Homenatge a Xulio Ricardo Trigo

Avui ens venia molt de gust fer un homenatge a un escriptor que podríem considerar gairebé com a padrí d’aquest modest blog, en Xulio Ricardo Trigo, un home que manté un estret contacte amb els seus seguidors i amics a les xarxes socials, una persona que poques vegades fa servir un no com a resposta i sempre està disposat a donar un cop de mà a aquell que li demani.

Sabeu aquell sentiment de proximitat i de caliu que s’estableix entre persones que han parlat contades vegades però que saps que són allà, a tirar de pedra. Aquest és el que sentireu si compteu amb en Xulio entre els vostres amics.

En aquest homenatge el que volem bàsicament és donar-li les GRÀCIES, és tot un goig poder sentir la seva veu a traves de les seves novel·les, descobrir en les seves fotografies allò que il·lumina la seva ànima i sentir la seva companyia a la xarxa.

Aprofitarem la ben entesa per donar-li també les gràcies a una escriptora molt especial, una persona que ens ha ajudat ha recopilar històries d’en Xulio, que ens ha facilitat molt la feina i que te un dels cors més generosos que hem conegut, la nostra amiga Coia Valls.

En Xulio, un autodidacta des de la infantessa

Per presentar-vos en Xulio bé podríem escriure el seu currículum, ben formal i polit, però com a ell li agrada molt escriure històries a partir de fets que li criden l’atenció o d’esdeveniments que necessita desentrellar, us explicarem una història.

L’any 1959 naixia a A Corunya un nen tocat pels escribes del cel, uns escribes que transcrivien la història de la humanitat, aquest fet va anar arrelant i transformant-se en curiositat a mesura que s’anava fent gran.

En Xulio de petit no va anar a l’escola, no seguia les normes d’una mestra ni feia deures al arribar a casa, per ell l’escola era el món i els seus mestres eren el seu pare i la seva mare, dues persones que viatjaven força i tenien un petit negoci.

Captava la vida amb una càmera i la seva fidel llibreta l’acompanyava, tots els llocs que visitava quedaven registrats. No us podeu arribar a imaginar les coses que es poden arribar a aprendre amb l’experiència, amb el desig i sobretot amb voluntat. Als dotze anys es va examinar per lliure. 

Estic totalment d’acord amb la Coia quan ens comentava que aquest fet el va marcar en la seva vocació d’escriptor, però també és un estudiós del setè art, de menut quan els seus pares acabaven de treballar, anaven tots tres xino-xano al cinema, i si podien triar a sessions dobles.

Però en Xulio no podia ser tot talent, el seu pare és un bon aquarel·lista, però el seu amor per la fotografia el va fer abandonar el pinzell, per a ell una bona fotografia és com una bona poesia, la seva composició a ulls de l’observador segueix el dit “una imatge val més que mil paraules”.

En Xulio va crear Ligàcia, un univers paral·lel, la seva Galicia a compartir amb el món com a escenari d’alguna de les seves novel·les.

Durant els anys vuitanta i noranta es va formar com a escriptor a les terres valencianes, però al tombar de mil·lenni va donar un gir a la seva vida trobant a les terres tarragonines una llar on el poeta, el periodista cultural, el traductor, l’escriptor i l’home pot gaudir d’una renovació constant.

Un autor que compta a les seves esquenes amb el premi Ausiàs March, el premi Maria Mercè Marçal, el premi Miquel de Palol i el premi Joanot Martorell entre d’altres.

Potser heu llegit alguna de les seves col·laboracions a el Diari de Barcelona, El Temps, El Periódico de Catalunya o La Vanguardia, però si de debò voleu descobrir la seva ànima investigadora i curiosa us recomanem el seu blog “El violinista celest”

La història, una clau a la seva novel·la i a la nostra terra

Podeu gaudir de les seves novel·les i els seus poemes, però nosaltres ens decantem per la seva vessant com a escriptor de novel·la històrica, un gènere molt complicat on el marc polític, social i cultural no pot ser alterat i són els personatges que s’hauran d’adaptar a les circumstàncies. Cada novel·la amaga rere seu un aprofundiment en la recerca, un estudi minuciós de la història i un desig d’anar un pas més enllà d’allò conegut per la gran majoria de lectors.

