Avui us animem a que descobriu les lletres de Victòria Molins. Una dona que no deixa
indiferent simplement per la seva empremta vital a la societat, per les seves
opinions i per la forta vinculació política i sobretot per la seva entrega
total a la fe.
La religiosa Victòria
Molins escriu una novel·la intrigant i emocionant que serveix alhora com
una gran eina de critica i reflexió vers la societat actual.
A la seva obra Els secrets de la badia ens presenta a la Míriam, una jove metgessa de
vint-i-quatre anys que decideix marxar a treballar uns mesos a un hospital
d’Angola.
Un cop allà el primer que li sobtarà serà la brutal
diferencia de poder entre la pobresa de la majoria i la extrema riquesa d’uns
quants que viuen a base de la corrupció i els diamants. Un món de xocs i
contrapunts que posarà la seva pròpia vida a debat i també a la societat en
general i fins i tot al món tal i com l’entenem o l’acceptem avui en dia.
A ritme de thriller i amb una historia d’amor que acabarà
d’arrodonir aquesta gran historia podem dir que té els ingredients perfectes
per enganxar-nos des de les primeres planes.
Corrupció, drogues, amor, desamor, desengany social,
desigualtats...
Toca tants temes que si ens animem a gaudir-lo i
desgranar-lo no només ens agradarà sinó que ens convida a la reflexió i a un
aprenentatge.
Només gràcies a Columna
i llegint-lo ho descobrireu! És una obra que ve a tocar-nos la fibra i a no
deixar-nos pas indiferents.
Donem la paraula a l’autora:
Vostè és religiosa de la
companyia de Santa Teresa de Jesús, amb una gran opinió social i política, amb
una gran entrega cap als altres i ara, a més, escriptora d’un thriller
brillant. Com combina totes aquestes tasques? Recordo sempre la resposta d'un noi jove, quan -en la meva tasca periodística,
essent jo aleshores directora d'una revista educativa- li vaig fer una pregunta semblant i em va
respondre: "Es té temps per a tot allò que s'estima". I és veritat.
El dia te moltes hores i sempre que tinc una estona lliure a casa, em veureu
davant un ordinador fent servir l'eina per a la qual Déu m'ha donat un do: la
paraula. Des de petita i jove he sentit un atractiu especial pel do de la
paraula i he intuït sempre que té un poder que vas més enllà del que podem
imaginar.
Quan va sentir que el món de les
lletres l’estava esperant? Tenia jo
tretze o catorze anys i vaig guanyar un concurs literari. Jo era ja una lectora
empedreïda, com ho era el meu pare. De la seva biblioteca jo havia llegit tot
el que ell em deixava per la meva edat. Recordo que els "clàssics"
els teníem en la Col·lecció "Araluce". Quan vaig anar a buscar el
premi -tot pensant a la meva edat que era el meu "Nobel"-, em vaig
dir a mi mateixa que quan fos gran volia ser escriptora.
Per vostè la paraula
“escriptor” es refereix més a una professió o a una vocació? Jo diria que ambdues coses. La primera
condició que jo demanaria és que fos vocacional. I la segona és que per ser un
bon escriptor, primer has de ser bon un lector. I aquesta seria la meva
recomanació: llegir, llegir molt i des de petit.
Per a mi el ser escriptora no ha estat sempre la meva
"professió", malgrat sempre he estat lligada a les lletres. Durant
molts anys (des de que vaig acabar la carrera de Filosofia i lletres, vaig
exercir de professora de Filosofia i de Literatura, dues assignatures que em
van ajudar molt a tenir un pensament, a
entendre'm amb el jovent i a continuar
sempre llegint... i pensant. Dic que no ha estat sempre la meva professió, però
sí una necessitat, sobre tot en aquelles etapes de la vida que són difícils -i
més en temperaments apassionats com el meu- quan el lliurar-se a Déu i als
altres suposa una sèrie de renúncies que deixen l'anima ferida i necessitada de consol. Jo el trobava
sovint en Déu i en la paraula. Escrivia, escrivia i escrivia, per a mi mateixa
i... per a Jesús el meu gran amic. Ho feia en forma de poesies.... que mai he
publicat, malgrat algunes llegides en la meva maduresa no són dolentes. Però
són la meva ànima en certs moments i són molt intimistes
Després, en la meva congregació van conèixer el meu do i
em demanaven escriure per una revista. Vaig acabar després d'uns anys a ser anomenada
directora de la Editorial STJ que era de la meva congregació teresiana. Allà
vaig dedicar moltes hores a escriure o bé per encàrrec o bé per necessitat.
