt. Finament, tapem la clotxa en la part superior del pa.

dissabte, 7 de setembre del 2013

Andanzas del impresor Zollinger



Por Maria Valle Viña


Andanzas del impresor Zollinger es una increíble fábula moral, que nos relata como bien nos dice el título las “andanzas” de un hombre llamado August Zollinger.

Zollinger está seguro de que su destino está en la imprenta de su pequeño pueblo natal, pero huyendo de una gran amenaza el joven Zollinger abandona su pueblo y permanecerá lejos de él durante siete años.  Durante estos años, Zollinger conocerá el amor verdadero en una minúscula garita de una estación de ferrocarril, paladeará la camaradería y la amistad más fiel en las filas del ejército, descubrirá el misterio de la naturaleza en la evanescente grandeza de los bosques y aprenderá a valorar la dignidad de los oficios pequeños y humildes. Con todo esto, aprenderá a ser un hombre íntegro que puede por fin regresar a casa y convertirse en un buen impresor, el oficio que soñaba desde su infancia.

Pablo d’Ors es su autor, nacido en Madrid en el seno de una familia de artistas y formado en un ambiente cultural alemán. Es nieto del ensayista y crítico de arte Eugeni d’Ors, hijo de una filóloga y de un médico dibujante y discípulo del monje y teólogo Elmar Salmann. Se graduó en Nueva York y estudió filosofía y Teología en Roma, Praga y Viena. Fue ordenado sacerdote en 1991 y fue destinado a Honduras. En busca del silencio ha peregrinado y viajado a distintos lugares tales como Compostela, el desierto del Sahara… Su trayectoria como escritor comienza en el 2000 con el libro de relatos “El estreno”, que inaugura su inconfundible estilo, cómico y lírico a la vez que espiritual y sensorial. También escribe “Las ideas puras” i “Andanzas del impresor Zollinger”  que ha sido reeditada a los diez años de su aparición en Impedimenta. Entre otros títulos de Pablo d’Ors también se encuentran “El estupor y la maravilla”, “El amigo del desierto” y “Biografía del silencio”, todos con una muy buena acogida por la crítica.

La Editorial Impedimenta, con una edición impecable y una introducción de Andrés Ibáñez, demuestra su especialización en literatura y su vocación para recuperar y redescubrir obras literarias esenciales. Un título de ellos es imprescindible en toda buena biblioteca.

La prosa de Andanzas del impresor Zollinger es bella, sin complicaciones y el autor va al grano, no se detiene en historias sin conexión ni consecuencias. Los personajes son una pieza fundamental en la composición del protagonista y todos, al igual que los escenarios donde se va situando la fábula, están cargados de simbolismos.  Es una novela optimista y con un hermoso canto a la preservación de la ilusión por la vida.

Como bien nos dice Andrés Ibáñez en la pequeña introducción al libro “Hay algo en el ser humano, parece decirnos Zollinger, que no cambia nunca, pase lo que pase y estemos donde estemos. Hay una posibilidad de vivir y de experimentar la plenitud de la existencia en cualquier lugar, en cualquier momento, con trabajo o sin trabajo, con amigos o sin amigos, con casa o sin casa, con proyecto o sin proyecto, con reconocimiento o sin él, algo que tiene que ver con la aceptación, con la nobleza, con la ilusión, con la gratitud, con la capacidad de asombrarse, con la atención cuidadosa a lo que se tiene entre manos y con el descubrimiento tranquilo de la sorprendente belleza que tienen todas las cosas en todas partes. 

El secreto de ese algo, de cómo encontrarlo y de cómo mantenerlo es, seguramente, uno de los propósitos de la intensa, mágica, incomparable obra narrativa de d’Ors”.

divendres, 6 de setembre del 2013

La ausencia del ogro



Por Julian V.

Tras las vacaciones, encuentro encima de mi escritorio La ausencia del ogro, un juego palabras e imágenes antónimas con los estereotipos de un jardín idílico y la imagen fantástica e icónica de un ogro.

¿Puede un jardín no ser tan bello y esconder espinas? ¿Puede un ogro dejar de ser tan cruel y demostrar que puede sentir emociones sanas?

En esta última novela de Dominique Sylvain nos encontramos con una gran inspiración y una pluma ágil que cautiva al lector página tras página.

