El amor imperfecto

Hoy es el día de San Valentín, un cura que fue castigado por casar en secreto a parejas de enamorados en el periodo de prohibición del reinado de Claudio II, es una fiesta que proviene del calendario romano antiguo que ensalza el amor y, a la vez, prohíbe la festividad pagana del amor que en esos tiempos se celebraba al día siguiente.

Con todo esto nos podemos preguntar ¿Qué es el amor? Seguro que cada uno de nosotros podría dar su propia definición, aunque en novelas y películas se acabe estereotipando lo que es el romance y los hábitos de los enamorados.

El amor, para mí, es un acto arriesgado de entrega, de ser con otro y ser una parte de otra vida que deja de ser ajena. El amor es una muestra de respeto, admiración y la fuerza que nos permite superar barreras y obstáculos. Sin amor, el mundo ya no existiría.

En la novela El amor imperfecto, encontramos un relato puro, real, dulce, tierno, ácido y muy contemporáneo. 

Trata el amor como si fuera una energía que se va transformando a lo largo del tiempo, se va adaptando a las necesidades de la vida y en cada etapa podemos aprender con la pareja a ser mejores y dar y recibir cosas diferentes. Amor, piel, amistad, compañerismo… el amor verdadero se traduce en comunión y crece con nosotros a la vez que se adapta a nuestros cambios y ciclos vitales.

La familia protagonista de la novela tiene a Alberto y Sandra como pareja principal, una pareja que tiene dos hijos, la mayor, Alice que en plena adolescencia se da cuenta que el amor de sus padres no es tan perfecto ni idílico como ella lo creía en su infancia y el pequeño Matteo, un chiquitín que padece falta de audición y con un corazón que no le cabe en el pecho.

La novela nos muestra como el amor puede ser indestructible y a la vez frágil, dulce y amargo… pero siempre está en algún lugar.

La pluma de Sara Rattaro nos invita a empatizar con los protagonistas y sentir en la propia piel los miedos, los problemas, la impotencia, la rabia, el desengaño y todo aquello que sienten estos nuevos amigos.

La emotividad no se pierde en ningún momento de la narración, es una lectura bella a la vez que muy reflexiva sobre el marco social en el que vivimos. 

Puede ser que el amor no sea perfecto o sintamos que no nos quieren como nosotros desearíamos pero esta familia nos mostrara el camino a la redención, a la verdad y a una unión en fin.

De la mano de Duomo podemos dibujar un amor realista que huye de estereotipos, de flores y bombones y de frases azucaradas.

El amor se puede presentar en múltiples personas y en múltiples formas, sólo debemos tener el corazón limpio para encontrar el lazo de plata que nos lleva al corazón del otro y animarnos a reflexionar que es para nosotros el amor, a quien amamos y como.

¿Qué haríamos por amor?

Entrevista Manuel Baixauli

Des de La Petita Llibreria ens plau apropar als nostres seguidors un dels autors amb més sensibilitat a la seva ploma, us parlem d’en Manuel Baixauli, pintor i escriptor multipremiat que ja ens va captivar amb el seu recull de contes “Espiral” i amb les seves novel·les destacant “L’home manuscrit”.

En la novel·la que de la mà de Proa ara ens presenta, La cinquena planta, ens ha encisat i ens ha captivat per sempre. En la novel·la podem conèixer una de les seves èpoques vitals, potser, la que més l’ha marcat i que vol compartir amb nosaltres. 

Hem descobert part de la vida de Manuel Baixauli de la seva pròpia mà, ara ens agradaria saber de la mateixa manera un bocí de passat, present i futur. Així que, entrem a dialogar.

Com era el Manuel Baixauli de petit? Era un trapella o ja dedicava el temps a inventar histories?

Era molt tímid. Parlava poc i en veu a penes audible. Quan veig fotos seues, em sobta que un cos tan petit tinga una mirada tan seriosa i profunda.

Quan va despertar en vostè l’interès per la paraula escrita? Quan va sentir que el món literari l’estava esperant?

