divendres, 3 de maig de 2013

La tumba compartida



Una aventura apassionant, un secret per descobrir i mil i un impediments per poder-ho fer. Aquesta és la definició més ajustada sobre la novel·la d’Antonia Romero, una historia que s’amaga sota el títol de “La tumba compartida” i que copsa realment l’ànima de la novel·la.

Cal puntualitzar que el final queda una mica obert i ja veurem si podrem gaudir de noves aventures al costat de Maite, Adrián i Mauricio. Aquests tres joves seran l’eix principal que viuran l’aventura de les seves vides i que descobriran molts secrets no tan sols d’un passat llunya i de personatges com Nefertiti i Akhenatón, sinó del passat de cada un d’ells. Un passat que els va relacionant entre si i lligant-los a un destí apassionant.

Per una banda ens trobem amb la Maite, una jove antiquària que arrossega cert sentiment de culpa des de la desaparició d’un membre de la seva família i de la qual se’n culpa. El seu soci a la botiga d’antiguitats és l’Adrián, qui li porta un estrany amulet egipci amb forma de cor, de l'època del faraó Akhenaton. Serà realment antic? Li hauran donat gat per llebre o llebre per gat. Segons l’Adrián és fals.

Els fets els depararan conèixer l’ arqueòleg Maurici Varona, amb qui inicien una expedició a Egipte a la recerca de la tomba de la reina Nefertiti, dona del faraó. Però tot es complica amb morts inesperades, troballes de cadàvers, desconfiances, enverinaments i identitats desconegudes que el lector va descobrint de la mà de Maite.

Certament és una novel·la de contrastos i d’embolics, on la manca de confiança fa que el lector mai pugui estar segur de qui són els bons i qui els dolents, l’autora aconsegueix donar molts girs a l’argument més aventurer i dinàmic, una excavació, uns quants cadàvers pel camí i la sensació de que tots els personatges estan mentint, a excepció de la Maite que ens fa de narradora i simplement viu en un mar de desconfiança.

A part de la trama més lúdica, també podrem gaudir d’una trama profunda on descobrirem les famílies dels protagonistes, uns personatges molt carismàtics que posaran a prova sentiments com l’amor filial o la necessitat d’acceptació. El personatge més agraït pel meu gust és en Marc, un jove adolescent friki, apassionat amb l’Antic Egipte i que demostra que ser una peça clau al llarg de la novel·la.

Reconec que si el lector està versat en temes històrics aquesta novel·la serà molt del seu gust, sobre tot quan apareix una teoria on s’apunta que potser en Moisès va ser Akhenatón, una idea rocambolesca però molt atractiva. Però si el lector no és molt amant de les novel·les històriques trobarà certs capítols o passatges força espessos i fàcilment eludibles, però la trama en si té suficient pes per atrapar a qualsevol lector.

El que m’agradaria saber, com a lectora, és si al final aconsegueixen fer el descobriment de les seves vides i demostren o no les teories de la Maite.

“Que els Deus coneguin als que amaguen les seves cares amb les mans” Tutankamón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada