L’espectre és una de les
novel·les més fosques de la saga que ens regala Jo Nesbo, aquesta és la novena entrega on en Harry Hole ens mostra
un aspecte que havia mantingut amagat fins ara mostrant-nos una visió d’ell
mateix força desoladora.
El nostre primer
encontre amb en Harry fou a “El ratpenat” i de manera addictiva vàrem continuar
coneixent les seves llums i les seves ombres, la seva vida personal i la seva
vida professional sense oblidar les seves addiccions i manera de viure. Tot lector
que ha caigut a la seva trampa a devorat la saga formada per “Escarabats”, “El
pit-roig”, “Nèmesi”, “L’estrella del diable”, “El redemptor”, “El ninot de neu”
i “El lleopard” que podeu trobar en català gràcies a labutxaca.
Aquesta entrega
està explicada a doble veu, per una part tenim la d’en Harry i per l’altre la
de l’espectre qui ens explica entre planes la seva vida i el seu assassinat,
una veu com un murmuri tronador que deixa al lector astorat esperant escoltar
la seva veu de nou.
En aquesta entrega,
quan en Harry Hole havia decidit quedar-se definitivament a Hong Kong rep la
noticia que l’Oleg, el fill de la dona que s’estimava i a qui els lectors vàrem
conèixer a “El ninot de neu”, ha sigut arrestat com acusat d’un assassinat, els
lligams d’aquell amor perdut i un sentiment de pare amagat en el seu cor el
farà tornar a Oslo per demostrar-ne la innocència.
Aquest fet obre
velles ferides que guariran mica en mica i n’obre de noves mostrant-nos un
personatge més humà, proper i alhora desconcertant.
És fascinant
descobrir com una novel·la de de sis-centes planes crea una addicció sana
que transforma les descripcions detallades i les actuacions d’en Harry en un
thriller digne de ser portat a la gran pantalla o transformat en una sèrie de
televisió.
El lector
aconsegueix amb la prosa afilada i pulcra del lector crear una imatge mental
molt nítida del que llegeix, acompanyarem al expolicia per camins segurs i
perillosos a la recerca de la veritat.
El món on haurà de
lluitar per la veritat el portarà cap al contraban de drogues sintètiques, el
violí, de nova generació i policies corruptes que li complicaran l’existència,
però també es cert que comptarà amb l’ajut de vells amics i coneguts.
En Jo Nesbo ens deparà un final obert i
agosarat que deixa al lector amb ganes de més, d’acabar de descobrir realment
tot allò que fa d’en Harry Hole ser qui és. Un gir inesperat, una veritat que
sortirà a la llum i un interrogant que queda per resoldre i espero que per poc
temps.
El món d’en Harry Hole està apunt de trontollar
sota els seus peus.
Hoy, gracias a Debolsillo
recuperamos la novela que precedió a “El ruiseñor”, título aclamado por la crítica
y los lectores, de la pluma magistral de Kristin
Hannah encontramos este título evocador e inédito hasta el momento en este
formato.
Jardín de invierno
podría muy bien ser la metáfora perfecta del alma de Anya, quien como una flor
que florece dentro de un invernadero no disfruta realmente del sol, la lluvia y
el viento. Anya vive la vida de manera que simplemente fluye en ella, no la
siente, se encierra en su propio invierno deprimida donde se esconde de su
verdadero ser.
Una novela con dos tramas distantes en el tiempo y que se
cierran en una sola voz en sus últimas páginas, la primera línea temporal es la
marcada por las dos hermanas Nina y Meredith que tras perder a su padre y
prometerle que cuidarían de su madre Anya, se distancian a su vez. Nina es fotógrafa
y casi nunca está en casa y Meredith tiene su propia familia a la que cuidar,
el único nexo real y tangible de ambas con su madre es un cuento de hadas que
les contaba de pequeñas y que nunca terminó.
Este cuento de hadas las transporta a Leningrado, en 1941,
donde Vera, una joven pobre, una chica cualquiera vive el frio, la
desesperación y un invierno perpetuo en la Segunda Guerra Mundial.
