Això és Catalunya

Per Àngela Sánchez Vicente

EL MEU PAÍS ÉS TAN PETIT

QUE DES DE DALT D’UN CAMPANAR

SEMPRE ES POT VEURE EL CAMPANAR VEÍ

Lluís Llach

Tal dia com avui celebrem la nostra identitat com a poble, posem com a bandera tot allò que ens fa únics i sentir-nos orgullosos de la nostra terra i ens posem les ales de la llibertat per remarcar allò que volem.

Perquè no ens entenen? Perquè se’ns nega la nostra identitat i tot allò pel que hem lluitat durant segles? Crec que estem en deute amb tots aquells que varen donar la seva vida per defensar uns ideals que ens apleguen a tots i que varen ser obligats a viure a l’ombra de la mediocritat.

Si us voleu regalar els sentits heu de sucumbir a Això és Catalunya una intensa i breu guia sobre tot allò que ens recalca com a territori únic al planeta.

Gràcies al text d’en Toni Terrades i a les fabuloses il·lustracions de l’Àlex Omist podem copsar el sentit únic de la terra catalana. Si, potser som un territori petit al nord-est de la península però la nostra història és mil·lenària i ens hem expandit gràcies a les nostres connexions marítimes i terrestres. 

Quaranta-una comarques i 946 municipis que bateguen ampliant els seus pulmons a l’estany de Sant Maurici, els aiguamolls de l’Empordà, la Costa Brava o el santuari de la Verge de Montserrat. Pot ser que amb tanta platja, muntanya, llacs i grans ciutats necessitem una dependència centralitzada?

Amb la nostra gastronomia tampoc hi ha lloc a dubtes: On podríem gaudir d’un pa amb tomàquet cent per cent català si no fos a Catalunya? Jo crec que és l’invent del segle! I si l’acompanyem d’un bon vi, un bon cava, una botifarra amb seques, all i oli i fins i tot per als més valents una bona escudella amb carn d’olla és incomparable a res que hom pugui tastar! Amb tanta varietat de conreus, pesca i ramaderia no és estrany tenir a casa nostre les millors Estrelles Michelin!

I la catedral del futbol que me’n dieu? Realment som molt més que un club, és una identitat, una pertinença, un joc net i unes ganes de conèixer món i presentar la nostra millor cara. No creieu que les Olimpíades de Barcelona 1992 varen ser de les més espectaculars i meravelloses? A més, amb caràcter català vam aprofitar per remodelar gran part de la ciutat!

Genis com Dalí, Gaudí i molts d’altres ens han deixat la seva empremta al llarg de tota la historia! Catalunya inspira! Sense cap dubte és un dels tres indrets més fotografiats a lo llarg i ample del globus terraqui!

Tradicions com el tió, el propi onze de setembre, l’amor per la cultura el dia de sant Jordi i els aplecs castellers ens ensenyen com som un poble inquiet que tot i modernitzar-se estima i respecta les seves arrels. 

Gràcies a Estrella Polar ens podem auto homenatjar i introduir als menuts de casa a la tradició i al respecte pel dia d’avui doncs el text és accessible i didàctic i el contingut visual de les il·lustracions ens ajuda molt a identificar allò més nostre.

És un gran llibre per un gran país. VISCA CATALUNYA I BONA DIADA A TOTHOM!

A l'ombra del Decameró

L’Editorial Gregal ens endinsa en un món ric d’imaginari on catorze ànimes pensants donen un toc de color en relats eròtic breus.

A l’ombra del Decameró s’amaga la reunió en una casa batejada com Conyserola, on no hi manca de res, d’uns joves lletraferits que troben un lloc de repòs i serenitat, un lloc on poder viure la vida i oblidar el dia a dia.

Una mecenes els convida a passar-hi catorze dies amb la condició de que cada matí ha de rebre un relat eròtic curt. La pregunta sobre qui és aquesta dama admiradora de les lletres reposa a la ment dels joves durant un breu instant.

Tots junts decideixen que l’encàrrec no és tan complicat, encara que hi afegeixen unes quantes normes més de caire literari que de cap altre aspecte, per exemple estalviar metàfores i onomatopeies, son adults i les coses es poden dir pel seu nom,  no cal ser primmirat quan el tema és, diguem-ho delicadament, poc rosat.

