La Editorial Umbriel nos hace un
regalo espectacular, una novela introspectiva y deliciosa donde se mezclan
sentimientos, afinidades y secretos de un grupo de desconocidas con quienes
deseareis pasar mil noches más.
Con una portada delicada llena de símbolos sobre la historia que esconde
entre sus páginas descubrimos a Las
chicas de Canterbury, y aunque no os lo creáis vosotras formareis parte de
su grupo.
Tal y como reza el prólogo de los “Cuentos de Canterbury” vamos a descubrir
el ansia de peregrinar.
Cher es una joven que nos va a invitar a su vida, una vida que ella creía
perfecta y que de repente se desmorona, su novio la deja y su madre ha muerto
dejándole una última voluntad, debe llevar sus cenizas a Canterbury.
Es así como por casualidad o el azar de la vida se encuentra en un viaje de
unos cien kilómetros desde Londres hasta el santuario de Thomas Becket en la
catedral de Canterbury.
Al principio su intención era hacer el viaje sola, pero se unirá a un grupo
organizado, dado que una americana como ella tiene todos los números para
perderse entre las sendas.
Juntas y desconocidas comienzan el peregrinaje y para hacerlo lo más
parecido a los peregrinos
de “Los cuentos de Canterbury” escritos por Chaucer a finales del siglo XIV deciden contar cada una algo de su vida, no todas
son sinceras por omisión pero realmente resulta encantador descubrir cómo cada
una de ellas ve el amor, la vida, la perdida y el dolor.
No os voy a contar las historias de cada una, pero sí que os las
presentaré, a Cher ya os la he presentado, Jean y Becca son madre e hija y su
relación no es muy fluida, Claire y Silvia, dos amigas de Texas con diversos
matrimonios a sus espaldas, Steffi una médico obsesionada con la vida sana,
Angelique una actriz venida a menos y Valerie una mujer muy parca.
Ellas serán guiadas por Tess, su joven guía quien hará de jurado para
descubrir quien cuenta la historia que sobresalga de las otras y como premio
ganará una cena.
Kim Wright nos presenta la historia narrada por Cher, pero
da voz a cada una de ellas cuando explican su historia, algunas de ellas en
primera persona y otras en tercera dando así un poco de distancia con la
protagonista.
Ágil, ligera y a su vez profunda y escrita con suma emoción, unos paisajes
descritos al detalle donde se marca la vertiente de la autora como escritora de
viajes.
Realmente lo que menos importa en esta novela es el destino, lo
verdaderamente importante es el camino donde aparte de conocer a sus
compañeras, cada una de ellas se conocerá mejor a sí misma.
Un imperdible para pasar un buen rato y descubrir aspectos de la vida que
tocan al lector y le invitan a pensar cuál sería su historia a contar.
Jude Deveraux, una de las autoras de novela romántica más
conocidas y apreciadas, regresa con una nueva y fantástica serie: la trilogía
de las Novias de Nantucket. Ambientada en esta mágica isla de Massachusetts, Amor verdadero nos presenta a la nueva
generación de las familias Montgomery y Taggert, que ya nos enamoraron
anteriormente en “El caballero de la brillante armadura”, “El corsario”,
“Dulces mentiras” y “La doncella”.
La querida tía Addy deja un testamento un poco peculiar, lega su casa a su
sobrino Jared, un joven que fuera de la isla de Nantucket es un arquitecto
famoso pero que en la isla es uno más, dado que casi todos sus habitantes están
emparentados de una u otra manera, pero hay una clausula especial, una joven, Alix,
deberá vivir en la casa durante un año donde deberá descubrir que sucedió a la
joven Victoria, una antepasada que desapareció hará unos doscientos años.
Alix es una joven estudiante de arquitectura, que si ella saberlo, en su
pasado ya se ha cruzado con Jared y su pasado está lleno de secretos.
El motivo real de este misterio es el hecho de que en la casa vive un
fantasma, un antepasado de Jared que tiene una fecha limite antes de
desaparecer, su profundo amor por Valentina le mantiene atado a la casa donde
ha visto sus reencarnaciones nacer, crecer, vivir y morir.
Una novela que seducirá a todas sus lectoras y muy especialmente a las que
ya cayeron en las garras de los Montgomery y Taggert, sus rivalidades y su amor
por la familia. Si no es así, no hay ningún problema para seguir esta trilogía,
dado que los personajes son una generación posterior y se presentan en el nuevo
marco.
Alix quiere que Jared le enseñe todo lo que sabe, pero cuando le va
conociendo descubre que tras la fachada del arquitecto hay un hombre y un
corazón capaz de entregarse sin reservas.
El principio de su relación me recordó mucho a Lizzi Bennet y al Señor
Darcy, uno no quiere ser modelo de nadie y la otra al no entender sus cambios de
humor decide poner distancia.
Suerte que hay amigos y familia que les empujan el uno hacia el otro hasta
que se dan de bruces con sus sentimientos.
Lo que más me gusta de las novelas de Jude Deveraux es el hecho de dar
parte del protagonismo a los personajes secundarios de modo que sus propias
historias se van entrelazando creando una imagen completa y variada, no solo
centrándose en una pareja y sus idas y venidas, todo el pueblo en si es
protagonista.
Realmente, me he quedado con las ganas de descubrir que nos deparará B de bolsillo y Vergara en “Me entrego a ti” y “Por
siempre jamás”, donde visitaremos de nuevo esta increíble isla donde ya no
seremos forasteros ni turistas, seremos unos vecinos más con los que tomaremos
helados, haremos un picnic y urdiremos planes dignos de las mejores celestinas.
¿Aún no os he convencido? Os aseguro que pasar un tiempo en la isla de
Nantucket es una experiencia única que la propia autora vivió de primera mano,
donde fue a inspirarse.
Un títol ben atractiu que realment ens desmunta l’ideal
de platges en calma, de dones sensuals ballant al voltant de complexos
hotelers, dels còctels i un gran etcètera.
En aquesta novel·la coneixerem i ens farem companys d’en
Tom Rodley, un periodista hawaià; de la aclamada periodista Jane Auden i de la
filla del senyor Puig.
Tots tres tenen una missió en comú que els durà a viure
al límit i a transitar per la part més fosca del paradís.
Un atemptat amb quatre víctimes al Memorial Cook saboteja
una celebració a la platja de Kealakekua els farà reviure els fets i els
convidarà a investigar sobre tot plegat descobrint que rere un interrogant se
n’amaguen moltíssims més.
Si alguna cosa saben de la prosa d’en Màrius Serra és que res esdevé atzarós
i en les platges assolellades l’atractiu noi veurà con es debat entre la seva
pròpia veritat i el temps que ha viscut investigant en va i interessant-se per
el capità Cook i tot allò curiós de l’illa.
Personatges més que inquietants en un territori atractiu
però vist des d’una òptica misteriosa són els ingredients principals per un còctel
de benvinguda sense igual que ens ofereix Proa.
És una novel·la tan ben descrita que sentireu la calor,
la sorra i l’asfalt als peus, l’olor del menjar del Bed & Breakfast i
sobretot les emocions canviants dels joves conforme van avançant en les
investigacions.
Fa uns anys va
iniciar una gran carrera literària. Quan
va descobrir que el món de les lletres l’estava esperant? La
veritat és que vaig començar a escriure de ben petit. Em fascinava poder
exagerar les coses que veia, inventar-ne d’altres i que totes lliguessin. Un
moment clau va ser guanyar un premi de redacció organitzat per una coneguda
marca de begudes el nom de la qual comença per Coca i acaba per Cola. Vaig
guanyar una bossa vermella i una càmera de fotos Kodak Instamatic. Allò em va
motivar.
Esdevenir escriptor de novel·les va
ser un procés natural, una necessitat d’expressió? Què el va motivar? Crec
que sempre he tingut la necessitat d’explicar coses, d’explicar-me-les a mi
mateix i d’explicar-les als altres. La narrativa ha estat el vehicle ideal.
Imagini que pogués fer un viatge en
l’espai i en el temps i compartir un àpat amb escriptors de renom. Qui serien
els convidats? Podria fer una llista llarguíssima. Ramon Llull,
Françoise Rabelais o Laurence Sterne, per exemple. O Jonathan Swift, Georges Perec,
Guillermo Cabrera Infante, James Joyce, Julio Cortázar... Això sí, d’un en un.
Quina expectativa té sobre aquesta
nova història? Em fa molt feliç que els lectors se la facin seva. A
diferència de moltes altres vegades, no tinc cap neguit ni m’amoïna gens què en
puguin dir. Hawaii és una mena de paraula màgica, com un Rosebud. Em faria
il·lusió, com és natural, que arribés a moltes lectors i que fos molt traduïda,
però jo ara ja estic en una altra història, de manera que ja no hi puc fer més.
Com es presenta el dia de Sant Jordi?
Com viu la Diada? Es presenta atapeït i atabalat. També feliç. Sempre
he viscut la Diada al carrer, des que vaig començar a publicar el 1987 i vaig
viure el primer a la Rambla, vivint el ritual de signar amb estupefacció, perquè
moltes vegades els lectors et confonien amb el llibreter i et demanaven altres
títols. Sant Jordi és caos i també és ordre. Sant Jordi és hipèrbole i
paràbola. Una experiència única.
