divendres, 25 de març del 2016

Las chicas de Canterbury



La Editorial Umbriel nos hace un regalo espectacular, una novela introspectiva y deliciosa donde se mezclan sentimientos, afinidades y secretos de un grupo de desconocidas con quienes deseareis pasar mil noches más.

Con una portada delicada llena de símbolos sobre la historia que esconde entre sus páginas descubrimos a Las chicas de Canterbury, y aunque no os lo creáis vosotras formareis parte de su grupo.

Tal y como reza el prólogo de los “Cuentos de Canterbury” vamos a descubrir el ansia de peregrinar.

Cher es una joven que nos va a invitar a su vida, una vida que ella creía perfecta y que de repente se desmorona, su novio la deja y su madre ha muerto dejándole una última voluntad, debe llevar sus cenizas a Canterbury.

Es así como por casualidad o el azar de la vida se encuentra en un viaje de unos cien kilómetros desde Londres hasta el santuario de Thomas Becket en la catedral de Canterbury.

Al principio su intención era hacer el viaje sola, pero se unirá a un grupo organizado, dado que una americana como ella tiene todos los números para perderse entre las sendas.

Juntas y desconocidas comienzan el peregrinaje y para hacerlo lo más parecido a los peregrinos de “Los cuentos de Canterbury” escritos por Chaucer a finales del siglo XIV deciden contar cada una algo de su vida, no todas son sinceras por omisión pero realmente resulta encantador descubrir cómo cada una de ellas ve el amor, la vida, la perdida y el dolor.

No os voy a contar las historias de cada una, pero sí que os las presentaré, a Cher ya os la he presentado, Jean y Becca son madre e hija y su relación no es muy fluida, Claire y Silvia, dos amigas de Texas con diversos matrimonios a sus espaldas, Steffi una médico obsesionada con la vida sana, Angelique una actriz venida a menos y Valerie una mujer muy parca.

Ellas serán guiadas por Tess, su joven guía quien hará de jurado para descubrir quien cuenta la historia que sobresalga de las otras y como premio ganará una cena.

Kim Wright nos presenta la historia narrada por Cher, pero da voz a cada una de ellas cuando explican su historia, algunas de ellas en primera persona y otras en tercera dando así un poco de distancia con la protagonista.

Ágil, ligera y a su vez profunda y escrita con suma emoción, unos paisajes descritos al detalle donde se marca la vertiente de la autora como escritora de viajes.

Realmente lo que menos importa en esta novela es el destino, lo verdaderamente importante es el camino donde aparte de conocer a sus compañeras, cada una de ellas se conocerá mejor a sí misma.

Un imperdible para pasar un buen rato y descubrir aspectos de la vida que tocan al lector y le invitan a pensar cuál sería su historia a contar.


dijous, 24 de març del 2016

Amor verdadero



Jude Deveraux, una de las autoras de novela romántica más conocidas y apreciadas, regresa con una nueva y fantástica serie: la trilogía de las Novias de Nantucket. Ambientada en esta mágica isla de Massachusetts, Amor verdadero nos presenta a la nueva generación de las familias Montgomery y Taggert, que ya nos enamoraron anteriormente en “El caballero de la brillante armadura”, “El corsario”, “Dulces mentiras” y “La doncella”.

La querida tía Addy deja un testamento un poco peculiar, lega su casa a su sobrino Jared, un joven que fuera de la isla de Nantucket es un arquitecto famoso pero que en la isla es uno más, dado que casi todos sus habitantes están emparentados de una u otra manera, pero hay una clausula especial, una joven, Alix, deberá vivir en la casa durante un año donde deberá descubrir que sucedió a la joven Victoria, una antepasada que desapareció hará unos doscientos años.

Alix es una joven estudiante de arquitectura, que si ella saberlo, en su pasado ya se ha cruzado con Jared y su pasado está lleno de secretos.

El motivo real de este misterio es el hecho de que en la casa vive un fantasma, un antepasado de Jared que tiene una fecha limite antes de desaparecer, su profundo amor por Valentina le mantiene atado a la casa donde ha visto sus reencarnaciones nacer, crecer, vivir y morir.

Una novela que seducirá a todas sus lectoras y muy especialmente a las que ya cayeron en las garras de los Montgomery y Taggert, sus rivalidades y su amor por la familia. Si no es así, no hay ningún problema para seguir esta trilogía, dado que los personajes son una generación posterior y se presentan en el nuevo marco.

Alix quiere que Jared le enseñe todo lo que sabe, pero cuando le va conociendo descubre que tras la fachada del arquitecto hay un hombre y un corazón capaz de entregarse sin reservas.