Em vaig fer escriptor sense adonar-me’n, cap als trenta anys. Jo era un pintor a qui agradava llegir i que, de tant en tant, escrivia. Hi havia, però, inquietuds que només podia expressar amb l’escriptura, i no amb el pinzell. Ara sóc un escriptor que, de tant en tant, pinta.

Què creu que tenen en comú la pintura i l’escriptura per seduir-lo?

Ambdues em permeten viure més intensament les experiències que em proporciona la vida i, alhora, viure algunes experiències que la vida em nega. La imaginació amplia el món. 

En aquesta darrera novel·la és molt fina la línia que separa l’autor del protagonista. Li ha resultat fàcil escriure sobre B o ha estat més difícil del que pensava?

M’ha resultat difícil, però necessari. L’art té aquest component terapèutic. No cura, però alleuja. El fet de mirar als ulls a certes coses terribles en resta virulència.

Creu que qui llegeix aquest llibre ho fa per l’interès narratiu de la història o per la tafaneria un tant morbosa que envolta les histories d’adversitat dels altres?

És literatura, i punt. No és una crònica ni, de cap manera, un manual d’autoajuda. Qui busque una cosa diferent de la literatura s’hi sentirà decebut.

Vostè narra d’una manera majestuosa i amb suma delicadesa i sensibilitat el temps d’hospitalització, l’esforç de la recuperació alhora que els obstacles que va anar sortejant. Com ho recorda ara? S’ha dissipat una mica l’emotivitat del moment?

La vida quotidiana és distracció i oblit. Tot es refreda i minva amb la successió dels dies i les interferències. Tanmateix, si m’ature i faig memòria, em retorna l’emoció.

Com a lectora m’he sentit molt vinculada amb vostè i crec que al compartir aquest bocí de la seva vida amb els seus lectors el fa esdevenir un valent alhora que mostra l’apreci i el respecte que ens té. Creu que pot influir en la nostra manera de veure’l o percebre’l?

Mentre escric, no em plantege la impressió de mi mateix que faré en els altres. No pots escriure amb el fre de mà posat. La ficció, el fet que els personatges de la història tinguen noms ficticis, permet al narrador despullar-se i ser radicalment sincer. Si un, en el fons, fingeix, el bon lector ho nota i el relat fa aigua. La versemblança d’una història no depèn del realisme d’allò que es conta, sinó de la veritat que hi ha subjacent. Quan Kafka converteix un home en escarabat, tu t’ho creus de seguida. 

 Hi ha infinites cinquenes plantes a la quotidianitat de l’ésser humà. Com aconsella afrontar els grans reptes?

Jo no faig autoajuda. Més que donar respostes, plantege preguntes. En tot cas, crec que és millor afrontar totes les situacions que no evadir-se’n.

Hi ha una frase que m’ha deixat glaçada: “Temps: assassí en sèrie”.  Ha pensat en la mort o l’ha sentida de prop?

Sempre he pensat en la mort, des d’infant. I sí, l’he tinguda molt a prop. No em fa por.

És cert que t’adones de qui realment t’estima en els mals moments?

I tant! Veus nítida la seua ànima, com en una radiografia.

El seu acorament per triar les portades que vesteixen els seus escrits és immillorable. Aquesta és sòbria, elegant, seria i un xic trista. No creu que ha estat una mica dur auto batejant-se com “pedra”?

No m’importa ser dur amb mi mateix si la metàfora funciona i facilita la comprensió.

Podem concloure que, al final, la felicitat és a les petites coses. Per B, va arribar a ser-ho un terrat amb dues hamaques, dos afectes i dues cerveses. Què valora avui com a felicitat?

Mira, ens passem la vida fent grans projectes, la falta de consecució dels quals ens fan sentir-nos desgraciats. La meua experiència m‘ha ensenyat que la felicitat no és complir aquests projectes, sinó saber gaudir de coses molt més bàsiques i properes. Després de sis setmanes sense poder comunicar-me, ni beure, ni menjar, ni caminar, vaig comprendre que la felicitat és poder comunicar-se, beure, menjar i caminar. La resta és molt secundari.