A l’actualitat
hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els que
escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com vostè,
aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la
feina que fan? No
he volgut justificar-me mai per res. Jo ara sóc un escriptor multimediàtic,
perquè treballo per a tota mena de mitjans: tele, ràdio, diaris, internet...
Intento, com he fet sempre, viure l’escriptura amb la màxima intensitat i m’hi
aboco. Però també visc com un privilegi el fet de ser visible i tenir accés als
mitjans, i per això sovint aprofito les tribunes de què disposo per parlar
d’altres autors que no tenen aquest privilegi i que produeixen bons textos.
Creu que ser
escriptor avui en dia és més fàcil doncs gràcies a les xarxes socials hi ha més
interacció amb els lectors? No.
Ser escriptor no és fàcil. No ho ha estat mai. Ser escriptor vol dir escriure i
això de fàcil no en té res. Una altra cosa és valorar quines vies d’accés als
lectors podem tenir els escriptors. I és veritat que en les últimes dècades
s’han obert canals impensables. Però això no facilita l’escriptura,
precisament. De vegades fins i tot la dificulta.
Ara que ja el
coneixem una mica més voldríem parlar, sense desvelar els gran enigmes, de la
novel·la que ens ocupa.
Per què a Hawaii?
Per culpa
d’un viatge que hi vam fer l’any 2005. L’impacte va ser molt gran, sobretot
perquè la innegable dimensió paradisíaca de la natura hawaiana venia
acompanyada d’un paradís artificial creat a còpia de tòpics.
Sabem que va
visitar la illa dues vegades i una amb un ensurt important. ¿Ens ho pot
explicar? En
el primer viatge, el 2005, vam cometre la temeritat de baixar a la vall de
Waipio amb un vehicle que no era adequat per transitar-hi. El motor es va negar
en un riu i quan ens remolcaven per una carretera del 30% de desnivell a tocar
d’un precipici, es va trencar la corretja que unia el meu vehicle al pick-up i
vaig estar a punt de caure-hi. El fre de mà em va salvar a l’últim moment.
D’aquell ensurt monumental en va sorgir l’energia necessària per escriure un
parell de capítols molt impactants de la novel·la. També passen a Waipio i el
desenllaç és una mica diferent.
Sembla que la
construcció de la seva novel·la en el temps a coincidit amb dates especials
pels catalans. Aquests fets són fruit de la casualitat? La casualitat i la causalitat
són, justament, una de les qüestions sobre les que tracta la novel·la. Una de
les investigacions periodístiques que fan avançar la trama és sobre si la mort
de quatre homes ha estat per accident o per atemptat. Jane Auden, la intrèpida
periodista que investiga el cas no creu en les casualitats. No és pas una
conspiranoica però, com a bona periodista, creu que totes les coses tenen una
causa. Descarta sempre la casualitat. Potser tampoc no és casual el fet de
trobar-nos a l’altra punta de món un arxipèlag que reclama més sobirania, que
malda per defensar una llengua minoritzada, fins al punt d’aplicar tímidament
la immersió lingüística, i que té cantautors de referència.
Sempre associem
aquest destí amb plaer. Creu que aquesta novel·la és una prova més de la màxima
que diu “no és or tot allò que llueix”? La perfecció
no existeix. Perfer és un verb que vol dir concloure i, en aquest sentit,
l’única perfecció possible és la mort. Perquè ja no canvia. L’or desapareix.
Què significa per a vostè el número
cinc a la novel·la? Cinc en hawaià és Lima, i cinc eren els habitants
del bed & breakfast on neix el protagonista durant els anys setanta. No puc
revelar res més d’aquest quintet.
Podríem dir que la cultura Hawaiana té
moltes coses en comú amb la catalana? En té més de
les que pugui semblar, però naturalment prové d’una cultura que ens és una mica
allunyada. Resulta interessant veure el Pacífic amb els ulls d’autors catalans
tan interessants com Josep Maria de Sagarra (a La ruta blava) o Aurora Bertrana.
Si la seva novel·la acabes sent un
capítol d’una sèrie de televisió seria de “Magnum P.I” o de “Hawaii 5-0”?El director del Wi-fi News, el mitjà digitalitzat en
el que treballa Tom Rodley, es diu Higgins, però hi ha més acció que en un
capítol habitual de Magnum. Potser Res no és perfecte a Hawaii respondria més a
Hawaii 5-0.