Més que els catorze relats, el que més he gaudit ha sigut el canvi de ploma, veure com un tema més antic que l’anar a peu es pot tractar des de tants punts de vista, es pot ambientar en èpoques diverses i amagant profundes inseguretats existencials.

Si n’hagués de triar un, sincerament, no podria. El compendi i la plenitud de l’obra recau precisament en el goig de reunir una experiència humana passada per diversos sedassos.

Si accepteu una recomanació, no mireu quin autor ha escrit cada relat fins al final, al conèixer una mica més d’ells, descobrireu com l’autor queda reflectit per la seva ploma i per la seva manera d’expressar-se. 

Seria molt injusta si no els menciones com cal: l’Anna Pascual és humanista de formació, en Ramon Erra diu d’ell mateix: “He fet i escrit força coses a la vida”, en Jordi Puig és Bibliotecari, la Montserrat Grau és Logopeda, a l’Oriol Guilera li hauria agradat ser músic, però ha exercit d’economista, la Neus Ors és algú que s’estima les paraules i exerceix de mestressa de casa, la Sònia Boj, havent cursat estudis tècnics industrials, escriu per poder purgar tota la tinta que li transpira pels porus, la Montse Rubinat és Diplomada en Estudis Immobiliaris i de la Construcció i en Direcció i Administració d’Empreses, la Isabel Domingo és  Dissenyadora gràfica, en Tuli Márquez és nen, jove, adolescent, adult? Llicenciat en Periodisme, la Carme Ripoll es defineix com a ciutadana del món per matrimoni, la Pilar Blasco és Advocada, periodista i enamorada de la literatura, la Susagna Aluja té estudis de Psicologia i d’Empresa, i en Quim Calvo viu a prop del mar i dels llibres, i li sembla que no podria passar sense cap de les dues coses. 

Cada un d’ells té una trajectòria pròpia, però en el fons tots són uns lletraferits que gaudeixen de l’art d’escriure.

A l’ombra d’aquesta obra s’amaga la profunditat humana de contactar amb els altres, de trobar allò que ens desperta de manera tempestuosa i que ajuda a descobrir quelcom que havia sigut tabú fins fa ben poc.

Voldria recalcar que aquest recull de relats està presentat amb gust, educació i respecte, en cap moment és groller ni de mal gust.

Per cert, voleu descobrir qui s’amaga rere la gran Dama que reclama el pagament de l’estada amb breus relats? No deixeu escapar l’oportunitat de gaudir d’una mica de picant, una mica de passió, una mica de descobriment, una mica de fantasia i una mica de...

A més a més, no cal llegir-los en ordre, pots saltar d’un a un d’altre, i són tan curtets que quan et vols adonar ja s’ha acabat.

El jilguero

Por Raúl Gotor

De la mano de Editorial Lumen nos llega El Jilguero una historia narrada en primera persona por su protagonista Theo, que presencia un episodio terrible a sus 10 años: la muerte de su madre, de la cual se hace directamente responsable, en un atentado al Metropolitan Museum de Nueva York.

Donna Tartt es la cabeza pensante de esta historia, la cual nos viene contada por el protagonista (corpóreo) veinte años después de que sucedan los hechos. Sólo sabemos de él que en la actualidad se encuentra encerrado desde hace más de una semana en un hotel de Ámsterdam drogado y borracho ¿Cómo ha llegado hasta allí? 

En esta historia atendemos las idas y venidas del joven Theo Decker que ve como su mundo se tambalea para apenas tocar con las yemas de los dedos una estabilidad normalizada. Cambio de familias, de paisajes, de personajes (como su “alter ego pelirrojo” Pippa, o Boris, un joven arrebatadoramente carismático a la par que peligrosamente adictivo y para mí una de las grandes bazas de la historia) harán que su vida tome derroteros de los cuales estaremos o no de acuerdo.

Narrada con maestría y con una profundidad enorme de los personajes, no salva el hecho que se quede corta en otros aspectos y en según qué partes llegue a hacerse un tanto monótona. 

