dilluns, 10 d’octubre del 2016

La Sagrada Familia



Por Ángela Sánchez Vicente


Si sois unos apasionados de la arquitectura tenéis que adentraros en la maravillosa obra La Sagrada Familia. El paraíso terrenal de Gaudí

Seáis habitantes de Barcelona, de España o de cualquier rincón del mundo os encantará dado que es la “biografía” a modo de tratado arquitectónico de tan insigne construcción e icono de la cultura internacional.

Es poco cuestionable que uno de los arquitectos más importantes, innovadores y realmente con sello propio de estos últimos siglos es el inigualable Antoni Gaudí.

Enamorado de la naturaleza, de la luz, de la sinuosidad y con un gran sentimiento religioso deseó dejar en la Tierra una muestra de su gran fe y de la grandeza de ésta.

Entre arquitectos se entienden y esta obra escrita por Gijs van Hensbergen es de las más completas y precisas sobre esta basílica y monumento ya que además de tratarla de manera holística nos muestra el contexto histórico y social de cada época, desde que se ideó hasta que empezaron a manifestarse sus primeros admiradores y sus esquivables detractores.

Pensando en el modelo urbanístico de hace muchos años igual sí que sería justificable dudar de tanta genialidad e imaginación pero con tesón y valentía dejó a más de uno con la boca abierta y a otros se la cerró de golpe.

Entrar en el templo es una experiencia mágica pero después de leer esta obra aún lo es más, nos cuenta miles de cosas con un vocabulario muy accesible y un gran poder didáctico para aumentar nuestra experiencia sensorial al visitarla.

Desde los vitrales, a las múltiples representaciones de las fachadas e incluso el valor decorativo que otorga a elementos funcionales tales como bigas, techos y cerrados le dan un significado completo y unitario que enamora.

Nada es azaroso, todo es colosal. 

Si tanta gente pasa cada año por su pasillo central, sube a observar las técnicas usadas para crear espacios tan innovadores o simplemente para disfrutar de su belleza no es de extrañar que muchos sean los que se interesen por llegar a sus más recónditos detalles y misterios.

Si algo tenia Antoni Gaudí era el uso de los símbolos en todo aquello que creaba y esta obra tiene muchísimas muestras.

¿Los queréis conocer? ¿Queréis saber cómo se fue desarrollando este icono del “skyline” de la capital catalana?

Id a la librería y gracias a Plaza & Janés disfrutareis de los encantos de un genio, de sus pensamientos, de su emoción unida a los conocimientos y el desarrollo de su obra.

¿Cómo sería si la hubiera podido acabar? ¿Qué hubiera sentido al verla finalizada? ¿Qué pensaría si viese lo mucho que la valoramos hoy en día?

Eso ya no lo sabremos pero es otro gran homenaje de este autor y arquitecto hacia uno de los maestros de maestros.

Si os ha gustado también os invitamos a descubrir su otro libro sobre Antoni Gaudí, no lo dudéis, es una auténtica maravilla.



diumenge, 9 d’octubre del 2016

Res no s'oposa a la nit



Per tots aquells que sigueu seguidors de la ploma de la Delphine de Vigan, esteu d’enhorabona doncs gràcies a labutxaca podem gaudir de la seva darrera obra titulada Res no s’oposa a la nit.

La Delphine de Vigan ens va sorprendre a tots amb la seva primera novel·la autobiogràfica “Els dies sense fam” i es va consagrar i va començar a tenir una legió de seguidors voraços de les seves lletres amb “Les hores soterrades” ambdues publicades per labutxaca. Amb aquest darrer títol ens demostra que ha vingut per quedar-se.

En les seves novel·les, que amb més o menys profunditat són autobiogràfiques, podem veure la valentia de l’autora al despullar la seva ànima a mans del públic.

En aquest darrer volum, la situació arrenca en quan la Delphine de Vigan troba a la seva mare Lucile morta al seu apartament. Les circumstàncies tèrboles en que succeeix aquest fet seran el detonant d’una revisió vital sobre la seva mare a càrrec d’ella mateixa.

La Lucile surt dibuixada com una dona increïblement bella, seductora, amb àngel, bohèmia, salvatge... podem dir que era una dona que es va construir a si mateixa i va viure, com diria en Frank Sinatra, a la seva manera.

En els retalls de vida que la Delphine va ajuntant com si fossin peces d’un trencaclosques descobrirà que de la mateixa manera que la seva vida va ser molt lluminosa també hi havia molta foscor. 

Una foscor que farà entendre la vida de la mare i com determinats actes que van afectar a la filla es poden arribar a justificar. Tancarà ferides però en trobarà de noves, les seves van esdevenir les de la seva mare de la mateixa manera que ara ella pateix en carn allò que forma part del passat de la seva mare.

Un retrat on l’autoconeixement, la confiança, la veritat, la pietat i el perdó juguen un paper imprescindible teixint una novel·la summament emotiva que fa que el lector es vegi descrit en segons quin fragment.

És de les novel·les que et posa els pels de punta i la carn de gallina, les llàgrimes poden ser evitables però no pas els ulls plorosos i rogencs. 

L’autora agraeix a la seva germana i als seus tiets tant paterns com materns la seva ajuda per tal de fer del relat una fotografia realista alhora que respectuosa i atraient per al seu públic. Crec que és la seva manera de fer un homenatge a la seva mare des del més profund amor que es pot sentir. 

Ella emmarca la novel·la en la cançó “Osez Joséphine” d’Alain Bashung i Jean Fauque, una lletra fosca i trista però que emet unes petites guspires que la fan brillar, nosaltres som més del mestre que ja hem anomenat i realment en molts moments t’adones que la Lucile va viure a la seva manera, marcada per les circumstancies però sortint-se’n com ella podia.