Una fábula no tan imaginaria que les dará las pistas para
comprender aquello que las distancia de una madre fría y que muestra poco amor
ni compasión.
Tres mujeres muy diferentes, creadas con un alma pura aunque
en ciertos momentos dañada, que se reconocerán realmente paso a paso con el
paso de los años, mostrando una historia de lucha y superación, de amor y de
supervivencia.
Kristin Hannan
nos presenta una historia formada por capas, hay que ir poco a poco para
descubrir realmente la complejidad de una verdad oculta, su prosa es muy limpia
y las descripciones fotográficas hacen casi posible al lector pisar una ciudad
en su momento de caos absoluto.
Del mismo modo, el tempo es bastante lento soportado en los
hombros de sus tres protagonistas dando poca importancia a los personajes
secundarios, aunque el cuento de hadas es un personaje en sí mismo, una
historia dentro de la historia, una maravilla que nos regala la autora y que
llama la atención del autor por su caligrafía en cursiva.
Una narración que mostrará la importancia de los lazos
familiares, de las verdades escondidas y de la verdad sobre el amor.
Aquí os dejo sus primeras páginas, aquellas que os empezaran
a descongelar el corazón y os invitaran a descubrir quién es Anya realmente.
A més és un escriptor que respecta molt el seu estil
alhora que sempre procura que el seu públic sempre tingui una bona obra entre
mans sense perdre la seva essència i el seu segell de qualitat.
Les trames sempre estan perfectament contextualitzades i
amb un teló de fons ben detallat i documentat per tal que d’un salt et sentis
dins la novel·la i uns personatges que et posen la pell de gallina gràcies al
seu treball descriptiu tant dels fets com de les emocions i l’evolució
psicològica d’aquests.
A La senyora Stendhaltenim de nou una novel·la en que la família és la protagonista i
no ens referim pas a la família tal i com la podem concebre tradicionalment.
Només en aquesta obra que ens ofereix Columna ho descobrireu.
La voleu conèixer?, en Lluc té moltes ganes de
presentar-vos-la!
Encara que ara la veu que volem llegir és la del seu
autor.
Quan va descobrir
que el món de les lletres l’estava esperant? Quin fou el detonat que el va
impulsar a escriure aquesta novel·la? Això ve de molt lluny. Als disset anys
escrivia de tot, poesia, novel·la, contes, teatre. Després el periodisme em va
ocupar tot el temps i la literatura es va quedar en el pla de les idees, els
guions, els esborranys.... pilons de projectes que un cop pensats es quedaven
al calaix per a un altre dia. La senyora
Stendhal neix d’algunes reflexions sobre la guerra, el destí, els bàndols i
la llibertat individual que em van començar a obsessionar quan vaig documentar Quan en dèiem xampany i vaig descobrir
la generació europea que en un interval de vint anys va haver d’anar dues
vegades a la guerra: 1914-1918 i 1939-1945.
Quinaés la qualitat que més aprecia en un comunicador? I en un escriptor? La
transmissió d’idees i emocions. La capacitat d’obligar els lectors a preguntar
i preguntar-se i la capacitat de fer-los viure les històries i els personatges
que encarnen les grans passions humanes.
I quina és la
que menys li agrada? La
supèrbia i l’individualisme. La incapacitat de compartir les emocions (formals
i de fons) del procés creatiu amb altres creadors i amb els lectors.
Què és
imprescindible a l’hora d’escriure per a vostè? El temps. Un temps llarg i sense
interrupcions, per deixar-me anar escrivint a raig, a mà i en llibretes que se
m’acumulen a la taula. I després, encara més temps, però un temps més ordenat i
sistemàtic per reescriure a l’ordinador o a la tauleta, per corregir, escapçar,
polir, esborrar i tornar a escriure.
Què li agradaria
saber fer millor? Voldria
concentrar els millors esforços a depurar el que escric. M’agradaria escriure
cada dia de manera més precisa, senzilla, fluida. Voldria aconseguir una
escriptura àgil i exacta a la vegada.