Perquè ben aviat, per circumstàncies que no venen al cas, vaig poder conjuminar
la meva tasca de escriptora, editora i professora (ja només de Literatura) amb
el mon de la marginació, en aquell moment terrible de la SIDA, devastadora de
gran part del jovent. Aquesta nova vida va alimentar, como és lògic, la meva
tasca de escriptora, donant-me coneixement d'uns mons mai intuïts per mi abans.
Què va sentir quan
l’editorial Columna li va demanar que plasmes les seves paraules? La primera vegada que m'ho va demanar
va ser fa uns anys -el 2013- que em van dir que escrivís un llibre sobre
"la meva vida". Jo no volia que fos unes "memòries",
malgrat que ja tenia edat per a fer-ho, sinó un recull dels esdeveniment
importants que jo havia viscut en uns anys de tanta història interessant i
tants canvis, des del 1936 en el vaig
néixer, fins el moment: canvis en la societat civil i en l'Església. Vaig
gaudir molt amb aquell llibre que vaig voler titular "El regal de la
vida".
Fins aleshores jo sempre havia escrit amb més caire de
periodista o de educadora. Ja portava crec que més 65 llibres al llarg dels
anys de directora d'editorial. Mai havia pensat en ser "novel·lista".
Quan la directora Gloria Gasch -antiga alumna meva de Literatura- m'ho va
proposar, no dic que no em va estranyar, però en part em va interessar. Per
suposat, vaig dir, per a mi no tindria sentit si no feia una història o de
"denúncia" o de valors... I l'Editorial va estar d'acord. Coneixia
d'a prop el tema d'Angola... i vaig
veure una mina.
Imagini que
pogués fer un viatge en el temps i l’espai i organitzar un àpat amb un grapat
d’escriptors. Quins serien? Com seria l’àpat? Què els preguntaria? Deixeu-me fer dos àpats. Un,
amb escriptors de temps passats i un altre actuals. Amb els del temps passat
agafaria a Teresa de Jesús, a Maragall i José Luis Sanpedro; per tres dels
molts llibres que m'han impactat a la vida: El Castillo interior, El Càntic
espiritual i La sonrisa etrusca. Amb aquests tres els preguntaria com es viu el
do de la paraula quan ja no sigui necessària. "Amb quins altres ulls"
veurem la bellesa, m'ho diria Maragall. De la nostra riquesa com a persones
eternes, em parlarà Teresa. I a Sanpedro li preguntaré cóm és amar en plenitud
sense límits d'espai i temps.
L'altre àpat seria amb escriptors actuals -mes aviat
periodistes que conec o estimo-: Albert Om, Antoni Bassas, Empar Moliner,
Víctor Amela, Pilar Rahola, Ignasi Aragay...i amb tots ells parlaria del moment
actual de la meva estimada Catalunya i de les injustícies socials del moment.
Vostè és una
gran defensora de la llengua catalana i les tradicions catalanes. Creu que la
literatura en català va per bon camí? Crec que, per a mi, millor
que en els meus temps passats. Pensar que jo no he estudiat mai català i que he
tingut que ser autodidacta havent-hi fet la carrera de Romàniques! El professor
de francès ens parlava en francès, el de italià en italià, el de portuguès en
portuguès i el de català.... en castellà. Amb això ho dic tot.
Com es va
documentar per escriure tan fidel i dignament sobre Angola i la seva tremenda
desigualtat? Havia estat a Angola acabada
la guerra i les guerrilles i em vaig impressionar molt. Fa poc vaig tenir
ocasió de veure el canvi gran que es donava en una part de Luanda, la capital. La
visita a Barcelona d'un grup de senyores de Angola que s'havien format en
missions nostres, havien estudiat a la nostra Escola de magisteri i ara ostentaven càrrecs allà, em va fer
conèixer lo que no imaginava: eren molt riques,
i gastaven d'una manera desorbitada. La seva ostentació en despeses em
va posar en guàrdia i vaig indagar. Em va ajudar molt també les converses amb
una senyora, germana de una monja nostra -tenim moltes missions allà- de la
societat més privilegiada, però amb un gran sentit de la justícia i solidaritat
que ha ajudat a molts joves a estudiar i promocionar.
