Per Àngela Sánchez Vicente
Pel meu cos
corre sang andalusa i catalana i el meu cor batega amb la mateixa intensitat
tant si està escoltant una Salve Rociera o el Virolai, m’agrada l’olor a
tarongers florits i els patis cordovesos d’on el meu pare va néixer, però
alhora em colpeix la serra de Montserrat i la Barcelona natal de la meva mare.
A casa mai
hi ha hagut problemes per entendre i viure en aquesta dualitat, tot i que, s’ha
d’entendre el fet migratori que va portar el meu pare a Barcelona quan era tan
sols un nen, el xoc cultural (encara que va ser mínim) que va provocar el
casament del pare amb la mare i com al dia a dia anàvem acollint tradicions
d’ambdós territoris i d’ambdues histories creant la nostra pròpia, única i intransferible.
En una època
de banderes i d’identitat sempre he entès que potser s’ha de viure per
entendre-ho o bé documentar-se. Amb l’obra d’ Un home que se'n va he vist
imatges dels meus avantpassats i de com poc a poc som catalans però amb un
llegat molt extens al darrera.
L’autor, en Vicenç Villatoro explica de manera
magistral com el seu pare va abandonar les terres andaluses, que el va motivar,
el motiu de la tria del destí, l’arribada i un periple que no va ser gens
fàcil.
De la mà de Proa i labutxaca podem gaudir d’una obra narrada en
primera persona i en que la documentació és tan didàctica que ens fa sentir en
la pell dels que ho varen deixar tot per la seva veritable pàtria: la seva
família i el benestar d’aquesta.
Li cedim el torn de paraula i que ell mateix es presenti
als nostres lectors:
Quan va
descobrir que el món de les lletres l’esperaven? No sé si m'esperaven o les vaig sortir a buscar! En
qualsevol cas, entorn dels quinze anys jo devia decidir per intuïció que em
relacionaria amb la pròpia vida i amb el meu temps a través de l'escriptura. és
a dir, que per a mi viure i escriure esdevindrien la mateixa cosa, les dues
cares de la moneda. A partir de llavors, he anat escrivint al fil de la meva
vida i la de la gent que he tingut a prop, no pas perquè aquestes vides em
semblessin necessàriament excepcionals -potser totes ho són-, sinó perquè em
sento i em vull escriptor.
Amb la seva obra tenim a l’abast molta documentació sobre
el fenomen migratori espanyol més important. Com va ser el procés de documentació? Llarg i apassionant. De fet, és un procés que neix
d'una mancança. Decideixo escriure la història del meu avi. I m'adono que no en
sé gairebé res, que la memòria familiar d'abans de l'arribada a Terrassa és
escassa i selectiva, que aquella generació no vas voler explicar als fills i
els néts els episodis més dramàtics i més decisius de la seva vida,
especialment els que es vinculen a la guerra, la revolució, la condemna a mort,
la presó. I, per tant, com que no hi ha gaire memòria directa, apart d'algunes
fotos, he d'anar a buscar documents allà on en trobi. Sabent a més que els
papers mai diuen ben bé la veritat. I menys quan són d'un consell de guerra de
l'any trenta nou.
La seva obra és la biografia d’una gran família, és més fàcil escriure sobre una altre
persona o escriure sobre un mateix? Sempre
escrius sobre tu mateix, sobre allò que et preocupa, sobre allò del que tens
por o d'allò que desitges, però de vegades hi poses el camuflatge d'una
història de ficció, en un altre temps i un altre espai, i de vegades deixes que
surti la teva circumstància. Segurament és més complicat escriure sense
màscara, o sense voler-te posar gaire màscara.
Creu que la
màxima “És narrant que ens narrem” cobra una especial importància en aquest
relat? Sí. Exactament tal com
ho dius: una especial importància. Importància en té sempre. Però en aquest cas
és especial.
Com creu que
hauria estat la història si el seu avi no hagués vingut cap a Catalunya? Jo crec que venir a Catalunya (o si es vol, marxar
de Castro) és el resultat de la seva història. De tota la seva vida anterior.
Però ell va venir amb seixanta anys. Molt gran. Per tant, més que una vida nova
a Catalunya, jo crec que venia a buscar el descans, la calma, l'anonimat. I una
vida diferent per al seu fill, el meu pare, que en tenia vint. La vida que
hauria estat radicalment diferent sense l'arribada a Catalunya és sobretot la
del meu pare. i la meva, es clar: jo no hi seria.
Ha estat fàcil
despullar els seus records davant els lectors? Fer-ho no és difícil. El més complicat és decidir
que ho faràs. és a dir, que t'enfrontaràs al passat, el teu i el de la teva
família, surti el que surti. Que l'objectiu del text no és fer més bonic el
passat, maquillar-lo per millorar-lo, sinó entendre'l o intentar-ho. Això és el
més complicat. La decisió. El to que vols marcar-te. Les incògnites. La demanda
de sinceritat, fins allà on puguis.
La seva memòria ve a ser passat que vol seguir essent
present. Vostè viu de passat, de
present, de futur o de la conjunció de tots tres temps? Va lligat. Inevitablement. I com més gran et fas,
més te n'adones. De jove, tendeixes a pensar que el món va començar quan tu vas
néixer i que s'acabarà quan et moris. De gran, t'adones que vés de més enllà
del teu naixement, potser perquè esperes durar més enllà de la teva mort.
potser invertim en mantenir vius els avis perquè esperem mantenir-nos vius en
els néts!
A qui admira
especialment de la seva família? A
tothom. Perquè no hi ha amor sense admiració. I tampoc no hi ha del tot
admiració sense amor. Per tant, als avis, que van viure amb intensitat, amb
conviccions i amb tragèdia. Als pares, que van viure un temps gris, com a
víctimes de coses que no entenien i que no havien fet ells. Als fills, que han
esdevingut persones millors que jo. A tots. però si hagués de triar algú,
potser diria que al meu pare. Per positiu (més que no pas jo).
Si pogués fer un
viatge en el temps i l’espai, amb qui de la seva família li vindria de gust fer
un àpat? Que li preguntaria si pogués parlar amb ell avui mateix un cop
publicat el llibre? Al fil del llibre, amb
el meu avi Vicente Villatoro Porcel, perquè mentre escrivia m'anaven sortint
preguntes que ningú no em podrà mai respondre. Potser ell tampoc no en tindria
ben bé les respostes, però en tindria una aproximació. Però si no hi hagués el
llibre pel mig, em costaria molt triar. Amb tots els morts tenim preguntes
pendents.
Si parléssim de futur i d’uns possibles capítols extres
al llibre explicant els propers anys,
que li agradaria escriure? No ho sé. Poca cosa.
Els temps feliços són poc emocionants narrativament. M'agradaria que el meu
futur, els dels meus fills i els dels meus néts fos feliç, a risc de no tenir
res sobre què escriure! (Allà d'Anna Karenina: les famílies felices no tenen
història).
Per
finalitzar, ens agradaria formular-li la pregunta de la casa: Quina és aquella pregunta que mai li han
fet? Ens la pot contestar?
I si
anessis a parar a una illa deserta sense llapis ni paper? Escriuria amb un ganivet a
les fulles de les palmeres. O en sortiria nadant. I no en sé gaire, de nadar.
Moltíssimes
gràcies pel seu temps i les seves paraules. Per nosaltres és tot un goig poder
apropar al públic lector a un escriptor que ens ha sorprès tant!