Edicions 62, Columna i labutxaca ens ofereixen tres títols de pes, tres obres que caldria tenir molt present i que us recomanem des d’aquí.

Els secrets de la reina, us transportarà a l’any 1348 al recinte del Monestir de Poblet, on la visita dels Reis, un misteri i el davallar de la comunitat. Set segles després dos joves descobriran com la història pot ser manipulada pels governants, que els secrets i la passió poden mostrar una cara fosca.  Voleu descobrir el que s’amaga rere els murs de Poblet, doncs aquí comença la vostra pròpia aventura.

El somni de Tàrraco, ens portarà al passat iberoromà de casa nostra, Tàrraco florirà sota les mans de l’emperador Octavi August i on arrelaran conspiracions provocades per les dames negres, la riquesa i el poder, aquestes estan condemnades per la mentida, les intrigues i la injustícia. En ella gaudireu dels ecos del passat, de les oliveres a la vora del mar, de les togues, de la vida romana i de la transformació d’una de les grans capitals de l’Imperi romà.

El port del nou món, us mostrarà com era la Barcelona del 1477, els seus carrers i els seus habitants, i com la ciutat es comença a expandir cap al mar amb la construcció del port de la Santa Creu, una empresa titànica que remourà els ciments de moltes famílies i on descobrireu la passió de l’autor per la cartografia. També veureu la confrontació entre les creences religioses i el desenvolupament de la ciència i la tecnologia. 

Totes elles introdueixen l’ambient com un personatge principal en continu moviment i evolució, però si encara no esteu decidits us donarem les claus de la seva narrativa.

La ploma d’en Xulio crea amb paraules imatges que sedueixen al lector, us captivarà des de les primeres ratlles i no us deixarà escapar fins que el vostre cor enyori la última paraula de la novel·la.

Les seves histories són riques en descripcions, en petits detalls, en aromes i sabors, tracta temes històrics amb versemblança, fidelitat i sentiment. Els seus personatges són molt humans, patiran mals d’amor, malalties, mort i traïció, alguns es transformaran en grans amics del lector i d’altres, bé, entren ganes d’escanyar-los. Quan això passa vol dir que els personatges t’han arribat, t’han transmès quelcom i no s’han quedat en un pla perdut entre plana i plana.

La nostra recomanació és que no us quedeu amb la nostra visió, descobriu per vosaltres mateixos la persona rere l’escriptor i l’escriptor rere la novel·la, us garantim que gaudireu d’un passeig al passat i esperareu noves històries en un futur.

¡Gràcies amic per ser com ets!

Teràpia de risc

Per Àngela Sánchez Vicente

La novel·la que se’t clavarà a la consciencia com l’agulla de xeringa que il·lustra la seva portada és Teràpia de risc.

Un llibre que reflexiona sobre la veritat oculta de les persones, el valor de la veritat sobre la mentida i el que estem disposats a creure, a ocultar i a sacrificar.

En una època on creix el “boom” del prejudici de la bellesa per sobre de la riquesa interior, som una generació marcada per gent buida de valors i sensibilitat però amb caretes ben estirades i lluentes de botox.

Ocultem qui som, com el marit de la nostra amiga protagonista.

La Diana, investigadora mèdica està disposada a tot per desfer l’entrellat de la desaparició d’un tècnic de laboratori del Hospital de la Mediterrània. Acompanyada per en Mark Güner, company de feina d’aquest, agafen l’ofici de detectius i cada cop s’apropen més a la veritat.

Alhora que descobreixen pas a pas que està passant amb el company desaparegut, la Diana descobreix una mica més qui és el seu marit. Què creieu que descobrirà? No us ho anticipo doncs us recomano molt la lectura d’aquesta novel·la on els ideals trontollen i hi ha masses castells a punt de caure. El que si que es salvarà és la integritat personal i professional de la nostra amiga.

