 |
| (c) Agustí Carbonell |
Amb el nou títol que presenta manté una coherència amb
les seves predecessores ja que encara situa la trama principal en un entorn
real i en una època de canvi per a la humanitat, i a més els personatges tenen
tants matisos que sembla que puguin sortir del llibre per explicar-te la seva
història i tot allò que barrinen als seus caparrons.
Viatgem a la Itàlia que serà bombardejada pels alemanys a
la dècada dels quaranta. Dues famílies, més ben dit, dues dones veuran com
compartiran vivències i part del seu destí per assegurar-se la continuïtat i l‘honor
dels seus estimats i del petit que naixerà.
Després de morts, morts i més morts durant la crua guerra,
la Donata i la Francesca, ambdues vídues, veuen un somriure als seus llavis en
conèixer la notícia esperançadora i alhora una mica angoixant de la vinguda del
fill de la Francesca.
Poc podien sospitar que a la Primera Guerra Mundial tindrien
moltes morts els Palmisano i que, tot i voler evitar-ho, ara, a la Segona Guerra
Mundial, serà el torn dels Convertini. Destí? Casualitats? Maledicció?
Creieu que ho podran evitar? Amb l’editorial Columna ho descobrireu, i acompanyareu
dues heroïnes per uns temps convulsos en una història sense precedents i
narrada pels àngels.
Donem el torn de paraula a l’autor, que de la manera més
gentil ha volgut compartir una estona amb tots nosaltres:
Periodista de professió i amb opinió a la premsa escrita,
a la televisió i a la ràdio. On se sent
més còmode? Als llibres. Tancat a casa escrivint.
Som de l’opinió que amb periodistes que es mullen podem
copsar amb més facilitat una visió global d’allò que passa al món i a casa. Com afronta aquesta responsabilitat? Darrerament,
amb una certa frustració: no sé si aportem elements de reflexió o si tots
plegats ens hem convertit en propagandistes i activistes que mirem d‘influir en
la realitat per modificar-la i fer-la coincidir amb l’escenari que hem
pronosticat. Pura supèrbia intel·lectual.
Fa uns anys va iniciar una gran carrera literària. Quan
va descobrir que el món de les lletres l’estava esperant? Sempre he pensat que aquest era el món en el
qual volia concentrar-me, però l’exercici actiu del periodisme des de primera
fila resultava incompatible amb el temps més lent i reposat que necessita la
literatura. He hagut d’esperar pacientment, però el moment ha acabat arribant.
Esdevenir escriptor de novel·les va
ser un procés natural, una necessitat d’expressió? Què el va motivar? Suposo
que és un procés natural. Sempre m’ha agradat explicar històries i sempre m’ha
agradat escriure i reescriure fins que les paraules es transformen en les històries
que he imaginat.
Imagini que pogués fer un viatge en l’espai i en el temps i compartir un
àpat amb escriptors de renom. Qui serien els convidats? M’agradaria compartir taula grega amb
Henry Miller i Lawrence Durell. I un cara a cara amb Shakespeare.
Esperava l’èxit aclaparador de les
seves anteriors novel·les? No, de cap manera. Les cinc edicions d’Els mandarins ja van ser tota una
sorpresa, i la identificació dels lectors amb Quan érem feliços també va estar per sobre del que havia imaginat;
en contra del que ara pot semblar, no era un llibre fàcil.
Quina expectativa té sobre aquesta
nova història? Tinc la sensació que serà un llibre de recorregut
llarg, que es consolidarà amb el temps. Aquí i a fora, perquè hi ha editorials
de molts països que s’estan interessant per traduir La maledicció dels Palmisano. De moment, editors d‘Itàlia, França,
Polònia i Holanda ja han confirmat que publicaran la novel·la.
Què va sentir quan aquell avi li va
explicar la maledicció dels Palmisano? L’avi és de
ficció. El que és real és el monument a les víctimes de les dues guerres
mundials que presideix la plaça de Locorotondo. Quan hi vaig descobrir la
llista dels Palmisano i els Convertini morts vaig saber que havia trobat
l’argument per a la història sobre el destí que volia escriure des que “Quan en dèiem xampany“ m’havia acostat a
les grans convulsions europees del segle XX.
Ha aconseguit fer que la història
de les dues famílies ara sigui coneguda i immortal. Creu que la memòria és
passat que vol esdevenir present? Sí, i també vol projectar-se en el futur.
A Catalunya hem de fer un esforç gran de recuperació de la memòria. Hem posat
molt d’interès en l’èpica, però la memòria del país necessita aproximacions més
plurals des de la literatura i des de la història. Encara ens hem d’acostar a
la història de les persones; segurament ens falten moltes sagues que posin cara
a les persones i les dotin d’una biografia capaç de convertir-les en referència
col·lectiva.
Creu en les malediccions o no? Com
explicaria tantes morts en aquestes famílies? El destí hi
és, no es pot negar, però des de l’exercici de la llibertat individual, des
dels nostres propis valors morals, ens hi podem enfrontar i el podem condicionar
fins a canviar-lo.
Parlant de les grans guerres.
Per què creu que els humans no aprenem a mirar la història com un exemple i
caiem molts cops en els mateixos errors i horrors? Perquè sempre hi ha
dirigents disposats a manipular des del poder les pors i les il·lusions
col·lectives. Gent sense escrúpols que es posen grans principis a la boca però
que en realitat només pensen en el seu propi benefici. Només la cultura ens fa
forts contra aquesta manipulació, però em temo que a Occident no són bons temps
per a la lírica.
Creu que la naturalesa humana pot canviar?
L’amor (com el de la Francesca) és l’arma més potent? L’amor i la
defensa d’un codi de valors que la humanitat ha adoptat després d’un procés de
civilització lent i costós. Sempre han existit bons sentiments, com un
altruisme natural, però poques vegades s’ha convertit en un codi d’actuació
pautada i acceptada per regir les relacions entre els humans.
Per acabar,
ens agradaria que ens respongués al que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina
és la pregunta que mai li han fet i creu important? Ens la pot respondre?
Hi ha alguna
cosa per la qual estaries disposat a donar-ho tot? A aquestes alçades de la vida res no val tant com el
futur dels fills i els néts.
Moltíssimes
gràcies pel seu temps i li desitgem de tot cor que aquesta novel·la li reporti
una gran satisfacció i un gran èxit.
Salutacions,
Àngela
Sánchez Vicente
La Petita
Llibreria