Una historia que sigue las vidas de Ingrid y Lola, protagonistas de su anterior novela “El pasadizo del deseo”, historia ganadora del premio Elle Policier 2005 otorgado por los propios lectores que se multiplican día a día.

«Cada hombre lleva en él un jardín ideal. El de Louis-Guillaume Giblet de Montfaury aliaba delicadeza y exuberancia, frescor y negrura. Ese jardín, luminoso y tenebroso, mezclaba el perfume de los recuerdos de infancia con efluvios de mundos lejanos y desconocidos; sus raíces brotarían en los viajes de un joven botánico, que invertiría años soñándolo y una vida entera para que surgiera de la suave tierra de Francia».

Desde tiempos remotos, los muros de un convento son los protectores de tan esplendido jardín, pulmón depurativo para el cuerpo, la mente y el alma de los que lo disfrutan.

Un día, Lou Necker aparece estrangulada tres oponerse violentamente a la operación inmobiliaria donde se propone la destrucción de ese remanso de paz que cada vez más está oscureciendo los días de aquellos que rodean el jardín y la nueva investigación policial.

Aparece Brad, un jardinero americano que parece tener dos caras o dos personas que lo miran con diferentes ojos. ¿Somos los humanos tan superficiales?

Para la policía parece ser el sospechoso ideal, fácil y sin complicaciones pero para Ingrid, su gran amigo es el hombre más bueno, honrado y tierno que uno se puede encontrar, aunque tenga un aspecto exterior rudo y de ogro.

Ingrid junto a su inseparable Lola se verán envueltas en una investigación que cambiara sus estructures para siempre.

Podemos disfrutar de esta lectura gracias a SUMA de Letras que apuesta por esta novela policiaca que no acepta matices, al igual que su portada es a blanco y negro, no acepta gradación, o la amarás y disfrutaras página a página o cerraras el libro nada más empezarlo.

Eso sí, si te gusta la buena literatura, no te puedes perder la oportunidad de hojearlo y te garantizo que caerás en las redes de tan talentosa escritora.

Ideal para un día de lluvia, con una buena taza de chocolate caliente y engañando al tiempo. Es tan adictiva que no se puede soltar ni un momento.

dimecres, 4 de setembre del 2013

Entrevista a Xavi Díaz



Benvolgut Xavi, ens agradaria poder apropar als lectors de La Petita Llibreria la persona i l’autor que s’amaguen rere  Coll Avall”, títol que ha publicat l’editorial Llibres del delicte.

Volem presentar-te als nostres amics lectors com l’escriptor que s’apropa a la realitat, mostrant una societat corrupta on els poderosos tenen el poder d’ofegar als més dèbils i on seguint el fil d’una situació límit es trobaran amb temes de primera actualitat com els desnonaments, l’abús dels bancs amb la gent gran, la flama de la vida, sense oblidar-nos d’un fil negre psicològic on un titellaire mourà els fils per fer caure tota una família. 

Però, la veritat és que sabem molt poc d’en Xavi Díaz, podem dir que ets periodista, escriptor, que vas ser director de la revista cultural Oxígeno i que els últims quatre anys els has viscut a Suècia. 

Si estàs preparat comencem primer per descobrir una mica sobre la teva persona.

Quan eres petit, quina mena de contes t’agradaven? Ja et decantaves pel misteri?
De petit van caure a les meves mans els llibres juvenils de la sèrie “Sigue tu propia aventura” i també dels llibres de misteri d’ Enid Blyton.

Quan et vas adonar que volies ser periodista? I escriptor? Creus que totes dues es complementen?
Des de molt petit he volgut explicar històries i mai he perdut la curiositat per saber què està passant al món. He estat des de sempre un gran lector de revistes i diaris i encara trobo que un dels grans plaers que hi ha és llegir bons reportatges o les petites històries quotidianes. La vessant d’escriptor em ve des de fa temps. Sóc llicenciat en filologia i durant la carrera vam fundar amb uns companys la revista “Mímesis” on publicaven relats curts i poesia. Des de llavors he tingut sempre l’afició d’escriure.