Com li agrada
relaxar-se? Quan
no escric, les meves passions són els néts, l’hort, la lectura i els viatges.
Ens podria dir
un personatge històric o actual al que admiri? Desprès d’escriure La senyora Stendhal
tinc una admiració renovada per les dones que van aixecar aquest país després
de la guerra. Si anem enrere en la història m’hauria agradat veure en acció
Leonardo, com a artista i com a científic.
Un llibre que l’hagi
inspirat és... Tot
Pla. I també tota l’obra de Shakespeare, que coneix millor que ningú les
passions humanes.
Quina seria la seva
frase per penjar a la paret? No
sóc gaire de penjar frases. Potser un “Sois couragese, prend des risques” de la
pel·lícula Julia, que vaig veure de
molt jove en versió francesa i em va quedar gravat.
Per vostè la
paraula “escriptor” es refereix més a una professió o a una vocació? Haurien de ser dues coses
compatibles. La vocació, que arriba primer, hauria de poder convertir-se en
ofici i professió.
Fa uns anys va
iniciar una gran carrera literària. Com valora el seu creixement i l’èxit que
aconsegueix novel·la rere novel·la? Amb una gran felicitat i molta responsabilitat. M’agafo
molt seriosament els lectors, la seva dedicació i el seu temps. El respecte que
els tinc m’obliga i m’exigeix. L’èxit també em fa pensar en molts escriptors
que escriuen llibres magnífics i no troben la manera d’arribar al seu públic.
En aquest sentit em sento un privilegiat.
Ens regala
novel·les precioses sempre en temps pretèrits que han marcat el curs de la
història. Creu que són escenaris atraients? Són escenaris més consolidats, més
precisos, en la meva memòria i en la dels lectors; fins i tot en la d’aquells
lectors més joves que no van viure directament les èpoques en les quals he
situat l’acció dels llibres. La guerra i la postguerra treuen el millor i el
pitjor dels personatges, els fan créixer molt de pressa, els obliguen a
enfrontar-se al seu destí, i això és, literàriament, molt eficaç i atractiu.
La dona és l’eix
de la novel·la “La Senyora Stendhal”. Creu que la dona té més força en moments
difícils com va demostrar la seva protagonista? En relació amb la nostra història, em
sembla evident. Les dones republicanes van perdre la guerra com a republicanes
i com a dones i després es van haver de carregar el país a l’esquena: els homes
havien mort al front, estaven a les presons o havien tornat a casa
desmoralitzats; les dones van portar les cases, van treballar al camp o a la
fàbrica, van administrar els pocs recursos materials i van dirigir
intel·lectualment les famílies. I no van renunciar ni a les seves conviccions
ni als seus valors morals, i per això van pagar un preu altíssim.
Creu que el
relat hagués estat tan pur, innocent i emotiu si el narrador no hagués estat en
Lluc? La
mirada infantil del protagonista em permet dues coses fonamentals en la
concepció de l’obra: compaginar la lenta recuperació de la felicitat d’en Lluc
amb la crueltat de la postguerra i jutjar els esdeveniments en funció del seu
valor moral i no del bàndol de qui els protagonitza.
L’amor és l’arma
més potent? Creu que per amor es poden fer coses increïbles? L’amor sempre ha estat un
motor poderós de les millors i les pitjors coses, com la guerra. I segurament
l’amor de sang, l’amor pels fills i els néts, s’imposa a totes les altres
consideracions. Com a autor no ho jutjo, ho descric: quan algú ja ha viscut la
part més important de la seva vida i veu en perill el futur dels “seus” ho
donaria tot, faria qualsevol cosa a canvi de donar-los una oportunitat.
Creu com
nosaltres que l’amor de mare és el sentiment més pur? Suposo que sí, però en un sentit
ampli. Per això la tendència a introduir els meus personatges infantils en
famílies adoptives. M’interessa el buit dolorós que suposa l’absència de la
mare, de la família, però també la recuperació del sentiment de pertinença a
partir del contacte, de la tendresa, d’un amor “adoptat” que acaba sent
diferent, però tan fort com el d’una relació biològica.