No obstante, recomendaría la obra de El Jilguero para una temporada tranquila, preferiblemente invernal, donde podamos llegar a saborear toda la filosofía y matices que subyacen de cada uno de los personajes en, dicen, “la primera gran novela del Siglo XXI”.

Tratando temas imperecederos como la levedad del ser, la fragilidad del alma, lo complicado de las relaciones personales o la transmutación de los sentimientos hacia las cosas, crean un tratado más profundo que novedoso y actual donde el principal protagonista no es simplemente un joven perdido en el mundo.

Cuatro años ha tardado Donna Tartt en realizar su obra, la cual aconsejo, si el lector debe desplazarse en algún momento de la lectura, la adquiera en formato digital debido a su gran tamaño (1.152 páginas y tapa blanda). Durante este tiempo se ha madurado un producto con muchas críticas, muchas de ellas estupendas. 

Sinceramente, creo que la historia que se nos narra podría haber tirado mucho más al thriller y el suspense y no dejar al verdadero protagonista (el cuadro El Jilguero de Carel Fabritius datado en 1654) en un simple segundo plano del cual no podrá resarcirse en toda la obra. 

Aún así, magistral por su laberinto de deducciones sobre la vida, el arte y el papel que desempeña éste en cada una de nuestras vidas.

Hambre

Retomamos la saga Olvidados con la segunda entrega Hambre, donde ya solo quedan 334 jóvenes olvidados en Perdido Beach, tras pasar tres meses desde que la ERA se instauró.

Si en la primera entrega Olvidados el autor Michael Grant nos introducía en un mundo caótico donde los adultos acababan de desaparecer y los niños empezaban a vislumbrar el miedo, el hambre, la añoranza y uno de los principales motores de la trama era descubrir cómo no desaparecer al cumplir los quince años. 

En esta segunda entrega el autor tiene más libertad de movimiento dado que la mayoría de los personajes ya son conocidos por el lector, no reencontraremos con Sam, Astrid, Pete, Quinn, Albert, Lana, Edilio y no nos podemos olvidar de Caine, Diana, Drake y muchos otros, aunque introduce algún personaje nuevo que deberá decidir si quiere unirse a los chicos de Perdido Beach o a los de Coates.

Orsay puede entrar en los sueños de los demás, ¿esto será su cruz o su salvación?

La oscuridad que amenazaba desde las sombras se está haciendo más fuerte y se introduce en la mente de aquellos que han estado cerca de ella ¿Quién o qué es la gayáfaga?, ¿Qué necesita?, ¿Lo conseguirá?

Mientras Sam intenta desesperadamente salvar la situación, aparecen problemas por doquier, los alimentos empiezan a escasear, Albert tiene sus propios planes, Los chicos normales declaran la guerra a los “rutis”, aquellos que han desarrollada algún don, la vida en Perdido Beach empieza a desmoronarse.

Caine está completamente perdido en su mente, solo sabe lo que la gayáfaga quiere y no le importa el precio a pagar, aunque este precio sea el final de todo.

Y entre todos estos problemas también aparecen pequeños haces de luz de esperanza.

¿Conseguirá Caine su propósito?, ¿Será Sam quien consiga terminar con la amenaza de la oscuridad?, ¿Sobrevivirán todos para ver un nuevo amanecer?, estas solo son algunas de las pocas preguntas que iréis descubriendo página a página.

La lectura de esta saga se convierte en adicción, los personajes están tan bien construidos que logran captar el interés del lector, la verdad es que a mí me han entrado ganas de patear algún trasero.

La ERA se ha instaurado y necesita una mano firme para sobrevivir ¿podrían solucionar sus problemas Sam y Caine y conseguirlo juntos? Dicen que el enemigo de mi enemigo es mi amigo. Quizás una nueva lucha una a todos por un bien mayor.

Os recomiendo que al leer Hambre tengáis algo de picotear a mano, os entrará tanta hambre como a los protagonistas.

Lo más acertado del título es que consigue dejar al lector con hambre de más, necesita saber que sucederá después, cómo evolucionará la vida en la ERA, suerte que podemos ir a la librería a comprar la continuación “Mentiras”, pero ¿Quién miente? RBA Molino acierta de pleno con una saga adictiva y llena de adrenalina.

¡Los días de la oscuridad están contados!