El asesinato de Pitágoras

Por Àngela Sánchez Vicente

Para leer una novela que vale su peso en oro tenemos que sucumbir al embrujo de El asesinato de Pitágoras.

La historia arranca cuando Pitágoras tiene una premonición que no quiere contar. Lo que indica que dicha premonición puede ser grave es que enseguida se pone a buscar un sucesor. 

Los principales candidatos son Aristómaco, Daarkus, Orestes, Hipocreonte, Evandro y Cleoménides. Cuando este último parece tener en el saco la decisión final del maestro cae muerto en pleno Templo de las Musas.

¿Qué esconde la premonición de Pitágoras? ¿Cuál será su sucesor? ¿Cómo se relacionaran entre ellos?

Un asesino escurridizo que se nos escapará entre las hojas de esta inmensa aventura hasta que poco a poco la hija de Pitágoras, Ariadna de Crotona, se meta de lleno en la investigación con la ayuda de Akenón, un investigador egipcio que además de ir tras la pista del asesino, buscará una rendija para colarse en el corazón de la mujer más bella, inteligente, espontanea e interesante que ha conocido jamás.

¿Cuál es la identidad del asesino? ¿Hasta dónde quiere llegar?

La investigación, el amor y la persecución se entretejen a la perfección formando un tapiz sublime e imprescindible para los amantes de la buena literatura.

Marcos Chicot, el autor de este espectacular volumen, nos regala un gran relato sobre la Grecia del siglo V a.C. donde ropajes, escenarios, espacios lúdicos, roles sociales, las costumbres cotidianas y un largo etcétera salen dibujados con un realismo y una veracidad que conforman la esencia de esta historia tan completa. 

Enigmas que se suceden envolviendo al lector en una trama sumamente adictiva y que podemos disfrutar gracias a la apuesta que Duomo hace sobre uno de los fenómenos literarios del año.

No os asustéis por la extensión del relato, en cuanto lo acabéis sentiréis nostalgia de los personajes, echareis de menos su complejidad y los caracteres que el autor les ha otorgado… acaban siendo como amigos de uno.

Muy recomendable a todos los amantes de la buena literatura y en especial a aquellos que sienten veneración por la novela histórica de calidad pues no encontraran ningún anacronismo ni errores de documentación. Casi podemos hablar que se trata de un relato con grandes posibilidades didácticas.

El propio autor dice que es “la mejor obra de su vida” y creo que muchos lectores opinaran lo mismo, así que ya podemos ir haciendo hueco en nuestras mesitas de noche para dejarle un espacio destacado.

Es una novela que se llena de misterio, intriga, acción, amores nacientes y enigmas a descubrir.

Lo mejor que le puede pasar a un cruasán

Por Maria Valle Viña

Lo mejor que le puede pasar a un cruasán es que sea relleno de chocolate, no… lo mejor que le puede pasar es que lo mojen en café con leche, no, mejor aún en leche con cacao… quizás es mejor que lo unten de mantequilla o dejarlo secar un poco o ser horneado con un poco de azúcar o rellenarlo con algo salado… sin duda alguna el título con el que Pablo Tusset ha bautizado su novela no pasa desapercibido a los ojos de los lectores. Un título suculento y enigmático para una novela igual de suculenta y enigmática. 

Pablo Miralles es el hijo gandul, procaz y gordo de una familia bien barcelonesa. Una mañana su hermano pijo y políticamente correcto le hace un encargo aparentemente fácil: localizar al propietario de una misteriosa casona del barrio, que ha sobrevivido a la especulación inmobiliaria. Sin embargo, nada más empezar la pesquisa, su hermano desaparece sin dejar rastro, y Pablo, la oveja negra de la familia, se verá en la enojosa obligación de investigar que ha sido de él. 

Es así como Pablo interrumpe a su pesar las borracheras en el bar de Luigi, las disquisiciones filosóficas con los miembros del Metaphysical Club y los escarceos eróticos por los bajos fondos, para embarcarse en una demencial aventura que lo llevará a conocer el lado más oculto de la ciudad. 

La novela que nos edita Booket es una cómoda edición de bolsillo con una suculenta portada que atrae e interesa a primera vista. 

El autor del libro es, como antes he nombrado, Pablo Tusset, pseudónimo de David Homedes Informático de profesión, este dato es prácticamente todo lo que se sabe sobre su vida personal. 

Lo mejor que le puede pasar a un cruasán ganó el Premio Tigre Juan, que se otorga a la mejor primera novela del año, y consiguió un éxito sorprendente que le llevó a ocupar el primer puesto de la lista de libros más vendidos. 

El estilo de Pablo Tusset se caracteriza por el contraste entre el uso de un léxico sencillo, acompañado con frecuencia por el humor, y la profundidad de los temas tratados, que van desde el psicoanálisis al esoterismo y sirven para ofrecer un desencantado y cínico retrato de la realidad. Entre sus obras destacan otros títulos como “En el nombre del cerdo” o “Sakamura, corrales y los muertos rientes”. 

