Núria Pradas ho ha tornat a fer, després
d’encisar-nos amb “La noia de la biblioteca” i acabar d’enamorar-nos amb “Somnis
a mida” torna amb una novel·la que s’ha de llegir si o si.
L’aroma del temps és una
carícia a l’ànima, una classe magistral d’història compensada amb un cant a la
vida i a l’esperança. És una oda a la recerca de la llum en els moments més
obscurs de la vida.
És difícil manegar tants sentiments però la Núria Pradas és una experta en fer-nos
sentir allò que li passa als seus personatges. Només cal que fluïu amb la
novel·la.
Diuen que les grans persones “neixen” després de moltes
bufetades de la vida i una prova irrefutable és aquest Pablo. Acompanyeu-lo en
el camí de la seva vida i en el camí del seu somni.
De la mà de Rosa
dels vents tenim la obra que ningú no es pot perdre doncs té una gran base
de documentació sobre la Gran Guerra, sobre el món de la perfumeria, sobre la
postguerra i els escenaris que va trepitjant. Telons de fons com París,
Barcelona i Grasse es contraposen per mostrar una Europa en un batec constant.
És la paraula que necessites en el moment oportú. És com
un bon perfum, anuncia la seva arribada i allarga el seu comiat. És una obra
que no deixa indiferent!
I en aquest moment la paraula que necessitem i volem escoltar
és la pròpia veu de l’autora.
Quan vas sentir
que el món de les lletres t’estava esperant? Bé, ja fa uns quants anys. Jo
treballava de professora i vaig començar a fer petits textos teatrals. Em vaig
anar entusiasmant... vaig voler provar amb una novel·la... Ja no he parat. Era
el 1995.
Quina és la
qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que menys? La que més, la sinceritat de
la seva obra, que transmeti sentiments. La que menys, l’ego desmesurat.
Un llibre que
t’hagi inspirat és... No sé si m’ha inspirat, però
sí que m’ha marcat com a lectora: Mirall trencat de Mercè Rodoreda.
Què és
imprescindible a l’hora d’escriure per a tu? La disciplina, el treball, la
documentació, la seriositat... No tenir mai pressa; no donar-ho tot per bo a la
primera... Són un conjunt de qualitats, d’esforços...
Com ha estat el
procés de documentació d’aquesta novel·la? Llarg. Però l’he gaudit moltíssim. Va
començar amb un viatge a Grasse, a la Provença. Un descobriment de la ciutat
dels perfums molt inspirador.
Creus que el
passat és present que es vol fer futur? A mi em costa desprendre’m del passat.
Tinc un punt de malenconia important. Però crec que és més sa caminar mirant
endavant. Malgrat tot, tots caminem amb una motxilla enganxada a l’esquena que
, sovint, ve de molt lluny.
Podem saber que
l’aroma de la novel·la és Chanel nº5 però quin era l’aroma de la postguerra? I
de Grasse? I del somni de París? La postguerra espanyola crec que està perfumada amb els
olors cítrics de Mirurgia. Grasse fa olor de gessamí i de roses, i també
d’espígol. I París... mmm... A París jo hi col·locaria Guerlain, Jicky o
Shalimar.
Treballar amb
una realitat i un marc històric real és més fàcil o complica la jugada? És més
laboriós que començar des de zero o la gent ja intueix part del relat? Crec que és més complicat,
però a mi em resulta tant i tant satisfactori que no noto la dificultat sinó
que gaudeixo de tot el que aprenc. Malgrat tot, no estic gaire convençuda que
en literatura es pugui dir que això és més complicat que allò, o allò altre és
molt fàcil... els conceptes de fàcil i difícil són molt relatius literàriament
parlant.
Creus que les
teves obres es poden interconnectar a través de la sensibilitat i els somnis? Diuen que sí. Jo escric el que
vull escriure. El que m’agrada escriure. I els lectors hi troben coses que a
vegades em desconcerten. Perquè quan començo a escriure una novel·la, el que
vull és explicar una història. Explicar-la bé. No em plantejo res més.
En Pablo ens
demostra que no hi ha cap somni massa gran ni cap somiador massa petit. Els
somnis es poden realitzar? Quins són els seus aliats i els seus obstacles? Crec que sí. I en Pablo ens ho demostra , perquè és un lluitador.
I cada vegada que cau, s’aixeca i torna a començar. Encara que sigui de zero.
L’única manera d’atrapar un somni és voler convertir-lo en realitat. I això, només depèn de la nostra voluntat.
Quin aroma ha marcat
la teva vida? Vols
què et digui un secret? El millor perfum de la meva vida era el Nenuco que els
posava als meus fills després del bany. De tant en tant, encara em sembla
sentir aquella olor tan neta, tan petita...
Com imagines
la Diada de Sant Jordi d’aquest any? MOGUDETAAAA
A l’actualitat
hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui
escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells
que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que
fan? Sovint sí que ho hem de fer.
Això si ens deixen espai per fer-ho. Perquè els que no som mediàtics no tenim
gaire plataformes des d’on expressar-nos. Per això agraeixo tant els blocs com
aquest, perquè vosaltres us interesseu per nosaltres i ens faciliteu els espais
que ens manquen.
Creus que ser
escriptor avui en dia és més fàcil perquè gràcies a les xarxes socials hi ha
més interacció amb els lectors? Sí,
però no del tot... Avui , per donar a conèixer una novel·la, per acostar-la al
públic, les xarxes ajuden molt. Però no és suficient. L’escriptor no es pot
quedar a casa tuitejant. Has de fer tot el que tinguis a la mà: llibreries,
biblioteques, premsa... tot! Només el conjunt de tots els mitjans pot servir de
ressò.
Tens algun nou
projecte que ja va prenent forma? Tinc un
nou projecte. Però encara no té cap mena de forma.
Per tu quina
és la millor compensació: l’èxit de vendes, l’acceptació de la crítica o el
reconeixement del teu públic? La millor el reconeixement
del públic, i no ho dic per fer la pilota a ningú. Sense aquest reconeixement,
res no paga la pena. I en segon lloc posaria els altres dos, a parts iguals.
Si et
prohibissin escriure... a què et dedicaries? A llegir.
Per acabar ens
agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa: Quina és la pregunta
que mai no t’han fet i creus essencial respondre? Ens la respons?
Crec
que no m’han preguntat mai quin llibre no escriuria mai. I la resposta la tinc
clara: no escriuria mai res que fes mal a algú que jo m’estimo.
Moltíssimes
gràcies pel teu temps. Et desitgem l’èxit que mereixes!
Àngela
Sànchez Vicente
La Petita Llibreria
