Una
novel·la que m’ha sorprès des de la portada fins a la darrera plana ha sigut Un hivern a Montana de Rick Bass i excel·lentment traduïda per
Àlex Gombau.
La
seva portada és reveladora en quant a la seva pròpia senzillesa, un fons blanc
fred amb una casa aïllada al ben mig del no res sense cap altre focus que ens
pugui atraure l’atenció.
Una
novel·la de poc més de cent cinquanta planes que escrita en forma de dietari
ens mostrarà molt més que l’ànima de dos personatges bohemis amb les butxaques
escurades, sinó que en el gran joc de la metàfora viurem un hivern amb ells
tant estacional com vital.
En
Bass i la Elizabeth amb els seus pocs recursos busquen llogar quelcom per a
viure tranquils, aquest fet i el destí els portarà a la vall de Yaak, a Montana
on ens convidaran a viure el dia a dia amb ells.
Una
llar en un punt remot del món on no hi ha telèfon, ni carreteres asfaltades i
per descomptat les mínimes comoditats, encara que no estan sols, amb ells farem
alguna que d’altre cervesa al bar Dirty Shame on la gent del poble i rodalies
és troba per assabentar-se de la darrera xafarderia, veure la tele o
senzillament sentir calor humà més enllà de les quatre parets de cadascú.
L’autor
en la veu, o millor dit el diari del nostre protagonista ens relata els
magnífics paisatges que els envolten, la tranquil·litat que es respira, la
fauna i la flora que els envolta i gairebé podem sentir el fred de l’hivern i
la bellesa de la neu a l’aposentar-se al terra com un gran mantell blanc,
acompanyat de belles il·lustracions a blanc i negre.
De
la mateixa manera que ens trobem davant una vida dura, rural i senzilla l’autor
fa una crítica a la decadència d’una nació que ha perdut la seva essència
primària.
Els
personatges viuen una metamorfosis a llarg d’aquest hivern, en part per les
seves noves experiències i en part per l’ambient nou que els acull. Són com dos
óssos que han hivernat i mentre l’hivern gela ells creixen i maduren amb el pas
de l’estació.
Aquesta
novel·la és ideal per a lectors estressats, té un tempo pausat i una prosa tan
transparent com un floc de neu, és bàsicament l’embolcall, el capoll de
l’essència dels personatges, dels seus sentiments, dels seus pensaments i de
les seves necessitats vitals.
Cossetània m’ha sorprès amb el primer títol de
la col·lecció La Mandragora i de la que espero poder llegir-ne més títols.
Sabem
de bona tinta que tenir entre mans una obra d’en Martí Gironell és tenir la seguretat de llegir una bona novel·la,
gaudir de grans protagonistes i conèixer la historia d’allà on es situa
l’acció. Si bé ja us va encisar amb “El pont dels jueus”, “La venjança del
bandoler”, “L’arqueòleg”, “L’últim abat”, “El primer heroi” i “Strappo” us heu
de rendir a La força d’un destí que
ens presenta Columna.
(c) Harold Abellan
En
aquesta novel·la que ha estat la guanyadora d’enguany del Premi Ramón Llull fareu un viatge sense escales al Hollywood de les
grans estrelles de la mà d’un somiador. Us asseguro que és un viatge que us
trastocarà i us emocionarà.
El
nostre nou amic i protagonista és en Ceferino Carrión que als seus vint-i-un
anys fuig de l’Espanya franquista cap als Estats Units embarcat en el seu somni
i creient fermament en el seu potencial.
Un
cop allà i víctima de la seva pròpia sort i tenacitat coneixerà al gran James
Dean i idearan un gran restaurant, malgrat la mort de la cèlebre estrella es
decideix a seguir el seu somni i obre La Scala, us establiment top que freqüentaran les celebritats i
les seves anècdotes.
Però
millor donem la paraula al seu autor.
Quan vas sentir que el
món de les lletres t’estava esperant? Quan
vaig veure que a través d’una història pensada i escrita per mi i, per tant,
plantejada segons els meus criteris podia arribar a moltes persones. Que em
podia comunicar amb tot un nombre indeterminat de persones gràcies a un mitjà
de comunicació que per a mi era nou: la novel.la. A través d’ella pots
compartir emocions, sensacions, coneixements, valors...
Quina és la diferència
essencial entre l’escriptura entesa com a eina periodística i l’escriptura com
a eina narrativa? Jo
hi veig més punts en comú que no pas diferències. El periodista escriu, narra
uns fets per fer-los arribar a un lector. I si té presents certs condicionants
com el ritme, el rigor, l’interès està en la mateixa línia que l’escriptor que
fa servir la mateixa eina, la paraula, i que busca el mateix: explicar una
història, arribar al lector i ser creïble.
Quina és la qualitat que
més aprecies en un escriptor? I la que menys? La mateixa que aprecio en qualsevol
persona que fa un ofici: professionalitat i honestedat. I no m’agrada qui no ho
compleix.
Si poguessis fer un viatge en el
temps i l’espai i fer un sopar literari amb grans autors, a qui convidaries?