Temes tan transcendentals com les inseguretats, l’acceptació i la autoestima es dibuixen a través de la novel·la que tenim entre mans, en la seguretat que a la llarga la realitat també supura entre els poros que deixa l’àcid hialurònic i els tractaments rejovenidors miraculosos.

Mentre investiguem que va passar, ens sotmetem a la reflexió de l’autora, Amàlia Lafuente: Som gent de plàstic o som reals? Ens creiem les nostres pròpies mentides? Vivim una vida tocant de peus a terra o vivim en el nostre núvol de colors?

L' Editorial Proa ens ofereix aquest títol i la oportunitat de gaudir d’una bona novel·la on la investigació pren un paper principal plagat de descripcions detalladíssimes i uns personatges desenvolupats amb molta cura i molt caràcter.

Acabant el llibre ens preguntem si  ens animem a viure la realitat sense mascares i mostrar la nostra cara al món, la nostra millor cara, la nostra millor versió.

Una majestuosa i subliminal metàfora entre allò veritable i essencial sigui intern o superficial alhora que la cirurgia com a mentida i la realitat com un acte de naturalitat.

Com a consell crec que hem d’adoptar la sinceritat com a “mantra” i filosofia de vida, creieu-me, al llegir el llibre aprens que una veritat a temps pot fer mal però no tant com una mentida sostinguda al llarg del temps que cada cop es fa més grossa i intricada.

Un llibre molt recomanable per tots els públics i crec que amb la denúncia social al culte al cos és un valor afegit per qualsevol llibreria que busqui un nou habitant.

No us penedireu de perdre-us entre les seves planes.

L'hotel dels cors trencats

Benvinguts, passeu i gaudiu d’una estada al poblet de Knockton a Gal·les on trobareu el Myrtle House, un casalot vell i atrotinat on la tristesa, la solitud i la melangia queden a la porta.

L’hotel dels cors trencats és una novel·la de personatges, de situacions, d’ànimes perdudes i de cors en procés de curació. La novel·la comença presentant-nos un personatge molt especial, en Russell Buffery, Buffy pels amics, un home de setanta anys que en la seva joventut havia sigut actor, un home casat i divorciat tres vegades, amb fills per donar i vendre, en te de blancs, de negres, gais, poc espavilats i de més llestos que la gana, però tots tenen una cosa en comú, coneixen poc en Buffy però se l’estimen molt.

La història arrenca quan la Bridie, una amiga, i només amiga, deixa en el seu testament el Myrtle House a en Buffy, ell ja està cansat de viure a Londres i decideix deixar de ser una molèstia pels seus fills i tocar el dos cap a Gal·les. 

Mentre anem coneixent més profundament en Buffy, la Deborah Moggach ens presentarà diversos personatges i com les seves relacions personals i sentimentals es van esfondrant mica en mica. El lector entrarà a descobrir personatges com la Monica, l’Amy, en Harold, l’Andy i les respectives parelles. 

Com si es tractes d’un preàmbul, una presentació de possibles actors que sortiran a escena més endavant, sense oblidar-nos del personatges que en Buffy coneix al poble on ha decidit viure.

La genialitat d’en Buffy sorgeix quan decideix que podria aprofitar el casalot per oferir cursos amb estada inclosa per a persones que s’acaben de divorciar, que acaben de trencar o que s’han separat, en aquests aspectes ell en te experiència i sempre pot recórrer a la gent del poble per donar cursos com el de jardineria, joieria, mecànica, cuina,... i ell es dedicaria al seu propi curs: com parlar amb les dones, vol ajudar a la gent a descobrir quin va ser el problema per poder-hi posar solució.

A partir d’aquest moment la novel·la fa un gir en el seu ritme i tempo, comença a anar més ràpida, és més irònica i coneixerem personatges nous com en Nolan i la seva mare, la Rosemary, la Nina i la Voda, i en recuperarem d’altres que ja coneixem.   