Quin és el
personatge que li ha costat més construir? L’Anna Puig, la filla del grup de
catalans que viatja aparentment per plaer. Els periodistes Tom Rodley i Jane
Auden, els altres protagonistes, responen a models extrets de la meva
experiència professional, però la filla rebel del senyor Puig se’m va resistir
una mica, perquè no volia que em sortís exagerada.
Escriure una
novel·la en que trobem misteris a tort i a dret és més enrevessat que escriure
sobre altres gèneres? La confecció d’aquesta novel·la ha portat gairebé
quatre anys de feina força continuada. He omplert mitja dotzena de blocs, he
vist com em naixien personatges i escenes que no havia previst, m’he documentat
com un obsés sobre la mort del capità Cook i després he lluitat per acotar tota
aquesta informació per tal de no fer una novel·la feixuga. És una novel·la
d’aventures, no és negra però hi ha morts, no és una novel·la històrica però hi
ha episodis històrics de l’arribada del capità Cook, encara que siguin escrits
per un personatge, i tampoc és una novel·la d’amor però conté elements que
podrien ser descrits així. Mai no havia escrit una novel·la com aquesta.
Quina creu que
és la clau per enganxar al lector? La passió. Si a tu no t’apassiona la història que estàs
explicant, difícilment transmetràs aquest interès a cap lector.
Té alguna novetat de la que ens
pugui avançar alguna coseta?
Aquest Sant Jordi també publico un llibre infantil que he escrit en vers: La llegenda de Sant Jordi (Estrella
Polar), il·lustrat per Cristina Losantos.
Quina cançó creu que podria ser la
banda sonora d’aquells dies? Podria ser alguna de IZ? La discografia completa d’Izrael Kamakawiwo'ole, encapçalada per la seva famosa versió de “Over the rainbow”,
però amb motles cançons en hawaià.
Alguna vegada trobarem uns mots
encreuats dedicats a les seves novel·les? No ho crec, no.
Per acabar, ens agradaria que ens respongués al que ja ha
esdevingut la pregunta de la casa.Quina és la pregunta que mai li han fet i
creu important? Ens la pot respondre?
Tens por dels taurons? Sí.
Moltíssimes gràcies per la seva
generositat i per la seva obra! Aquí ja té una legió de seguidors que esperem
noticies seves en breu.
Us ve de gust una autentica aventura tenyida
d’investigació ambientada en un paradís? Si? Heu dit que si?
Doncs us heu de rendir a l’enigma de Res no és perfecte a Hawaii.
Un títol ben atractiu que realment ens desmunta l’ideal
de platges en calma, de dones sensuals ballant al voltant de complexos
hotelers, dels còctels i un gran etcètera.
En aquesta novel·la coneixerem i ens farem companys d’en
Tom Rodley, un periodista hawaià; de la aclamada periodista Jane Auden i de la
filla del senyor Puig.
Tots tres tenen una missió en comú que els durà a viure
al límit i a transitar per la part més fosca del paradís.
Un atemptat amb quatre víctimes al Memorial Cook saboteja
una celebració a la platja de Kealakekua els farà reviure els fets i els
convidarà a investigar sobre tot plegat descobrint que rere un interrogant se
n’amaguen moltíssims més.
El Tom cada cop serà més protagonista fins que sentirà
que l’olor de la culpa i el misteri està a la seva pell. El crim sempre li ha
semblat atractiu, inquietant i proper... serà coincidència que passés el dia
que el seu pare va desaparèixer i la seva mare es va tancar en si mateixa?
Apostem per un no rotund!
Si alguna cosa saben de la prosa d’en Màrius Serra és que res esdevé atzarós
i en les platges assolellades l’atractiu noi veurà con es debat entre la seva
pròpia veritat i el temps que ha viscut investigant en va i interessant-se per
el capità Cook i tot allò curiós de l’illa.
Han estat les noies les que li han obert els ulls? Què
busca la filla del senyor Puig en realitat? En qui es pot confiar?
Totes aquestes preguntes troben la seva resposta a la
obra que ens ofereix Proa i que ens
enganxarà des del minut zero.
Personatges més que inquietants en un territori atractiu
però vist des d’una òptica misteriosa són els ingredients principals per un
còctel de benvinguda sense igual.
És una novel·la tan ben descrita que sentireu la calor,
la sorra i l’asfalt als peus, l’olor del menjar del Bed & Breakfast i
sobretot les emocions canviants dels joves conforme van avançant en les
investigacions.
Qui és el responsable de l’atemptat? Què el va motivar?
Quina relació té amb en Tom?
A més de cercar la veritat veurem un torrent de passió
entre els joves. És una novel·la molt complerta, ben teixida i treballada que
us està esperant a les llibreries.
No voleu fer un viatge des de la butaca més còmode de
casa? A què espereu?