Una novela de la mano de Booket que no dejará indiferente a los lectores, con un final que pocos pueden imaginar a lo largo de la lectura. Con un léxico sencillo y con toques de humor que hacen de la lectura de Lo mejor que le puede pasar a un cruasán, una lectura amena, rápida e interesante.

L'home de sorra

Amsterdam ens ofereix un nou cas protagonitzat per Joona Linna, personatge que hem pogut descobrir en “L’hipnotitzador”, “El contracte” i “La vident”, tots aquests títols publicats per Amsterdam i amb la curiositat d’un per any, com si fossin una dosi suficientment potent per poder esperar un any per l'aventura següent, i aquest punt no el penso discutir.

De la unió a quatre mans de Alexander Ahndoril i la seva esposa Alexandra Coelho Ahndoril, i signat sota el pseudònim de Lars Kepler ens arriba una nova entrega L’home de sorra, no us amoïneu si no heu llegit cap dels seus títols anteriors, us asseguro que després de llegir aquesta última novel·la no podreu esperar per anar a la recerca de les anteriors.

Diu la llegenda que l’home de sorra és aquell esser sobrenatural que visita de nit a les persones mentre dormen i que els guia pels seus somnis, però de la mà dels nostres autors, l’home de sorra es transforma en un personatge cruel, malvat, trastornat, un home que guia pels pitjors malsons de la ment humana.

L’home de sorra es un psicòpata que rapta les seves víctimes en la seva infància i les manté en vida, privats de llum, de sons, de calidesa, els tortura i els enterra vius fins el desenllaç final. 

La novel·la arrenca a mb un dinamisme lent, introduint la essència de la historia poc a poc, creuant la vida de diversos personatges formant un paisatge humà amb espais en blanc que s’aniran omplint poc a poc, pàgina a pàgina fins a completar un marc incomparable ple de dolor, tristesa i també, val a dir, d’un raig d’esperança.

En Reidar Frost, és un home a la quarantena que fingeix que és viu, però que se sent mort, fa anys els seus dos fills van desaparèixer i mai els van trobar, la seva dona el va deixar i al no poder amb la opressió al seu cor per la pèrdua es va manllevar la vida, ell sobreviu esperant la mort. Un dia però, apareixen a la seva porta noticies de que el seu fill Mikael és viu, a l’hospital i de sobte el seu món recupera una mica de color.

Aviat aquest retrobament provocarà preguntes sobre l’home que van condemnar per diversos assassinats, entre els quals en Joona i en Samuel, incloïen com a víctimes en Mikael i la seva germana Felicia.

¿Hi havia un còmplice? ¿Hi ha més supervivents? ¿En Jurek Walter era culpable?, tota una trama policial arrencarà retornant als orígens de la investigació i buscant tots els fils que es podien haver escapat, sense oblidar noves pistes i la necessitat de fer parlar pel mitjà més convenient en Jurek.

Una novel·la negra, molt psicològica, on les descripcions dels sentiments, les sensacions i l’angoixa que mostren els personatges deixen al lector amb la pell de gallina, la imatge mental de ser enterrat viu ja de per si és angoixant, però l’exposició del calvari previ de les víctimes i la sang freda de l’executor posen de manifest la genialitat de l’obra.

Una història que no passa desapercebuda, deixa un regust terròs a la boca, un cop acabes l’última plana saps que encara queden coses per dir, és una sensació de buidor, com si quelcom s’escapés de les mans del lector i encara manquessin respostes. 

¿Serà en Joona Linna el protagonista de la propera obra d’aquest matrimoni ben avingut?

L'altra

Una de les novel·les més fresques editades aquest 2014 és sense cap mena de dubte L’altra, una historia situada a Barcelona amb dos protagonistes que es veuran afectats pels problemes del moment en que vivim.

Una novel·la amb la que és facilíssim de connectar doncs d’una banda tenim una història ambientada a Barcelona, als indrets més destacables i icònics d’aquesta meravellosa ciutat i, d’altra banda, les problemàtiques socials com l’atur, les retallades salarials, els maleits ERES i allò més territorial i que afecta a tota la població, situa a la perfecció el moment vital i psicològic dels nostres nous amics.

La Nona, és una dissenyadora gràfica i autònoma, viu calculant al cèntim i essent un cap quadrat per costum, de formació professional i per les exigències econòmiques del moment. Si hi ha una temporada on no es pot allargar més el braç que la màniga és ara.

El Nelet, el seu company, és un home de contradiccions, necessita un manual per poder auto conèixer-se i auto comprendre’s.

Per la conjuntura econòmica i social, han de rebre a una inquilina imprevista que canviarà les seves vides donant-los la volta com a una truita.