El principio de su relación me recordó mucho a Lizzi Bennet y al Señor Darcy, uno no quiere ser modelo de nadie y la otra al no entender sus cambios de humor decide poner distancia.

Suerte que hay amigos y familia que les empujan el uno hacia el otro hasta que se dan de bruces con sus sentimientos.

Lo que más me gusta de las novelas de Jude Deveraux es el hecho de dar parte del protagonismo a los personajes secundarios de modo que sus propias historias se van entrelazando creando una imagen completa y variada, no solo centrándose en una pareja y sus idas y venidas, todo el pueblo en si es protagonista.

Realmente, me he quedado con las ganas de descubrir que nos deparará B de bolsillo y Vergara en “Me entrego a ti” y “Por siempre jamás”, donde visitaremos de nuevo esta increíble isla donde ya no seremos forasteros ni turistas, seremos unos vecinos más con los que tomaremos helados, haremos un picnic y urdiremos planes dignos de las mejores celestinas.

¿Aún no os he convencido? Os aseguro que pasar un tiempo en la isla de Nantucket es una experiencia única que la propia autora vivió de primera mano, donde fue a inspirarse.

Por siempre al mar…


Entrevista Màrius Serra



Us ve de gust una autentica aventura tenyida d’investigació ambientada en un paradís? Si? Heu dit que si?
Doncs us heu de rendir a l’enigma de Res no és perfecte a Hawaii.

Un títol ben atractiu que realment ens desmunta l’ideal de platges en calma, de dones sensuals ballant al voltant de complexos hotelers, dels còctels i un gran etcètera.

En aquesta novel·la coneixerem i ens farem companys d’en Tom Rodley, un periodista hawaià; de la aclamada periodista Jane Auden i de la filla del senyor Puig.

Tots tres tenen una missió en comú que els durà a viure al límit i a transitar per la part més fosca del paradís. 

Un atemptat amb quatre víctimes al Memorial Cook saboteja una celebració a la platja de Kealakekua els farà reviure els fets i els convidarà a investigar sobre tot plegat descobrint que rere un interrogant se n’amaguen moltíssims més. 

Si alguna cosa saben de la prosa d’en Màrius Serra és que res esdevé atzarós i en les platges assolellades l’atractiu noi veurà con es debat entre la seva pròpia veritat i el temps que ha viscut investigant en va i interessant-se per el capità Cook i tot allò curiós de l’illa.

Personatges més que inquietants en un territori atractiu però vist des d’una òptica misteriosa són els ingredients principals per un còctel de benvinguda sense igual que ens ofereix Proa.

És una novel·la tan ben descrita que sentireu la calor, la sorra i l’asfalt als peus, l’olor del menjar del Bed & Breakfast i sobretot les emocions canviants dels joves conforme van avançant en les investigacions.

Fa uns anys va iniciar una gran carrera literària. Quan va descobrir que el món de les lletres l’estava esperant? La veritat és que vaig començar a escriure de ben petit. Em fascinava poder exagerar les coses que veia, inventar-ne d’altres i que totes lliguessin. Un moment clau va ser guanyar un premi de redacció organitzat per una coneguda marca de begudes el nom de la qual comença per Coca i acaba per Cola. Vaig guanyar una bossa vermella i una càmera de fotos Kodak Instamatic. Allò em va motivar. 

Esdevenir escriptor de novel·les va ser un procés natural, una necessitat d’expressió? Què el va motivar? Crec que sempre he tingut la necessitat d’explicar coses, d’explicar-me-les a mi mateix i d’explicar-les als altres. La narrativa ha estat el vehicle ideal.

Imagini que pogués fer un viatge en l’espai i en el temps i compartir un àpat amb escriptors de renom. Qui serien els convidats? Podria fer una llista llarguíssima. Ramon Llull, Françoise Rabelais o Laurence Sterne, per exemple. O Jonathan Swift, Georges Perec, Guillermo Cabrera Infante, James Joyce, Julio Cortázar... Això sí, d’un en un.

Quina expectativa té sobre aquesta nova història? Em fa molt feliç que els lectors se la facin seva. A diferència de moltes altres vegades, no tinc cap neguit ni m’amoïna gens què en puguin dir. Hawaii és una mena de paraula màgica, com un Rosebud. Em faria il·lusió, com és natural, que arribés a moltes lectors i que fos molt traduïda, però jo ara ja estic en una altra història, de manera que ja no hi puc fer més. 