Que t’aporta com a escriptor el teu període a Suècia i com aquesta queda reflexada a la novel·la?
El meu període de 4 anys a Suècia ha estat una impressionant experiència vital. A més a més d’ estudiar i treballar com a professor de castellà, periodista freelance i corresponsal per la COM Ràdio, he pogut conèixer persones d’ arreu del món que m’han obert els ulls a noves maneres de veure la vida. Com a escriptor i periodista, aquest període m’ aporta la paciència necessària per poder treballar amb un text sense presa i també una visió de la societat diferent a la que tenia abans de marxar allà. Aquesta experiència queda molt palesa a la novel·la en el perfil del protagonista i en la descripció de les seves costums.

Ens podries explicar com és la vida d’un català fora de casa?
Viure un grapat d’ anys a l’estranger ha estat per mi un procés de creixement personal i aquesta vivència quedarà per sempre gravat en la meva personalitat. Com tot en aquesta vida té les dues cares d’una mateixa moneda. Hi ha moments durs, sobretot al principi, quan un s’ha d’acostumar a un nou estil de vida, un nou idioma i una societat, en cert punt, molt diferent a la nostra. Per una altra banda té també molts elements enriquidors que fan que aquesta aventura hagi valgut la pena.

Alguna anècdota?
Moltes, però acostumo a explicar que al principi, quan portava poc de temps, vaig anar a una festa i no em vaig adonar que a Suècia és costum treure’t les sabates quan vas de visita a casa d’ algú. Jo no me les vaig treure i tothom em mirava els peus. Van trigar una estona, fruit també d’aquest típica actitud molt nòrdica de no intervenir i deixar-te fer, fins que em van explicar aquest costum té molt de sentit quan al mesos d’hivern quan els carrers estan plens de neu i aigua. 

Com es porta la nostàlgia, vas trobar allà algun racó que t’apropés a les teves arrels, encara que fos de refilada?
La nostàlgia jo la portava malament perquè desprès del període inicial el sentiment de llunyania va creixent i es troba a faltar cada cop més la família, els amics, etc. 

Molts escriptors en tenen d’altres com a referents, autors que l’han marcat en algun moment de la seva vida, un títol que sempre estarà allà per rellegir. Quin seria el teu, si es que en tens?
A mi em van marcar molt, quan era adolescent, les obres de Jules Verne, Miquel Strogoff o Viatge al centre de la terra, per exemple.

Per què editar la teva novel·la amb un segell jove i novell? Què t’aporta com a autor? I com a lector?
Crec que l’editorial “Llibres del delicte” és una clara aposta per la novel·la negra en català i una nova bafarada d’aire fresc dins del nostre àmbit literari en llengua catalana. Com a lector crec que sempre és una bona notícia per la salut del sector que hi hagi noves editorials amb noves idees que també volen apostar per la renovació.

Després del boom de les novel·les negres nòrdiques, com et sents com a lector i escriptor del mateix gènere a la catalana?
Crec que aquell boom va donar una bona empenta a casa nostra en el món de la novel·la negra escrita en català. Com a escriptor crec que la seva influència és evident i també em sembla que es un bon moment per reivindicar aquest gènere a la nostra terra.

Com és escriure una novel·la a quatre mans? Estimula o t’entren ganes d’escanyar a l’altre en algun moment?
Desenvolupar una història a quatre mans és tot un repte per tots dos autors perquè la gestió i el procés d’ escriptura s’ha de sincronitzar. El resultat ha de tenir una certa coherència per tal de que l’argument es pugui seguir sense problemes. Evidentment, és una feina cooperativa on tots dos hem buscat sempre la manera d’entendre la postura de l’altre i hem hagut de cohesionar els dos estils diferents d’escriure pel bé de la novel·la. Crec que la col·laboració ha funcionat a la perfecció i tots dos estem satisfets.

Per començar, crec que ja sabem unes quantes més coses sobre tu, així doncs hauríem d’entrar una mica en farina i descobrir algun secret de la pròpia novel·la.

Creus que els Europeus ens veuen com a buròcrates hispans “Vuelva usted mañana” i per això se’ns toregen o és culpa dels nostres representants que sembla ser que ells si que s’ho creuen?
És difícil opinar de com ens veuen els europeus, però crec que la imatge que tenen de nosaltres una gran part dels suecs és que portem una vida més flexible per que fa a les regles i les lleis, en general. Ells són molt rigorosos amb allò que no es pot fer o que està prohibit. Això val tant per la corrupció de la classe política –un dels càncers del nostre país- com pels petits fraus quotidians. També val a dir que des de Suècia veuen amb admiració els moviments ciutadans i socials com el 15-M perquè allà no s’acostuma a veure manifestacions contra el govern o ni tan sols moviments socials com els que hi ha hagut aquí.   