Seria a La Scala? Uiiii! Sóc molt mitòman, jo! I tinc molta curiositat per molts autors!
M’estimaria més quedar per separat durant una setmana ara amb l’un ara amb
l’altre. I potser m’agradaria quedar al Celler de Can Roca que com que ens
coneixem i hi ha bon rotllo! Des de Josep Pla a Naguib Mahfuz passant per
Agatha Christie o William Shakespeare. N’hi hauria molts!!
Què
és imprescindible a l’hora d’escriure per a tu? Tenir una bona història per explicar.
Saber que trigaràs més o menys però quan et trobes o t’expliquen un fet i
ensumar que al darrere hi ha una bona novel.la per escriure.
Quina
de les teves obres és la nineta dels teus ulls? Si no hi hagués hagut El pont dels
jueus i la complicitat que durant aquests deu anys s’ha anat teixint amb els
lectors, jo no seria aquí. Ara, també us haig d’admetre que sense La venjança
del bandoler que va rebre el Néstor Luján de novel.la històrica, L’Arqueòleg,
L’últim abat o El primer heroi, per exemple, jo no hauria tingut prou ofici com
per arribar on sóc ara. Sóc deutor de tots i cada un d’ells.
Si
haguessis de triar una cita que t’inspira, que et convida ha escriure, quina
seria? No en tinc
cap, de cita. M’encomano a la feina i la constància per arribar a donar forma a
aquella història que tinc al cap i que no paro fins que l’he poguda bastir com
déu mana.
Quines
característiques d’en Ceferino comparteixes amb ell? La tenacitat, la força de voluntat,
l’esforç, el sacrifici i l’esperit de lluita per tirar endavant les teves
idees, projectes o somnis.
Com
ha estat el procés de documentació sobre Hollywood? Llegint biografies d’algunes de les
grans estrelles que eren amics de Jean Leon (Frank Sinatra, James Dean, Marylin
Monroe, JFK o Reagan), capbussar-me en les hemeroteques dels diaris de l’època,
com ara Los Angeles Times o el NY Times. Veure documentals sobre aquests
personatges, també em va ajudar a veure i a entendre l’ambient d’aquell
Hollywood daurat dels anys 50 i 60.
Creus
que la meca del cinema amaga molta foscor? Hi havia un costat menys glamurós i es reflecteix a la
novel·la. A través dels ulls de Jean Leon el pots veure i al mateix temps
t’acostes a una part més humana i senzilla de tots aquests mites i ídols que
evidentment la tenien perquè més enllà dels personatges que interpretaven eren
persones amb il·lusions, maldecaps, frustracions i ho podem veure gràcies a
l’amistat que tenien amb Jean Leon.
Fotos cedides pel celler Jean Leon
Creus
realment en els somnis? Què fa falta per acomplir-los? Sí que hi crec! Qui digui que no en
té, de somnis, es fa trampes al solitari! No només hi crec sinó que tothom té
dret a fer-los realitat. Ara, perquè això passi abans que res tu te’ls has de
creure i engrescar el teu entorn perquè t’ajudi a fer-ho possible.
Fotos cedides pel celler Jean Leon
Tornar
al Penedès per en Ceferino és tornar a les seves arrels. Encara que ha canviat
de nom pot oblidar qui és? Això
és el que he extret de sentir-lo a ell parlar dels seus orígens i a persones
que el van conèixer i amb qui he tingut la sort de poder-hi parlar. Ell va
haver de fugir i renunciar a qui era per unes determinades circumstàncies,
obligat. Però ell mai va renegar de les seves arrels, mai va oblidar d’on va
sortir i qui era. Per tant, que el destí li permeti tornar a casa i
reconciliar-se amb una part del seu passat i de la seva família era un argument
que havia de sortir a la novel.la.
Creus
que sense la foscor viscuda es pot somiar amb la llum? Crec que s’ha de tocar molt de peus a
terra i el que t’ensenya casos com el de Ceferino Carrion és que per molt fosc
i negre que pugui ser el futur has de lluitar per eixamplar aquell petit i prim
feix de llum que es veu al final de túnel. I anar-lo a buscar!
Si
poguessis posar un fil musical a aquesta novel·la quina creus que seria la seva
cançó? Ja hi és! Ja
n’hi ha de cançons a la novel·la que et permeten acompanyar-la amb una banda
sonora adient. Des de el New York, New York de la pel·lícula On the town al I
only have eyes for you de The Flamingos, Diamonds are girls’ best friends de la
Marilyn Monroe o Me and my shadow de Frank Sinatra. La música és molt important
en aquesta novel·la i a part d’aquestes n’hi ha d’altres que situen al lector
en el moment i en l’època.
I
ja que parlem de Hollywood, quina seria la seva pel·lícula? El meu ideal, el que m’agradaria, és
que alguna productora s’enamorés de la història i la traslladés a la gran
pantalla!!!
Com imagines
la Diada de Sant Jordi d’aquest any? Un dia irrepetible! Abans i després de sant Jordi estic i estaré amb
lectors i aquell dia és el punt àlgid en què en una sola jornada pots veure,
parlar i compartir amb molts lectors sensacions que mires que s’allarguin i que
es repeteixin durant tot l’any.