La Marta Rojals, autora que vàrem conèixer amb el seu debut literari “Primavera, estiu, etcètera”, torna per reafirmar-se en el món de les lletres i demostrar-nos tot el que encara ens té per oferir. 

Des d’aquí celebrem la seva tornada doncs podem comprovar que la seva novel·la anterior no va ser un èxit per casualitat o per modes sinó un talent que es mostrava per primera vegada amb una sensibilitat i acidesa que han robat el cor a un bon grapat de lectors que ja han esdevingut els seus incondicionals i més fidels seguidors.

La seva ploma àgil, propera i dinàmica ens narra una història nova emmarcada en l’aquí i en l’ara que tota la joventut estem vivint, les feines precàries, la dificultat per accedir a un habitatge digne, la problemàtica de compaginar la feina amb la vida social i ja no diguem res si tens el projecte de formar una família...

Com els canviarà la nova inquilina? L’entorn familiar serà una ajuda o un obstacle afegit? Podran seguir vivint amb la tranquil·litat que ho feien? Com serà l’any d’aquest parell?

Gràcies a RBA - La Magrana totes aquestes respostes estan al vostre abast amb un volum imperdible i molt recomanable a tots aquells que es veuen ofegats en un got d’aigua i que donen les culpes a la situació política i social actual.

Pensem que el canvi existeix, que al conviure amb nous reptes i amb altres personatges, nosaltres mateixos podem esdevenir “l’altra” dins nostre, un altre que en constant canvi ens pot mostrar com som realment i les capacitats d’adaptació i desenvolupament que tenim per superar això i molt més.

Per ser propera, per ser una conversa amb una amiga i per tot allò que encara ens ha d’oferir, no us el deixeu escapar... sinó algú altre el llegirà per vosaltres!

Res no s'oposa a la nit

Per Àngela Sánchez Vicente

 

Per tots aquells que sigueu seguidors de la ploma de la Delphine de Vigan, esteu d’enhorabona doncs gràcies a labutxaca podem gaudir de la seva darrera obra titulada Res no s’oposa a la nit.

La Delphine de Vigan ens va sorprendre a tots amb la seva primera novel·la autobiogràfica “Els dies sense fam” i es va consagrar i va començar a tenir una legió de seguidors voraços de les seves lletres amb “Les hores soterrades” ambdues publicades per labutxaca. Amb aquest darrer títol ens demostra que ha vingut per quedar-se.

En les seves novel·les, que amb més o menys profunditat són autobiogràfiques, podem veure la valentia de l’autora al despullar la seva ànima a mans del públic.

En aquest darrer volum, la situació arrenca en quan la Delphine de Vigan troba a la seva mare Lucile morta al seu apartament. Les circumstàncies tèrboles en que succeeix aquest fet seran el detonant d’una revisió vital sobre la seva mare a càrrec d’ella mateixa.

La Lucile surt dibuixada com una dona increïblement bella, seductora, amb àngel, bohèmia, salvatge... podem dir que era una dona que es va construir a si mateixa i va viure, com diria en Frank Sinatra, a la seva manera.

En els retalls de vida que la Delphine va ajuntant com si fossin peces d’un trencaclosques descobrirà que de la mateixa manera que la seva vida va ser molt lluminosa també hi havia molta foscor. 

Una foscor que farà entendre la vida de la mare i com determinats actes que van afectar a la filla es poden arribar a justificar. Tancarà ferides però en trobarà de noves, les seves van esdevenir les de la seva mare de la mateixa manera que ara ella pateix en carn allò que forma part del passat de la seva mare.

Un retrat on l’autoconeixement, la confiança, la veritat, la pietat i el perdó juguen un paper imprescindible teixint una novel·la summament emotiva que fa que el lector es vegi descrit en segons quin fragment.

És de les novel·les que et posa els pels de punta i la carn de gallina, les llàgrimes poden ser evitables però no pas els ulls plorosos i rogencs. 

L’autora agraeix a la seva germana i als seus tiets tant paterns com materns la seva ajuda per tal de fer del relat una fotografia realista alhora que respectuosa i atraient per al seu públic. Crec que és la seva manera de fer un homenatge a la seva mare des del més profund amor que es pot sentir. 

Ella emmarca la novel·la en la cançó “Osez Joséphine” d’Alain Bashung i Jean Fauque, una lletra fosca i trista però que emet unes petites guspires que la fan brillar, nosaltres som més del mestre que ja hem anomenat i realment en molts moments t’adones que la Lucile va viure a la seva manera, marcada per les circumstancies però sortint-se’n com ella podia.

Ens agradaria deixar-vos amb la cançó que ens ve a la ment un cop acabat el llibre, un tribut a una vida, un acomiadament amb la promesa de retrobament en la pau d’haver fet les coses el millor possible esquivant les bufetades del destí. La seva mare va morir conscient i més viva que mai. 

Què millor que Edith Piaf?  “Non, Je ne regrette rient”