De
ben segur que tots nosaltres que ens trobem aquí per parlar de llibres hem
aprofitat el confinament i la desescalada per llegir i llegir.
Per
mi, sense cap mena de dubte El món us espera ha estat una bufetada de
realitat coberta amb un sospir d’esperança que m’ha encantat i desitjaria que
tot el jovent el llegís i pensés en aquest estiu tan atípic.
En
aquesta obra, l’autor escriu una Carta als fills plantejant-se el futur.
Si,
som joves i ens sembla que res no ens pot passar. Estem a l’època ideal per
somiar i ser el que volem però hi ha moltes coses de les que s’han de parlar i
molts temes que s’han de posar damunt la taula.
A
l’obra escrita per l’Ignasi Aragay arribem a posar paraules als espais
on a vegades costa anomenar les coses pel seu propi nom.
Diuen
que estimar també és difícil però si aprenem a deixar volar i alhora a crear
motius per tal que tornin es creen vincles sans i forts que esdevenen
indestructibles.
Gràcies
a l’aposta d’Empúries per aquesta àgil i punyent obra podreu créixer
emocionalment i pensar... Pensareu molt, us ho garantitzo... Però senta molt
bé!
Ara
és el moment de donar-li la paraula la autor:
Quan
vas sentir que el món de la informació i de les lletres t’estava esperant? De petit ja llegia molts
diaris, com el meu pare. En diferents èpoques, segons els que hi havia a casa o
a casa els avis, l’Avui, el Diari de Barcelona, El País, El Correo Catalán, La
Vanguardia, El Noticiero Universal... La literatura també va entrar aviat a la
meva vida, primer amb la col·lecció Els Grumets de La Galera i després, a
partir de l’adolescència, ja amb obres més serioses, començant per ‘Cient años
de soledad’, de Gabriel García Márquez, que va ser la meva entrada a la gran
literatura.
Per a tu la paraula
“escriptor” es refereix més a una professió o a una vocació? Em considero més periodista
que escriptor. I més lector que escriptor. Però l’escriptura, a causa de la
meva professió i de la meva afició a la lectura, la porto dins, és la manera
com millor m’expresso.
Quina
és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que detestes? No t’ho sabria dir. Soc molt
tastaolletes. M’agrada molta mena de literatura i d’assaig. Em guio més pels
temes que per l’estil. No soc crític literari. La meva llista d’autors preferits
seria molt llarga i diversa, des de Montaige fins a Maigret. No ho sé, no vull
fer llistes perquè en quedarien massa fora.
Un
llibre que t’hagi inspirat és... Molts. Alguns: ‘Memòries d’Adrià’, ‘La vieja
sirena’, ‘Camí de sirga’, ‘Obabakoak’, ‘Assaig sobre la ceguesa’, ‘La
insostenible lleugeresa de l’ésser’, ‘Elogi de la follia’, ‘La utilitat de
l’inútil’, ‘Sapiens’, ‘El rastre blau de les formigues’... En fi, molts.
A la
teva obra referencies a grans filòsofs, pensadors, escriptors, etc. Imagina que
pots fer un viatge en el temps i l’espai per tal d’oferir un àpat amb grans
figures. A qui convidaries? Montaigne i Erasme, grans representants
de la modernitat humanista.
En
aquesta obra hi ha un fort lligam entre passat, present i futur a mode de
generacions, creus que el present és passat que vol esdevenir futur? Creus que
molts pares volen veure ens els seus fills un reflex de les seves vides o que
aconsegueixin el somni que ells no van aconseguir? El passat forma part sempre
del nostre present. Ens acompanya. Fins i tot quan a algú se li mort el pare o
la mare, el seugueix sentint proper. Els records també ens conformen, ens
modelen... El que hem de voler per als fills és que siguin ells, que es
contrueixin com a persones i agafin de nosaltres el que vulguin i descartin el
que vulguin. Sempre hi haurà una certa continuïtat i una certa ruptura. La
relació peres-fills respon a la dualitat d’un amor incondicional i un
inevitable tall generacional. Les dues coses dialoguen.