Per concloure, ens agradaria formular-li la pregunta de la casa: Quina és aquella pregunta que mai li han fet i que li agradaria contestar? Ens la por contestar?

Què hi pot trobar, un lector, a la cinquena planta?

Tot. Depèn, però, del lector. Cada lector hi trobarà coses diferents. Algun potser es trobarà a si mateix.

Moltíssimes gràcies per la seva atenció, crec que el món sencer necessita llibres com el seu per fer-se més humà i més real.

Gràcies de nou,

La Petita Llibreria

La cinquena planta

Fa poc hem rebut la novel·la La cinquena planta i us hem de confessar que ens hem trobat amb molts sentiments contradictòria amb aquesta historia.

En Manuel Baixauli, autor d’aquesta novel·la ens narra com un cop enllestida la seva darrera novel·la anomenada “L’home manuscrit” va començar a sentir petits símptomes que el varen dur a una malaltia que el va deixar completament paralitzat. 

Ell mateix bateja a B, el protagonista i autor, com a “pedra” i és una imatge tan colpidora que arriba a mostrar-nos el pes del seu cos, la quietud a la que es va trobar sotmès i a la duresa que va tenir que recórrer per tal de sobreposar-se al gegantí obstacle que va trobar al seu camí vital.

Tot i això, B mai va perdre la capacitat de pensar, raonar i sentir. De fet, les seves reflexions sobre el temps, la felicitat i allò que tot ésser humà es preguntaria en aquests casos queda dibuixat amb una sensibilitat i suavitat que embolcalla al lector.

Crec que és una mica agosarat el concepte del llibre, però un cop llegit veus que ho tracta amb tanta rigorositat, respecte, veritat i emotivitat que ens regala una lectura que defugint de la duresa aparent esdevé un cant a la vida i una bufetada de realitat. 

Quantes vegades ens amoïnem per coses supèrflues? Valorem realment allò indispensable com la salut? De quina manera estem vivint? Com assimilem el nostre patiment? I el dels altres?

En B, un cop fora del sanatori s’enfronta a la vida i a la rehabilitació que enfronta amb ganes, força i coratge. 

Alhora que ens narra la seva recuperació, ens fa un gran anàlisi sociològic sobre tots aquells que el varen acompanyar en tan costerut camí i li varen regalar el seu suport i el seu temps.

Això si, valoreu-lo com a exemple de vida de no rendició i de superació malgrat les adversitats. Creieu que va arribar a conquerir la cinquena planta que tan i tan el va obsessionar? Només pel seu valor i el seu caràcter podeu començar a fer apostes, però el més recomanable és que llegiu tan insòlit relat que ens convida a una reflexió constant.

Amb la gentilesa de Proa, demà podreu llegir l’entrevista que vàrem mantenir amb en Manuel Baixauli, un home que rere les seves lletres amaga una grandíssima persona amb una infinitat de valors positius.

Em va semblar que seria un llibre que em faria plorar o que preferiria saltar-me alguna plana però no ha estat el cas, és subtil, dolç... retrata el seu infern a través del sedàs del temps. Potser si l’hagués gestat en els pitjors dies hagués creat un altre llibre però ell ens fa veure el coratge de la vida i la seva manera d’afrontar-la.

Una novel·la renovadora que no us deixarà impassibles a no ser que tingueu el cor de pedra i l’ànima glaçada.

D’avui en endavant, per nosaltres, la literatura té un nom propi més que s’ha d’escriure ben gran i amb lletres daurades: Manuel Baixauli. No el deixeu escapar.

Celebración año Cortázar

La celebración del Año Cortázar comenzó la semana pasada con la presentación en Barcelona de Cortázar de la A a la Z en Casa Amèrica Catalunya en un acto que contó con las intervenciones de Carles Álvarez Garriga, editor del libro, Jean-Philippe Barnabé, profesor de literatura hispanoamericana, y Sergio Kern, ilustrador y autor del diseño de este álbum biográfico. 