A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o
d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que
els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang tenen tinta,
s’han de justificar massa sobre la feina que fan? Sí i no ho entenc però ja no hi perdo ni un segon més perquè trobo que és
una falta de respecte per la quantitat de lectors que et fan confiança i et van
llegint i seguint.
Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil
perquè gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? Potser sí però el contacte real amb els lectors és el que compte. Vaig
començar l’any 2007 amb El pont dels jueus i ja llavors ho vaig tenir molt
clar. I no ho he deixat mai de fer, ho fet des de llavors i ho mantinc. Les
xarxes són una eina més que t’ajuden en la promoció però qui realment importa
ets tu i el llibre i jo sóc d’anar on calgui per compartir la història amb qui
la vulgui escoltar.
Tens algun nou projecte que ja va
prenent forma? Sempre. La màquina no para mai. I n’hi ha un parell que van fent xup-xup!
Et felicitem pel Premi Ramón Llull
d’enguany però... Per a tu quina és la millor compensació: l’èxit de
vendes, l’acceptació de la crítica o el reconeixement del teu públic? Rebre el Llull em fa molta il·lusió i l’entenc com una
empenta en la meva cursa per anar a defensar a peu i a cavall la meva obra
arreu. Escric perquè vull compartir aquella història amb quantes més persones
millor. El premi hi ajuda, evidentment, però el lector ha de trobar una bona
novel.la que l’engresqui a continuar llegint-me. I en això em concentro: en ser
cada dia una mica millor en aquest ofici d’explicar històries.
Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries? No ho sé... potser em dedicaria a explicar-les, de viva veu, vull dir!
Per acabar ens agradaria que ens
responguessis a la pregunta de la casa: Quina és la pregunta que mai no t’han
fet i creus essencial respondre? Ens la respons?
No t’ho sabria dir... Potser per què
escrius? Perquè trobo que hi ha històries fascinants que si no les escric passen
desapercebudes i es mereixen ser conegudes.
Moltíssimes gràcies pel teu temps. Et
desitgem l’èxit que mereixes i veure’t per Sant Jordi per tenir el teu llibre
signat.
Sabem
de bona tinta que tenir entre mans una obra d’en Martí Gironell és tenir la seguretat de llegir una bona novel·la,
gaudir de grans protagonistes i conèixer la historia d’allà on es situa
l’acció.
Si
bé ja us va encisar amb “El pont dels jueus”, “La venjança del bandoler”, “L’arqueòleg”,
“L’últim abat”, “El primer heroi” i “Strappo” us heu de rendir a La força d’un destí.
En
aquesta novel·la que ha estat la guanyadora d’enguany del Premi Ramón Llull fareu un viatge sense escales al Hollywood de les
grans estrelles de la mà d’un somiador.
Us
asseguro que és un viatge que us trastocarà i us emocionarà.
El
nostre nou amic i protagonista és en Ceferino Carrión que als seus vint-i-un
anys fuig de l’Espanya franquista cap als Estats Units embarcat en el seu somni
i creient fermament en el seu potencial.
A
Nova York canviarà d’identitat i passarà a ser en Jean Leon i a l’últim segon
s’escapa d’anar a la Guerra de Corea i fuig cap a Hollywood, el seu destí final.
Un
cop allà i víctima de la seva pròpia sort i tenacitat coneixerà al gran James
Dean i idearan un gran restaurant, malgrat la mort de la cèlebre estrella es
decideix a seguir el seu somni i obre La Scala, us establiment top que
freqüentaran les celebritats i les seves anècdotes.
Per
fer el seu somni encara més rodó creu que fa falta un vi propi, i no hi ha
indret al món millor que a les terres del Penedès.
No
l’espanta el nou idioma que ha d’aprendre, els reptes, els riscos, la ciutat de
les estrelles venint de tanta foscor, la ciutat del llibertinatge venint de
tanta repressió, la ciutat excessiva venint de tantes mancances... És un heroi
fet a si mateix i pot adaptar-se a totes les circumstàncies i aprendre’n alguna
cosa.
Una
historia de clarobscurs, de contrastos però per sobre de tot d’un petit
somiador que ens mostra que cap somni és massa gran.
Mentre
un pugui somiar un somni aquell és manté viu. Cal veure les senyals i
aprofitar-les per anar tirant endavant la pròpia cursa vital i no desinflar-se
davant les adversitats.
De
la mà de Columna us convidem a
conèixer a un personatge singular del qual hem d’aprendre molt i alhora ens
retrobem amb la prosa d’un dels nostres autors de referència.
Què
més es pot demanar? Potser una copeta de vi del Penedès per completar la
lectura!
No
ho dubteu! Llegiu-lo, desgraneu totes les lliçons que en Ceferino ens vol donar
i si no heu llegit les altres obres del autor ja esteu trigant!
Vinga,
en Ceferino us espera a les llibreries per tal que l’acompanyeu al viatge de la
seva vida!