Quines
qualitats teves veus emmirallades en els teus fills? En tinc tres i són ben
diferents entre ells. L’únic que els demano, tal com es reflecteix la llibre,
és que pensin i estimin. No és diré què han de pensar ni com ni a qui han
d’estimar. Si en això em fan una mica de cas, ja em donaré per satisfet.
I en
què t’assembles als teus pares? No ho sé. Als meus pares, en tot cas, els
agraeixo la llibertat que sempre em van donar per triar el meu camí a cada
moment. I el suport per ajudar-me a sortir de la timidesa malaltissa que tenia
de petit.
Creus
que tots som resultat del nostre passat i de les generacions que ens han
precedit o som persones totalment noves? Som fruit de la interacció entre l’herència
rebuda i les nostres tries personals. Som individus singulars i som individus
socials, i per tant també familiars. Al món no hi faríem res sols, no tindria
res sentit. I tanmateix, som únics. Quan més gran et fas més mires enrere i
recuperes o recrees el teu passat, però ho fas en funció no de qui eres, sinó
de com t’has construït.
Creus
que a la confecció de la pròpia vida pesa més la herència genètica o el medi on
es creix? Pesa
molt la cultura. Moltíssim. El caràcter és el destí, sí, però l’esperit de
superació, l’entorn, les oportunitats, l’atzar també són decisius.
T’agradaria
ser avui jove o prefereixes la teva època? Com creus que series? Et modificaria la manera de pensar i actuar? Cada època té les seves
dificultats i les seves avantatges. En la meva joventut, a Catalunya i Espanya
vivíem un cert optimisme històric col·lectiu fruit del final de la dictadura i
l’inici de la democràcia. Allò va ser tant perillós com bonic i interessant.
Cada època té les seves lluites, els seus ancoratges ideològics...
Què
creus que és el millor i el pitjor de ser jove avui en dia? El millor, les oportunitats
per conèixer món, per viatjar, per connectar amb moltes realitats diferents. El
pitjor, potser la dispersió, l’acceleració vital.
L’amor
paternofilial per nosaltres no té límits. Com el descriuries tú a aquest sentiment
tan complex? És
un lligam molt fort, molt irracional, molt bell. No es pot raonar. Com deia
Pascal, "hi ha raons del cor que la raó no entén". I alhora a
vegades, especialment en l’adolescència, quan ells comencen a marcar
distàncies, et fa adonar de la dificultat d’estimar els qui estimes. L’amor
demana passió i dedicació a parts iguals. És més fàcil l’odi.
Quina
creus que podria ser la banda sonora d’aquesta novel·la? The Mission, del Morricone.
A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang teniu tinta, us heu de justificar massa sobre la feina que feu? No m’agrada gaire la divisió entre escriptors mediàtics i no mediàtics. N’hi ha de suposdament mediàtics que són molt bons i viceversa. Jo mateix podria ser qualificat de mediàtic, surto dels mèdia. En fi. La cosa està prou repartida.
Creus
que ser escriptor avui en dia és més fàcil i agraït gràcies a les xarxes
socials i la interacció amb els lectors que aquestes faciliten? No crec que això influeixi
gaire. La feina de l’escriptor bàsicament és solitària, és un diàleg amb un
mateix.
Per
acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa. Quina és
la pregunta que mai t’han fet i creus essencial respondre? Ens la pots
respondre?
La pregunta més essencial: quin sentit
té la seva vida? Com creia Txéhov, la
vida en realitat no té sentit. Per què cau la neu? No té sentit. Però si vol,
cadascú li pot donar un sentit molt bell a la seva. El sentit de les nostres
vides és donar sentit al que no en té.
Moltíssimes
gràcies pel teu temps i les teves lletres.
Et
desitgem l’èxit que mereixes amb aquesta obra.
Àngela
Sánchez Vicente