Com es presenta el dia de Sant Jordi? Com viu la Diada? Es presenta atapeït i atabalat. També feliç. Sempre he viscut la Diada al carrer, des que vaig començar a publicar el 1987 i vaig viure el primer a la Rambla, vivint el ritual de signar amb estupefacció, perquè moltes vegades els lectors et confonien amb el llibreter i et demanaven altres títols. Sant Jordi és caos i també és ordre. Sant Jordi és hipèrbole i paràbola. Una experiència única.

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els que escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com vostè, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? No he volgut justificar-me mai per res. Jo ara sóc un escriptor multimediàtic, perquè treballo per a tota mena de mitjans: tele, ràdio, diaris, internet... Intento, com he fet sempre, viure l’escriptura amb la màxima intensitat i m’hi aboco. Però també visc com un privilegi el fet de ser visible i tenir accés als mitjans, i per això sovint aprofito les tribunes de què disposo per parlar d’altres autors que no tenen aquest privilegi i que produeixen bons textos.

Creu que ser escriptor avui en dia és més fàcil doncs gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? No. Ser escriptor no és fàcil. No ho ha estat mai. Ser escriptor vol dir escriure i això de fàcil no en té res. Una altra cosa és valorar quines vies d’accés als lectors podem tenir els escriptors. I és veritat que en les últimes dècades s’han obert canals impensables. Però això no facilita l’escriptura, precisament. De vegades fins i tot la dificulta.

Ara que ja el coneixem una mica més voldríem parlar, sense desvelar els gran enigmes, de la novel·la que ens ocupa.

Per què a Hawaii? Per culpa d’un viatge que hi vam fer l’any 2005. L’impacte va ser molt gran, sobretot perquè la innegable dimensió paradisíaca de la natura hawaiana venia acompanyada d’un paradís artificial creat a còpia de tòpics. 

Sabem que va visitar la illa dues vegades i una amb un ensurt important. ¿Ens ho pot explicar? En el primer viatge, el 2005, vam cometre la temeritat de baixar a la vall de Waipio amb un vehicle que no era adequat per transitar-hi. El motor es va negar en un riu i quan ens remolcaven per una carretera del 30% de desnivell a tocar d’un precipici, es va trencar la corretja que unia el meu vehicle al pick-up i vaig estar a punt de caure-hi. El fre de mà em va salvar a l’últim moment. D’aquell ensurt monumental en va sorgir l’energia necessària per escriure un parell de capítols molt impactants de la novel·la. També passen a Waipio i el desenllaç és una mica diferent.


Sembla que la construcció de la seva novel·la en el temps a coincidit amb dates especials pels catalans. Aquests fets són fruit de la casualitat? La casualitat i la causalitat són, justament, una de les qüestions sobre les que tracta la novel·la. Una de les investigacions periodístiques que fan avançar la trama és sobre si la mort de quatre homes ha estat per accident o per atemptat. Jane Auden, la intrèpida periodista que investiga el cas no creu en les casualitats. No és pas una conspiranoica però, com a bona periodista, creu que totes les coses tenen una causa. Descarta sempre la casualitat. Potser tampoc no és casual el fet de trobar-nos a l’altra punta de món un arxipèlag que reclama més sobirania, que malda per defensar una llengua minoritzada, fins al punt d’aplicar tímidament la immersió lingüística, i que té cantautors de referència.

Sempre associem aquest destí amb plaer. Creu que aquesta novel·la és una prova més de la màxima que diu “no és or tot allò que llueix”? La perfecció no existeix. Perfer és un verb que vol dir concloure i, en aquest sentit, l’única perfecció possible és la mort. Perquè ja no canvia. L’or desapareix.

Què significa per a vostè el número cinc a la novel·la? Cinc en hawaià és Lima, i cinc eren els habitants del bed & breakfast on neix el protagonista durant els anys setanta. No puc revelar res més d’aquest quintet. 
Podríem dir que la cultura Hawaiana té moltes coses en comú amb la catalana? En té més de les que pugui semblar, però naturalment prové d’una cultura que ens és una mica allunyada. Resulta interessant veure el Pacífic amb els ulls d’autors catalans tan interessants com Josep Maria de Sagarra (a La ruta blava) o Aurora Bertrana.

Si la seva novel·la acabes sent un capítol d’una sèrie de televisió seria de “Magnum P.I” o de “Hawaii 5-0”? El director del Wi-fi News, el mitjà digitalitzat en el que treballa Tom Rodley, es diu Higgins, però hi ha més acció que en un capítol habitual de Magnum. Potser Res no és perfecte a Hawaii respondria més a Hawaii 5-0. 