Quines qualitats
i virtuts de la seva mare podrien estar reflectides al personatge de la senyora
Stendhal? La
generositat i un sentit clar de la justícia. La valentia de sacrificar les
seves pròpies creences en favor de la capacitat d’elecció dels fills, encarant
un risc evident que surtin ideològicament molt diferents. Quan hi ha
coincidència, defensar la llibertat és molt fàcil, però quan acaba comportant
l’elecció de camins dissidents té molt més mèrit.
Quina banda
sonora li posaria a aquesta novel·la? Música de Nino Rota, segur, A les
escenes inicials, quan en Dani porta en Lluc en moto per la carretera dels
arbres, m’hi agradaria especialment el tema principal d’Amarcord.
Actualment la
maternitat està en debat: mares que creuen que no estan preparades, l’edat de
la maternitat que es retarda, dones que no volen ser mares, la maternitat
subrogada, etc. Què ens està passant? Som més egoistes? No sé si ho puc contestar. Jo
faig un homenatge a les dones que ho van donar tot pels seus: van estimar, van
lluitar, van construir i sobretot van tenir la determinació de tenir coratge i
arriscar-se en favor dels seus ideals i de la vida.
A l’actualitat
hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui
escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com vostè,
aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la
feina que fan? Crec
que hi ha més lectors i amb més caràcter del que alguns diuen. Gent que fa anys
que llegeix amb regularitat i que no es deixa manipular. Crec sincerament que
hi ha molta més tonteria entre alguns que teoritzen sobre el futur dels llibres
que no pas entre uns lectors que saben perfectament què volen, que saben
arriscar-se si els ve de gust i que són extraordinàriament exigents.
Creu que ser escriptor
avui en dia és més fàcil doncs gràcies a les xarxes socials hi ha més
interacció amb els lectors? És més fàcil i més difícil
alhora. Hi ha més possibilitats d’entrar en contacte amb els lectors, però
també costa més singularitzar-se i fer forat entre milers de llibres i
d’escriptors.
Vostè valora
més les critiques professionals o les del seu públic lector? Valoro la complicitat dels lectors, però no deixo de
valorar la necessitat d’una crítica professional. Tota literatura necessita una
crítica honesta i exigent, que constitueixi part del cos literari en ella
mateixa. Però no simpatitzo amb una crítica superba i autosuficient, que escriu
textos que no passarien (ni per forma ni per fons) el filtre que apliquen als
altres. Hi ha una crítica rigorosa però també n’hi ha una que sembla escrita
per gent a qui no li agrada gens llegir i que acaba semblant feta per allunyar
els lectors dels llibres.
Com s’imagina
la Diada de Sant Jordi d’enguany? La desitjo amb una gentada passant-ho bé als carrers dels
nostres pobles i ciutats, amb milers de converses sobre llibres i milers de
contactes entre lectors i escriptors. I sobretot desitjo uns dies posteriors
amb molts lectors per als molts bons llibres que es publicaran d’aquí a Sant
Jordi i per a tots els llibres de fons que aquest dia tenen una oportunitat de
ser redescoberts a les parades de tot Catalunya.
Per acabar,
ens agradaria que ens tornés a respondre a la pregunta de la casa. Quina és la
pregunta que maili han fet i creu
essencial respondre-la? Ens la pot respondre?
D’on creu que
venim? Qui som? On anem? Aquestes eren les preguntes
que sempre havien mogut el món. No necessitaven resposta; el sol fet de
plantejar-les posava en marxa el motor i dispersava una activitat intel·lectual
intensa en totes direccions. Diria que darrerament ja molt poca gent es fa
aquestes preguntes, de manera que tot allò que té a veure amb les humanitats i
l’esperit té grans dificultats per mantenir un espai raonable en l’esfera
col·lectiva.