Ens agradaria deixar-vos amb la cançó que ens ve a la ment un cop acabat el llibre, un tribut a una vida, un acomiadament amb la promesa de retrobament en la pau d’haver fet les coses el millor possible esquivant les bufetades del destí. La seva mare va morir conscient i més viva que mai. 

Què millor que Edith Piaf?  “Non, Je ne regrette rient”


dissabte, 8 d’octubre del 2016

El desafío de Becca



“La vida y el amor son solo para valientes. No temas y déjate llevar”

Tras quedar hipnotizada con “El diván de Becca”, Lena Valenti no se hace esperar y nos presenta la segunda entrega de esta trilogía El desafío de Becca, aunque una vez leído me han entrado unas ganas terribles de comprar su última entrega en Debolsillo.

En esta entrega nos reencontramos con Becca, Axel, Bruno, Ingrid y la familia de Becca, el programa debe continuar y deciden volver a poner en la carretera la caravana de El diván de Becca.

En esta entrega no trataremos tantos casos especiales como en la anterior dado que la relación entre Becca y Axel amplía su protagonismo dejando una tensión palpable a medida que avanza la novela.

Becca ayudará a Eugenio, un hombre que os acabará enamorando con su personalidad, pero esta vez parece que los problemas les persiguen, ya habréis descubierto en la entrega anterior que Becca es como un imán para los problemas pero ¿y si estos problemas fueran intencionados? ¿Y si hay alguien que quiere acabar con ella?

Becca empezará a comprender un poco más a Axel, pero no por lo que le cuente, sino por aquello que los demás le dicen, pequeñas migas de pan que irán conformando poco a poco la imagen que se esconde tras el hombre seguro, duro e implacable.

El peligro se acercará a ellos cuando Fede, su jefe y amigo les propone un caso muy especial, deben ayudar a su socio Roberto con un problema un poco especial y en el que Becca contará con la ayuda de su hermana y su mejor amiga, dos mujeres capaces de todo, dos amigas con las que os lo pasareis genial.

Esta entrega, es la más personal para Becca, tendrá que descubrir realmente que siente su corazón y si vale la pena arriesgarlo por un hombre complejo o mejor abandonar toda idea romántica e intentar poner toda la distancia posible entre ellos.

La pluma de Lena Valenti sabe cómo mostrar a los personajes con una realidad increíble, no son solo caracteres que van evolucionando a medida que avanza la historia, son tan detallados que acaban siendo compañeros de viaje.

Esta saga es mejor que un libro de autoayuda, es positivo, muestra realidades de la vida pero siempre intenta buscar el lado positivo y mostrar que con trabajo y ayuda se puede cambiar, las fobias se pueden controlar y tratar y que por el hecho de sufrirlas no son menos personas ni diferentes, simplemente son almas que han sufrido y que necesitan curar su dolor.

#Beccaria al 100% esperando continuar la aventura por la vida, aunque el final nos haya dejado con el corazón en vilo y más de una respuesta por contestar.




divendres, 7 d’octubre del 2016

Volar en cercles



De l’únic que no podem acusar en John le Carré és de Volar en cercles a la seva darrera publicació, per fi ha pogut gaudir de fer servir aquest títol que en molts casos anteriors va ser utilitzat en borradors de grans novel·les seves.

Edicions 62 ens presenta l’autor entre les ombres, les memòries d’un home de vuitanta cinc anys viscuts entre èpoques convulses i treballant al servei secret de Sa Majestat la reina d’Anglaterra.

En un diàleg amb el lector ens trobarem asseguts al seu costat al seu xalet suís que es va construir gracies al èxit de “L’espia que tornava del fred”  mentre l’autor rebuscat en la seva memòria aquells passatges que el van seduir i alhora transformar en l’home que és avui.

En cap moment fa referencia a que no sigui cert tot el que explica, però s’escuda en la memòria com a referent de les seves paraules provocant la sensació que potser en alguns passatges hi ha alguna floritura o omissió.

Com a fidel lectora de John le Carré reconec que saber més coses sobre ell m’ha fet agradable i amena la lectura, tot i que reconec que la seva prosa espera molt del lector, el convida a llegir entre línies i no li dona mai tot l’argument fet, amb ell s’ha de tenir en compte tant el que escriu com la manera en que ho escriu.

Els seus textos són com una melodia on la importància dels silencis s’equipara a les notes més altes de l’escala.

En aquesta obra gaudireu de la introducció, aquí en teniu les primeres planes, ja que és on l’autor prepara al lector per les trenta vuit perles de saviesa que està a punt de compartir. Breus histories que us convidaran a viure moments claus de la historia universal de la mateixa manera en la que comprendrem com el destí o la casualitat el van portar per un camí on els secrets estaven en mans de joves de poc més de disset anys.

Espies, mafiosos, polítics, corruptes, directors de cinema i el propi Robert Redford són alguns dels personatges que apareixen i desapareixen entre les seves planes, sense oblidar-nos d’una misteriosa caixa forta en un vell edifici del MI6 us esperen per que desvetlleu els seus secrets ocults entre carpetes, informes i classificats.

Una novel·la que com a subtítol se’ns presenta com “Històries de la meva vida” i en la contraportada i en paraules del propi autor es contradiu o ens dona una pista del que realment trobarem entre les seves planes: “Un bon escriptor no és expert en res excepte en ell mateix. I, si és llest, sobre aquest tema calla.”

Benvinguts a la memòria d’un espia de veritat.