Us ve de gust una autentica aventura tenyida
d’investigació ambientada en un paradís? Si? Heu dit que si?
Doncs us heu de rendir a l’enigma de Res no és perfecte a Hawaii.
Un títol ben atractiu que realment ens desmunta l’ideal
de platges en calma, de dones sensuals ballant al voltant de complexos
hotelers, dels còctels i un gran etcètera.
En aquesta novel·la coneixerem i ens farem companys d’en
Tom Rodley, un periodista hawaià; de la aclamada periodista Jane Auden i de la
filla del senyor Puig.
Tots tres tenen una missió en comú que els durà a viure
al límit i a transitar per la part més fosca del paradís.
Un atemptat amb quatre víctimes al Memorial Cook saboteja
una celebració a la platja de Kealakekua els farà reviure els fets i els
convidarà a investigar sobre tot plegat descobrint que rere un interrogant se
n’amaguen moltíssims més.
Si alguna cosa saben de la prosa d’en Màrius Serra és que res esdevé atzarós
i en les platges assolellades l’atractiu noi veurà con es debat entre la seva
pròpia veritat i el temps que ha viscut investigant en va i interessant-se per
el capità Cook i tot allò curiós de l’illa.
Personatges més que inquietants en un territori atractiu
però vist des d’una òptica misteriosa són els ingredients principals per un còctel
de benvinguda sense igual que ens ofereix Proa.
És una novel·la tan ben descrita que sentireu la calor,
la sorra i l’asfalt als peus, l’olor del menjar del Bed & Breakfast i
sobretot les emocions canviants dels joves conforme van avançant en les
investigacions.
Fa uns anys va
iniciar una gran carrera literària. Quan
va descobrir que el món de les lletres l’estava esperant? La
veritat és que vaig començar a escriure de ben petit. Em fascinava poder
exagerar les coses que veia, inventar-ne d’altres i que totes lliguessin. Un
moment clau va ser guanyar un premi de redacció organitzat per una coneguda
marca de begudes el nom de la qual comença per Coca i acaba per Cola. Vaig
guanyar una bossa vermella i una càmera de fotos Kodak Instamatic. Allò em va
motivar.
Esdevenir escriptor de novel·les va
ser un procés natural, una necessitat d’expressió? Què el va motivar? Crec
que sempre he tingut la necessitat d’explicar coses, d’explicar-me-les a mi
mateix i d’explicar-les als altres. La narrativa ha estat el vehicle ideal.
Imagini que pogués fer un viatge en
l’espai i en el temps i compartir un àpat amb escriptors de renom. Qui serien
els convidats? Podria fer una llista llarguíssima. Ramon Llull,
Françoise Rabelais o Laurence Sterne, per exemple. O Jonathan Swift, Georges Perec,
Guillermo Cabrera Infante, James Joyce, Julio Cortázar... Això sí, d’un en un.
Quina expectativa té sobre aquesta
nova història? Em fa molt feliç que els lectors se la facin seva. A
diferència de moltes altres vegades, no tinc cap neguit ni m’amoïna gens què en
puguin dir. Hawaii és una mena de paraula màgica, com un Rosebud. Em faria
il·lusió, com és natural, que arribés a moltes lectors i que fos molt traduïda,
però jo ara ja estic en una altra història, de manera que ja no hi puc fer més.
Com es presenta el dia de Sant Jordi?
Com viu la Diada? Es presenta atapeït i atabalat. També feliç. Sempre
he viscut la Diada al carrer, des que vaig començar a publicar el 1987 i vaig
viure el primer a la Rambla, vivint el ritual de signar amb estupefacció, perquè
moltes vegades els lectors et confonien amb el llibreter i et demanaven altres
títols. Sant Jordi és caos i també és ordre. Sant Jordi és hipèrbole i
paràbola. Una experiència única.
A l’actualitat
hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els que
escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com vostè,
aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la
feina que fan? No
he volgut justificar-me mai per res. Jo ara sóc un escriptor multimediàtic,
perquè treballo per a tota mena de mitjans: tele, ràdio, diaris, internet...
Intento, com he fet sempre, viure l’escriptura amb la màxima intensitat i m’hi
aboco. Però també visc com un privilegi el fet de ser visible i tenir accés als
mitjans, i per això sovint aprofito les tribunes de què disposo per parlar
d’altres autors que no tenen aquest privilegi i que produeixen bons textos.
Creu que ser
escriptor avui en dia és més fàcil doncs gràcies a les xarxes socials hi ha més
interacció amb els lectors? No.
Ser escriptor no és fàcil. No ho ha estat mai. Ser escriptor vol dir escriure i
això de fàcil no en té res. Una altra cosa és valorar quines vies d’accés als
lectors podem tenir els escriptors. I és veritat que en les últimes dècades
s’han obert canals impensables. Però això no facilita l’escriptura,
precisament. De vegades fins i tot la dificulta.
Ara que ja el
coneixem una mica més voldríem parlar, sense desvelar els gran enigmes, de la
novel·la que ens ocupa.
Per què a Hawaii?
Per culpa
d’un viatge que hi vam fer l’any 2005. L’impacte va ser molt gran, sobretot
perquè la innegable dimensió paradisíaca de la natura hawaiana venia
acompanyada d’un paradís artificial creat a còpia de tòpics.
