Haig de confessar, abans de fer-vos cinc cèntims de
la novel·la que us presentem avui, que ja era seguidora de l’autor i que el
passat Sant Jordi em va acabar de conquistar amb la seva personalitat.
Sí, us parlo d’en Jordi Solé, l’autor de la
guardonada novel·la “Conspiració a Tarraco”, i de “Barcelona Far West”, “Ciutat
d’espies” i “La nit del Damballah” entre d’altres títols.
La seva prosa és molt personal i es pot reconèixer
a kilòmetres vista. És com un segell de qualitat i la garantia que gaudiràs de
la lectura d’una manera quasi addictiva.
A més, el dia que em va signar “La nit del
Damballah” em va demostrar l’amor cap a la seva professió i la gran dedicació
que hi té, alhora que mostra molta empatia, respecte i té molt d’interès en els
pensaments que la seva novel·la deixa en el seu públic. Crec que és l’autor que
més m’ha agradat conèixer (i penseu que cada any en cauen uns quants!).
Aquest cop, torna amb Operació Judes, una
novel·la en la qual ens retrobem amb en Pol Vidal, un dels periodistes més
eixerits de l’època.
Gràcies a Columna podeu donar resposta a
totes les preguntes d’en Pol i veure com la realitat de la Barcelona de les
darreries dels anys trenta es barreja amb una prosa genial mentre personatges
històrics i verídics es donen la mà amb d’altres ficcionats en un vaivé
impressionant.
Periodista de professió i amb opinió a la premsa
escrita, a la televisió i a la ràdio. On et sents més còmode? Doncs... és com preguntar a qui
t’estimes més, si al papa o a la mama. El periodisme és la meva professió i
m’ha donat moments inoblidables. És una feina que m’encanta, en totes les seves
facetes. M’ho he passat pipa i he après moltíssim fent ràdio, diaris i
revistes, i una mica de tele. Però, si m’hagués de quedar amb un sol mitjà,
encara que només sigui per un tema sentimental, em quedaria amb els meus anys
al Diari de Barcelona.
Quina és la qualitat que més aprecies en un
periodista? I en un escriptor? En un periodista, la honestedat. Per sobre de totes
les altres coses. En un escriptor ja seria més complicat. Dependria del que
volgués fer amb la seva obra. Però el que més enveja em fa és la qualitat de la
prosa.
I quina és la que menys t’agrada? En un periodista, la mentida, la
demagògia, la manipulació calculada (per desgràcia, en veiem a tones, cada
dia). En un escriptor... És més difícil de dir. Pensa que es pot ser un
demagog, manipulador, mentider i miserable i, malgrat tot, escriure com els
déus!
Que és imprescindible a l’hora d’escriure per a tu? Ganes. Voler explicar una
història, saber com la vols explicar, d’on surts i on vols anar a parar.
Que t’agradaria saber fer millor? Mataria per poder millorar la
qualitat de la meva prosa. Per ser més precís, més imaginatiu, més fluid. Si
escrius molt bé pots passar-te cent pàgines descrivint el pal d’una escombra i
fer que el lector en demani més.
Com t’agrada relaxar-te? M’agrada molt, però molt, el cinema. També la
música i, oh sorpresa, els llibres. I sóc un jugador de bàsquet molt esforçat.
Però quan jugo em relaxo mes aviat poc, perquè no sóc molt competitiu...
Ens podries dir un personatge històric o actual al
que admiris? Aníbal.
Realment injust que perdés!
Un llibre que t’hagi inspirat és... N’hi ha molts. Però dels darrers
et diria que “El poder del perro”, de Don Winslow. Impressionant!
Quin consell li donaries a un jove escriptor que
comença? Llegeix!
Quina seria la teva frase per penjar a la paret? En tinc unes quantes. Però una
que m’agrada molt és: “En tota broma hi ha una mica de broma”...
Creus que totes les teves vessants professionals
(comunicador, redactor, escriptor...) es donen cita a les novel·les
protagonitzades per en Pol Vidal? No ho sé. El Pol va néixer una mica per casualitat,
una mica per necessitat. El que passa és que de seguida em vaig enamorar d’ell
i li he anat dedicant temps i pàgines. Definitivament, és un tipus que em cau
molt bé.
Què té en Pol Vidal de la teva personalitat? El Pol és molt millor del que jo
ho seré mai! És valent, és noble, és compromès. Així, d’entrada, et diria que
tots dos som esquerranosos, indepes, crítics amb el poder establert... i hem
treballat al Brusi.
I tu, que tens d’en Pol Vidal? Saps què passa? Que si ens
assembléssim gaire, els lectors perdrien l’interès en ell. Com ja t’he dit el
Pol és molt més interessant que no pas jo.
Has tocat el gènere històric més pur amb
“Conspiració a Tàrraco” i a la trilogia d’en Pol Vidal et bases en la realitat
per fer el marc general i afegeixes personatges per donar-li més dimensió i
crear la trama. Què és més difícil: treballar amb la realitat al cent per cent
o afegir tems del propi imaginari? En realitat a la trilogia de Cesarió he fet més o
menys el mateix que en aquesta, el que passa és que potser es nota menys perquè
l’època és més antiga i la reconeixem menys. Però el modus operandi es
gairebé idèntic.
Si parlem del dol que està vivint en Pol, creus que
es pot viure de records o hem d’anar creant-nos a nosaltres mateixos dia a dia? No es pot viure de records, no.