Quin és el personatge que li ha costat més construir? L’Anna Puig, la filla del grup de catalans que viatja aparentment per plaer. Els periodistes Tom Rodley i Jane Auden, els altres protagonistes, responen a models extrets de la meva experiència professional, però la filla rebel del senyor Puig se’m va resistir una mica, perquè no volia que em sortís exagerada. 

Escriure una novel·la en que trobem misteris a tort i a dret és més enrevessat que escriure sobre altres gèneres? La confecció d’aquesta novel·la ha portat gairebé quatre anys de feina força continuada. He omplert mitja dotzena de blocs, he vist com em naixien personatges i escenes que no havia previst, m’he documentat com un obsés sobre la mort del capità Cook i després he lluitat per acotar tota aquesta informació per tal de no fer una novel·la feixuga. És una novel·la d’aventures, no és negra però hi ha morts, no és una novel·la històrica però hi ha episodis històrics de l’arribada del capità Cook, encara que siguin escrits per un personatge, i tampoc és una novel·la d’amor però conté elements que podrien ser descrits així. Mai no havia escrit una novel·la com aquesta. 

Quina creu que és la clau per enganxar al lector? La passió. Si a tu no t’apassiona la història que estàs explicant, difícilment transmetràs aquest interès a cap lector.

Té alguna novetat de la que ens pugui avançar alguna coseta?
Aquest Sant Jordi també publico un llibre infantil que he escrit en vers: La llegenda de Sant Jordi (Estrella Polar), il·lustrat per Cristina Losantos.

Quina cançó creu que podria ser la banda sonora d’aquells dies? Podria ser alguna de IZ? La discografia completa d’Izrael Kamakawiwo'ole, encapçalada per la seva famosa versió de “Over the rainbow”, però amb motles cançons en hawaià.


Alguna vegada trobarem uns mots encreuats dedicats a les seves novel·les? No ho crec, no.

Per acabar, ens agradaria que ens respongués al que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai li han fet i creu important? Ens la pot respondre?

Tens por dels taurons? Sí.



Moltíssimes gràcies per la seva generositat i per la seva obra! Aquí ja té una legió de seguidors que esperem noticies seves en breu.

Salutacions i èxits,

La Petita Llibreria

dimecres, 23 de març del 2016

Res no és perfecte a Hawaii



Us ve de gust una autentica aventura tenyida d’investigació ambientada en un paradís? Si? Heu dit que si?

Doncs us heu de rendir a l’enigma de Res no és perfecte a Hawaii.

Un títol ben atractiu que realment ens desmunta l’ideal de platges en calma, de dones sensuals ballant al voltant de complexos hotelers, dels còctels i un gran etcètera.

En aquesta novel·la coneixerem i ens farem companys d’en Tom Rodley, un periodista hawaià; de la aclamada periodista Jane Auden i de la filla del senyor Puig.

Tots tres tenen una missió en comú que els durà a viure al límit i a transitar per la part més fosca del paradís. 

Un atemptat amb quatre víctimes al Memorial Cook saboteja una celebració a la platja de Kealakekua els farà reviure els fets i els convidarà a investigar sobre tot plegat descobrint que rere un interrogant se n’amaguen moltíssims més. 

El Tom cada cop serà més protagonista fins que sentirà que l’olor de la culpa i el misteri està a la seva pell. El crim sempre li ha semblat atractiu, inquietant i proper... serà coincidència que passés el dia que el seu pare va desaparèixer i la seva mare es va tancar en si mateixa?

Apostem per un no rotund!

Si alguna cosa saben de la prosa d’en Màrius Serra és que res esdevé atzarós i en les platges assolellades l’atractiu noi veurà con es debat entre la seva pròpia veritat i el temps que ha viscut investigant en va i interessant-se per el capità Cook i tot allò curiós de l’illa.

Han estat les noies les que li han obert els ulls? Què busca la filla del senyor Puig en realitat? En qui es pot confiar?

Totes aquestes preguntes troben la seva resposta a la obra que ens ofereix Proa i que ens enganxarà des del minut zero.

Personatges més que inquietants en un territori atractiu però vist des d’una òptica misteriosa són els ingredients principals per un còctel de benvinguda sense igual.

És una novel·la tan ben descrita que sentireu la calor, la sorra i l’asfalt als peus, l’olor del menjar del Bed & Breakfast i sobretot les emocions canviants dels joves conforme van avançant en les investigacions.

Qui és el responsable de l’atemptat? Què el va motivar? Quina relació té amb en Tom?

A més de cercar la veritat veurem un torrent de passió entre els joves. És una novel·la molt complerta, ben teixida i treballada que us està esperant a les llibreries.

No voleu fer un viatge des de la butaca més còmode de casa? A què espereu?