Els polítics consideren el moviment de les samarretes verdes i la persona d’Ada Colau com a terroristes, d’altra banda reben premis i suport des d’Europa. Tu que has viscut als dos llocs, quina visió creus que seria la més equànime?
Tot i que no puc tenir una visió equànime, perquè he seguit de molt a prop el tema dels desnonaments, opino que és totalment lícit i fins i tot necessari defensar els drets de les famílies desnonades i lluitar cívicament contra els abusos de les clàusules hipotecàries.

Has aconseguit plasmar un malestar general, un moment convuls de la nostra societat, creus que la teva novel·la te un sobrepès emocional?
Nosaltres hem intentat descriure el cru rerefons social que envolta la societat catalana d’avui dia, i deixar que això formés part de la novel·la com un element característic del context literari. No hem volgut, però, provocar gratuïtament la llàgrima fàcil aprofitant l’ avinentesa de la situació social si no fer d’aquest moment de crisi un motiu de crispació per qualsevol persona que es troba en el mateix context que el protagonista. 

Creus que és possible una banca ètica? Quin creus que hauria de ser el puntal d’un nou sistema polític a la banca?
Sí, crec en un sistema bancari de bones pràctiques on les entitats no vulguin lucrar-se amb la finalitat d’enriquir els seus dirigents al preu que sigui. He conegut algunes cooperatives bancàries i he vist com aquest sistema pot oferir de forma rendible uns serveis financers amb un tarannà ètic com a “leit motiv”.

Si hi hagués una revolució pacifica i social qui es mullaria més els joves o els iaioflautes de la teva novel·la?
No ho sé! Però m’agradaria que es mullessin tots alhora.

A la meva ressenya he comparat la família Torrent amb els habitants de Falcon Crest, poder, diners, avarícia, vicis, enganys i subterfugis. Si les parets de la casa poguessin parlar, què li dirien al lector?
Aquestes parets li dirien al lector que escampessin la boira perquè les parets fan pudor a mort i la família Torrent té molts punts foscos en la seva biografia. 

Si poguessis triar tres persones de la societat catalana que creus que els faria bé llegir la teva novel·la, qui serien? Per què?
Alicia Sánchez Camacho perquè poder li aniria bé per entendre la ràbia d’alguns ciutadans envers algunes decisions polítiques
Ada Colau perquè aquest llibre vol descriure la desesperació que pot provocar el desnonament en una família i la tasca impagable que fan alguns sectors de la població en aquest sentit.
Neymar perquè pugui veure com es viu el dia a dia als carrers de Barcelona i a tots els municipis de Catalunya.

Els personatges de la novel·la tenen profunditat, són creïbles pel lector i són alhora molt diferents entre ells. Quin ha sigut el que t’ha costat més de construir?
Per tots dos autors, crec que el personatge més complicat de construir ha estat el del protagonista, l’ Andreu Torrent, perquè és el que pateix una evolució més radical i l’únic que mostra els seus pensaments obertament. 

Quin serià el teu preferit? Per quin motiu?
El meu personatge preferit és la Sònia Martí per la seva acidesa i els seus sarcasmes constants envers l’Òscar Santos. 

Els mossos d’esquadra queden una mica tocats a la novel·la, sobretot l’Òscar Santos, creus que la empatia seria necessària com a matèria de formació?
Sí, l’empatia podria ser una bona eina de treball per desenvolupar les bones relacions laborals entre dues persones o entre grups de persones que treballen molts hores colze a colze. Crec que es pot desenvolupar l’empatia però tampoc no considero que sigui una condició  “sine qua non” per formar part d’un cos policial. 

Per finalitzar voldria que pensessis en aquella pregunta que mai ningú t’ha fet i creus que és important. Et toca treballar de periodista. Quina és? Ens la respons?
Creus que la salut de la novel·la negra catalana és bona?
Jo crec que tal i com està el panorama social ara és una bona època per les històries literàries del gènere amb el component de la crisi com a element constant de la vida dels personatges.  

T’agraeixo molt que dediquis part del teu temps a respondre aquesta entrevista, t’asseguro que ha sigut tot un plaer llegir la teva novel·la i que espero poder-ne llegir moltes més.