Sabem que va
visitar la illa dues vegades i una amb un ensurt important. ¿Ens ho pot
explicar? En
el primer viatge, el 2005, vam cometre la temeritat de baixar a la vall de
Waipio amb un vehicle que no era adequat per transitar-hi. El motor es va negar
en un riu i quan ens remolcaven per una carretera del 30% de desnivell a tocar
d’un precipici, es va trencar la corretja que unia el meu vehicle al pick-up i
vaig estar a punt de caure-hi. El fre de mà em va salvar a l’últim moment.
D’aquell ensurt monumental en va sorgir l’energia necessària per escriure un
parell de capítols molt impactants de la novel·la. També passen a Waipio i el
desenllaç és una mica diferent.
Sembla que la
construcció de la seva novel·la en el temps a coincidit amb dates especials
pels catalans. Aquests fets són fruit de la casualitat? La casualitat i la causalitat
són, justament, una de les qüestions sobre les que tracta la novel·la. Una de
les investigacions periodístiques que fan avançar la trama és sobre si la mort
de quatre homes ha estat per accident o per atemptat. Jane Auden, la intrèpida
periodista que investiga el cas no creu en les casualitats. No és pas una
conspiranoica però, com a bona periodista, creu que totes les coses tenen una
causa. Descarta sempre la casualitat. Potser tampoc no és casual el fet de
trobar-nos a l’altra punta de món un arxipèlag que reclama més sobirania, que
malda per defensar una llengua minoritzada, fins al punt d’aplicar tímidament
la immersió lingüística, i que té cantautors de referència.
Sempre associem
aquest destí amb plaer. Creu que aquesta novel·la és una prova més de la màxima
que diu “no és or tot allò que llueix”? La perfecció
no existeix. Perfer és un verb que vol dir concloure i, en aquest sentit,
l’única perfecció possible és la mort. Perquè ja no canvia. L’or desapareix.
Què significa per a vostè el número
cinc a la novel·la? Cinc en hawaià és Lima, i cinc eren els habitants
del bed & breakfast on neix el protagonista durant els anys setanta. No puc
revelar res més d’aquest quintet.
Podríem dir que la cultura Hawaiana té
moltes coses en comú amb la catalana? En té més de
les que pugui semblar, però naturalment prové d’una cultura que ens és una mica
allunyada. Resulta interessant veure el Pacífic amb els ulls d’autors catalans
tan interessants com Josep Maria de Sagarra (a La ruta blava) o Aurora Bertrana.
Si la seva novel·la acabes sent un
capítol d’una sèrie de televisió seria de “Magnum P.I” o de “Hawaii 5-0”? El director del Wi-fi News, el mitjà digitalitzat en
el que treballa Tom Rodley, es diu Higgins, però hi ha més acció que en un
capítol habitual de Magnum. Potser Res no és perfecte a Hawaii respondria més a
Hawaii 5-0.
Quin és el
personatge que li ha costat més construir? L’Anna Puig, la filla del grup de
catalans que viatja aparentment per plaer. Els periodistes Tom Rodley i Jane
Auden, els altres protagonistes, responen a models extrets de la meva
experiència professional, però la filla rebel del senyor Puig se’m va resistir
una mica, perquè no volia que em sortís exagerada.
Escriure una
novel·la en que trobem misteris a tort i a dret és més enrevessat que escriure
sobre altres gèneres? La confecció d’aquesta novel·la ha portat gairebé
quatre anys de feina força continuada. He omplert mitja dotzena de blocs, he
vist com em naixien personatges i escenes que no havia previst, m’he documentat
com un obsés sobre la mort del capità Cook i després he lluitat per acotar tota
aquesta informació per tal de no fer una novel·la feixuga. És una novel·la
d’aventures, no és negra però hi ha morts, no és una novel·la històrica però hi
ha episodis històrics de l’arribada del capità Cook, encara que siguin escrits
per un personatge, i tampoc és una novel·la d’amor però conté elements que
podrien ser descrits així. Mai no havia escrit una novel·la com aquesta.
Quina creu que
és la clau per enganxar al lector? La passió. Si a tu no t’apassiona la història que estàs
explicant, difícilment transmetràs aquest interès a cap lector.
Té alguna novetat de la que ens
pugui avançar alguna coseta?
Aquest Sant Jordi també publico un llibre infantil que he escrit en vers: La llegenda de Sant Jordi (Estrella
Polar), il·lustrat per Cristina Losantos.
Quina cançó creu que podria ser la
banda sonora d’aquells dies? Podria ser alguna de IZ? La discografia completa d’Izrael Kamakawiwo'ole, encapçalada per la seva famosa versió de “Over the rainbow”,
però amb motles cançons en hawaià.
Alguna vegada trobarem uns mots
encreuats dedicats a les seves novel·les? No ho crec, no.
Per acabar, ens agradaria que ens respongués al que ja ha
esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai li han fet i
creu important? Ens la pot respondre?
Tens por dels taurons? Sí.
Moltíssimes gràcies per la seva
generositat i per la seva obra! Aquí ja té una legió de seguidors que esperem
noticies seves en breu.
Salutacions i èxits,
La Petita Llibreria