Una altra cosa és que els records et pesin massa, com li passa a ell. Però, si
t’hi fixes, el Pol està desitjant trobar alguna cosa que el faci tirar
endavant. Per això es deixa convèncer tan de pressa quan el Companys li demana
ajut.
Situar una historia en la Barcelona de les èpoques
que varen marcar la historia és un gran atractiu sota el nostre punt de
vista. Com és el procés de documentació? T’ha ajudat algú en especial? La documentació sobre la
Barcelona del 38, la del 1915 o la del 1889 és ingent i fàcil de localitzar. I
existeix una eina fabulosa que es diu Internet i que als del meu gremi ens ha
facilitat moltíssim la vida. L’únic que s’ha de tenir són ganes de ser el més
rigorós possible i de perdre el temps que calgui per trobar un detall concret.
Però si busques, la majoria de les vegades trobes el que necessites.
Gràcies a les teves novel·les apropes la història a
tota la societat d’una manera molt atractiva i amena. Creus que la memòria és
passat que vol esdevenir present? T’agrada ser narrador dels grans esdeveniments? A veure... la història és una
cosa i la novel·la una altra, de molt diferent. La primera és realitat i la
segona, ficció. I un novel·lista, si ha de triar, sempre, SEMPRE, escollirà
l’opció que faci que la ficció funcioni millor, encara que amb allò hagi de
trair la realitat. Això els lectors ho haurien de tenir molt clar. No es pot
voler aprendre història llegint novel·la. Perquè quan un escriptor escriu:
“Juli Cèsar va pensar...”, per molt que Cèsar sigui un personatge històric, en
aquell moment deixa de ser autèntic per esdevenir un personatge de novel·la.
Creus que aquesta novel·la té potencial didàctic
més enllà de les aules? Per això mateix que et deia, t’hauria de contestar que
no. És cert que hi ha un tant per cent molt gran de veritat en les meves
trames. Però també de ficció. I com que se n’ha de saber força per distingir
què es veritat i què m’invento, la resposta és que no. El que no significa que
no puguis aprendre moltes coses interessants i certes de l’època si llegeixes
el llibre, perquè, repeteixo, jo m’esforço molt en inventar el menys possible.
Quina cançó creu que podria ser la banda sonora
d’aquells dies? (encara que sigui anacrònica) Qualsevol de trista, en realitat. Va ser una època
terrible. Per coherència et diria que “¡Ay, Carmela!”...
Veiem i som testimonis que ets un mestre de la
novel·la històrica. Et visualitzes en un futur escrivint en algun altre gènere
narratiu? D’això de
mestre, en podríem parlar... Bé, deixem-ho en que em mireu amb molt bons ulls.
Ja he tocat altres gèneres, a la “Nit de Damballah”, per exemple i a alguna
altra coseta amb pseudònim que corre. I segur que en tornaré a fer més. En
realitat, cap de les coses que em ronden ara pel cap és novel·la històrica.
A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o
d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que
els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang tenen tinta,
s’han de justificar massa sobre la feina que fan? Tal i com jo ho veig, els mediàtics juguen una
lliga i la gent com jo, una altra de totalment diferent. A mi ni em fan ràbia,
ni em molesten, ni els desitjo res que no sigui molta sort. Simplement crec que
el meu lector i el de, posem, Mario Vaquerizo, mai no seran el mateix. No ens
prenem pas lectors. De manera que cadascú que faci el que pugui i que ens vagi
molt bé a tots. Em reservo l’opinió sobre signar llibres que un no ha escrit...
Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil
doncs gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? Ostres! Jo suo sang per poder
continuar en aquest negoci. Per poder, simplement, sobreviure. O sigui
que si algú sap la manera de vendre més gràcies a les xarxes, que me la digui,
per favor! El que sí fan les xarxes, segurament, és apropar-te més als lectors.
Però, si t’he de ser sincer, m’agradaria poder tenir molt més contacte amb la
gent que em llegeix del que tinc. També he d’admetre que sóc molt poc actiu a
Facebook i gens a Twitter i, és clar, les coses no solen passar totes soles...
Tens algun nou projecte que ja va prenent forma? Tinc una mica més de cent planes
escrites d’una cosa (amb pseudònim) i vàries idees al cap. Però a banda
d’acabar el que tinc a mitges ara mateix no sé què faré a continuació.
Per tu quina és la millor compensació: l’èxit de
vendes, l’acceptació de la crítica o el reconeixement del teu públic? Reconeguem-ho: no sóc la mena
d’escriptor que interessa gaire els crítics. De fet, la meva percepció és que
la crítica ignora o menysté directament la mena de llibres que faig. O sigui
que per aquí... Qui et digui que no li importa vendre, menteix com... Judes!
(perdó per l’acudit dolent). I, pel que fa al reconeixement del públic, he de
dir que poques coses t’omplen més que quan algú ve i, de manera espontània, et
diu: m’ha encantat el teu llibre. La pena és que amb això no pots anar a
comprar al Mercadona.
Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries? Ostres... quin malson! No ho sé
pas. Al “dame algo”?
Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la
pregunta de la casa que ja deus conèixer: Quina és la pregunta que mai t’han
fet i creus essencial respondre-la? Ens la respons? Aquesta vegada crec que tu saps la pregunta que
voldria respondre i també perquè no puc fer-ho...
Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem
l’èxit que et mereix.
Espero en breu tenir aquest exemplar signat!
Gràcies de nou
Àngela Sánchez Vicente
La Petita Llibreria