Además, el Año Cortázar tendrá un acto destacado este miércoles 12 de febrero, cuando se cumplirán 30 años de su muerte. 

La editorial Alfaguara y Casa de América organizan una lectura dramatizada de textos del escritor argentino que llevará por título «Viaje a través de Cortázar» y que ha sido creada por el dramaturgo José Sanchis Sinisterra. Con las voces de Fele Martínez y Clara Sanchis, y la música de un bandoneón y un piano, esta lectura propone al espectador un viaje por los textos de Julio Cortázar.  

Historias de cronopios y de famas, Rayuela o Papeles inesperados serán algunas de las obras que protagonizarán este espectáculo dirigido por Natalia Menéndez. La cita tendrá lugar el próximo miércoles 12 de febrero, a las 19:30 h., en el Anfiteatro Gabriela Mistral de Casa de América en Madrid y servirá como inauguración de todo un año de actividades para conmemorar el centenario del nacimiento del escritor.

El amante demonio

Tras el seudónimo de Juliet Dark, un apellido muy bien elegido, podemos encontrarnos con Carol Goodman, autora nominada dos veces al premio IMPAC, el Mary Higgins Clark y el Nero Wolfe. Con su obra “La seducción del agua” obtuvo el premio Hammett. Ahora nos presenta su nueva novela El amante demonio.

Con una prosa muy fluida, Juliet Dark, nos introduce en una historia oscura, tenebrosa, llena de mitos y leyendas, un mundo donde todo puede ser y nada es lo que parece. Con sus vibrantes descripciones el lector se contagiara del frio invierno Fairwick, un pequeño pueblo entre las montañas donde todos sus habitantes se conocen y la vida parece pasar plácidamente.

En el pueblo se encuentra la Universidad donde Callie McFay será aceptada como profesora en el departamento de Folclore, su asignatura muestra las relaciones paranormales con las novelas góticas, el lector se sentirá como un alumno más al descubrir detalles escondidos en obras como “Jane Eyre”, “Drácula”, “Udolfo” o “Cumbres borrascosas” entre otras, novelas donde las protagonistas femeninas no luchan, son como princesas encerradas en la torre del castillo esperando a ser salvadas por un príncipe azul.

Si la novela solo se centrara en la normalidad nos habríamos perdido un lugar ancestral, mágica, mítico, donde seres como brujas, hadas, elfos, vampiros y otros seres sobrenaturales coexisten en harmonía, protegiendo un lugar donde todo aquel que no haga daño a los humanos es bienvenido. 

Callie McFay entra de lleno en un mundo donde las personas no son lo que realmente aparentan, pero quizás ella tampoco lo sea. Su pasado se corta con la muerte de sus padres y su adolescencia viviendo con una abuela estirada, mantiene una relación a distancia y lo más destacable es que por las noches un íncubo la visita y mantienen una tórrida relación.

¿Puede un ser maligno hacer un acto de bondad? ¿Puede una maldición romperse con un acto de perdón? ¿Pueden albergar un mundo mágico un lugar donde la razón y el corazón peligren?

Una historia apasionante, llena de matices, con unas sombras perturbadoras que crecen a la luz de la luna, con un lugar donde todos querríamos huir pero a la vez desearíamos llamar hogar.

Una visión externa de las novelas góticas encerradas en una novela no menos perturbadora, donde la protagonista deberá luchar no por ella misma sino por sus amigos, sus compañeros, sus alumnos, en definitiva por su nueva familia.

Una historia fascinante que se refleja en la reminiscencia de la antigua propietaria de la nueva casa de Callie, Dahlia Lamotte, una escritora prolífica que sucumbió también al placer de la noche, y donde el reflejo de las dos vidas dan una breve visión sobre lo que la vida de nuestra protagonista podría llegar a ser.

Vergara nos seduce como el íncubo a la protagonista con una portada plagada de luces y sombras, donde el bosque se encierra y la nieve empieza a derretirse, donde nuestra protagonista se deja seducir por la luna.