Quines
característiques de la jove Míriam l’apropen a la seva personalitat? En què
s’assemblen? És curiós que tots els
lectors i alguns periodistes m'han dit que em veig reflectida en Míriam. Sé que
el escriptor sempre es retrata d'alguna manera en els seus personatges. Aquí,
sens dubte, el que pensa Miriam és el que jo sempre he pensat... Jo també vaig
deixar un "amor" per exigències del meu sentit de la vida. Sé el que
costa i el preu que s'ha de pagar per la felicitat i la fidelitat en les que
creus.
En aquest
llibre vostè dóna veu als que pateixen a Angola i als que ja no poden explicar
la historia. Creu que la memòria és el passat que vol seguir esdevenint
present? Mai millor dit. Només escrivint sobre el present
el perpetuem i fem més entenedora la història. Jo sempre dic que aquesta
novel·la la he pogut escriure ara, als 83 anys i la molta experiència que Déu
m'ha regalat al llarg de la meva vida, sobre tot a partir d'un moment: quan
"he sortit de la sagristia" que diria el Papa Francesc.
Les
desigualtats són narrades en aquesta obra des del punt de vista de la Míriam.
Per a vostè quins creu que són el grans punts negatius? Com es pot solucionar o
pal·liar? Qui ho ha de fer? Hi ha dues coses que van
unides i són els grans enemics de la solidaritat i la justícia social: els
diners i el poder que, generalment van units. Sempre que prima aquest
sentit de la vida, es creen desigualtats. Es curiós veure tan clar que
qualsevol classe de poder, si no és per a servir, es converteix fàcilment en
tirania. Començant per la democràcia. Ja ho deia Plató. Quan vaig tenir ocasió de parlar en
l'Ajuntament davant moltes autoritats i dir com seria la Catalunya que somiava
vaig acabar amb les meravelloses paraules de Jesús que, portades a la pràctica,
arreglarien moltes coses: "Ja
sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que
els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no
ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre
servidor... i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el
Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir ". (Mt, 20, 17-28)
A l’actualitat
hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui
escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com vostè, que té
una historia per explicar, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? Crec que la única justificació d'un
mateix i del que diu és la vida. La que hom viu segons la seva consciència i el
seu enteniment del món, de la justícia i de la FELICITAT per a la qual tots hem
vingut al món.
La seva obra té un alt
poder reflexiu que posa en debat l’ètica i la moral d’una societat. Té
esperances en que la societat s’apliqui aquest missatge? Si el missatge més meravellós que
sustenta tots els pensament més justos, que és el Jesús, no ha estat escoltat
després de XXI segles, ¿com podem pretendre que sigui escoltat el de una pobre
monja insignificant?
Per acabar
ens agradaria que ens respongués a la pregunta de la casa. Quina és la pregunta
que mai li han fet i creu essencial
respondre-la? Ens la pot respondre?
"Creiem
que a vostè la fe li sosté i dóna sentit a la seva vida. Ha tingut alguna
vegada dubtes de fe?" M'agrada aquesta pregunta perquè em fa dir el que per a mi és la fe.
Escandalitzaria si digues en la quantitat de "dogmes" de la
"fe" que no es que dubti sinó que no crec tal com me'ls van explicar.
Com que per a mi la fe no es creure en dogmes, sinó el mateix Jesús històric, el de Belén, Nazaret,
Galilea.... " no ese Jesús del madero, sinó el que anduvo en la
mar..."
La meva fe és aleshores ESPERANÇA en el Jesús que em va dir com era Déu,
amor, misericòrdia i Pare-Mare.
Moltíssimes
gràcies pel seu temps i li desitgem l’èxit que es mereix amb aquesta
grandíssima obra.
Gràcies de
nou
Àngela
Sánchez Vicente
La Petita
Llibreria