Una novel·la que presenta la visió dels homes sobre el que volen les dones, segons ells volen una dona amb penis, però també el que pensen les dones i com se senten, veurem dones madures insegures, jovenetes que descobreixen que allò que han perdut no és res comparat amb el que han trobat, homes atrapats en una imatge adulterada d’ells mateixos... però tots ells busquen una única cosa, ser feliços.

L’amor és un sentiment pur que pot moure muntanyes, que pot reduir un home gran en un jove insegur, tothom pot descobrir quelcom nou, no s’han de tancar les portes a la possible felicitat per por.

Tal i com reflexiona en Buffy: “No t’ho pensis més i llença-t’hi, tros d’ase. I si et claves una patacada, tant és. La vida és massa curta, creu-me”, i jo el crec.

Podeu trobar aquesta gran novel·la en català publicada per Rosa dels Vents i en castellà per Lumen. Una aposta segura tenint en compte que Deborah Moggach és l’autora de “El exótico hotel Marigold” que ha estat adaptat al cinema amb molt bona acollida, i és també l’adaptació d’Orgull i prejudici de Jane Austen per a la BBC.

En los zapatos de Valeria

Hoy os voy a presentar a una de mis nuevas heroínas, Valeria, una joven casada, que no muerta, escritora de novelas donde sus protagonistas sufren el amor y el desamor, con una vida social un poco apagada si no fuera por sus amigas del alma: Nerea, una diosa, hermosa, inteligente pero muy inocente,  Carmen, fuerte, tenaz, sin pelos en la lengua, sincera y un poco vengativa, y Lola, independiente, sensual, seductora, abstemia de amor y más salida que el pico de una plancha.

Cuatro jóvenes que desafían a los hombres de sus vidas, que domina el terreno profesional y que en el fondo son un tesoro a descubrir.

He leído muchos comentarios que comparaban este cuarteto con las protagonistas de “Sexo en Nueva York”, incluso la propia protagonista, nuestra Valeria se compara con Carrie, pero ellas son mejores, son más humanas, a ver ¿cuántas de nosotras viven en Manhattan?, ¿cuántas calzan Manolos y visten de marca?, casi ninguna, pero ¿Cuántas odian al jefe?, ¿Cuántas se han enamorado del hombre equivocado?, ¿Cuántas se han preguntado alguna vez hacia dónde va su vida?, casi todas, por lo tanto, las comparaciones no hay que tomarlas a la ligera.

En los zapatos de Valeria se esconde una joven atascada en un matrimonio que hace aguas, un hombre muy seductor, Víctor, que se cruza en su vida y sus amigas. Es una novela hilarante, irónica, clara, dinámica, sensual y sexy, atrevida y donde todas las lectoras encontraran cuatro amigas que no querrán dejar escapar.

Gracias a Suma de letras, podremos descubrir todos los secretos que se esconden detrás de cada una de ellas y de ellos, no hay que olvidar que en la novela también encontraremos personajes como Adrián, el marido frio y distante, Víctor, la sensualidad personificada, Borja un joven que esconde un gran potencia y Daniel, el jefe tirano.

Podemos celebrar que en menos de un mes, más o menos, encontraremos la continuación en “Valeria en el espejo”, “Valeria en blanco y negro” y “Valeria al desnudo”, una serie que no nos mantendrá en espera por meses, no sería sano para las lectoras.

Una historia que engancha, que quema en los dedos, que pone la piel de gallina y con sorna y alevosía arranca sonrisas por doquier, pero que combina también la acidez con la dulzura y la ternura.

No es de extrañar que después de ser auto publicada en Amazon, haya conquistado el corazón de los lectores situándola en los primeros puestos de la lista de más vendidos de ficción.

Elísabet Benavent es la autora que ha conseguido realizar su sueño, su novela está publicada en papel, pero lo mejor es que ha dado a sus lectoras una aventura donde se podrán identificar fácilmente.

Si os queréis calzar los zapatos de Valeria debéis buscar un corte salón, con un tacón de quince centímetros, llamativos y dispuestos a desafiar a la ciudad.