dijous, 19 de setembre de 2019

Notre-Dame de París


Per Àngela Sánchez Vicente

Avui de la mà de Proa us convidem a recuperar un altre dels grans clàssics de les lletres universals.

Desprès dels esdeveniments que han succeït en els darrers temps ve de gust recuperar i reflexionar sobre Notre-Dame de París.

Segurament quan vàreu veure les imatges de l’incendi que s’ha endut per davant bona part d’un gran emblema de París tots vàreu pensar en alguna cosa ja que les imatges no deixaven indiferents.

Potser molts vàreu pensar en el viatge en que la veu conèixer o d’altres en que ja no la podreu conèixer tal i com era o bé en algun record o anècdota... Bé, digueu-me innocent però la primera imatge que em va venir al cap va ser en Quasimodo.

Si, de petita la pel·lícula de la factoria Disney em va encantar i al cap d’uns anys vaig llegir l’obra d’en Victor Hugo i me’n vaig enamorar definitivament.

L’edifici tanca una historia de realitats dispars trobades que encisa a qui la descobreix.

La bellesa, alegria i les danses rentables de la jove i bella Esmeralda enfrontades al món obscur, fred i ombrívol des d’on en Quasimodo viu allunyat de les mirades cruels.

En Quasimodo no passa inadvertit per els habitants del París medieval i prefereix viure reclòs fins que descobreix que hi pot haver gent que vegi més enllà de la seva gepa o de la seva cara.

Una obra altament didàctica sobre la literatura en si i com enviar molts missatges reflexius a la societat d’una manera discreta, una obra rica en simbolismes i en historia rica en descripcions que ens ajuden a viatjar sense escala al París que va dibuixar l’autor en aquesta obra.

De ben segur que coneixeu la historia del campaner que s’alia amb les gàrgoles per passar les seves hores de solitud i les aventures de la jove Esmeralda però gràcies a la traducció d’en Rafael Folch i Capdevila la podeu redescobrir.

És dels clàssics que mai passen de moda i paradoxalment l’autor va retre tribut a un temple que ara més que mai necessitem que es mantingui en el nostre record.

Vegeu com en Quasimodo para els peus al ardiaca, descobriu els jocs de poder i desig que viuen dins els murs del temple i com la visió de les persones poden canviar i millorar.

Grans histories i debats ètics, socials i religiosos es donen la mà en aquesta obra tan complerta.

La deixareu escapar?

Vinga va, en Quasimodo us espera!

dimecres, 18 de setembre de 2019

El pintor d'ànimes


Avui ens retrobem amb Ildefonso Falcones, autor més que reconegut per obres com “L’església del mar”, “La mà de Fàtima”, “La reina descalça”, “Els hereus de la terra” i ara torna per presentar-nos El pintor d’ànimes.

Aquesta novel·la de gairebé set-centes planes necessita el seu temps per a ser llegida i extreure’n no tan sols la seva lectura com a tal sinó per copsar una idea que flueix entre les seves planes que podríem resumir en una metàfora de la nostra pròpia historia actual, el temps passa, les coses canvien però l’essència humana és manté inamovible.

Abans d’entrar en la pròpia novel·la m’agradaria comentar el seu títol, una descripció valida pel seu protagonista i alhora pel seu autor.

Vull agrair que Ildefonso Falcones tot i passar per un moment dur de la seva vida hagi dedicat el seu temps a fer-nos arribar les seves lletres, encara que aquest fet com ell ha confessat ha sigut dolorós el simple fet de teclejar lletra per lletra. És per aquest motiu que crec que par de la seva ànima ha quedat atrapada a la novel·la.

Per entrar  a la novel·la cal gaudir de la seva portada, una imatge molt reveladora per a tots aquells barcelonins que estimem la nostra ciutat i que en un segon ens hem vist a la casa Batlló, a les seves vistes impressionants i al gran conjunt arquitectònic modernista que podem trobar a la ciutat. Això si a traves d’ella veiem un home engolit per la seva presencia i alhora fent-s’hi el seu propi espai.

L’autor ens convidarà a gaudir del modernisme i del noucentisme, donant atenció a Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Josep Maria Jujol i per descomptat a Gaudí. 

Ens trobarem immersos a principis del segle XX, una època marcada per es revoltes, per la sublevació de les dones, per les grans diferencies entre rics i pobre, entre els somnis d’uns i l’opulència dels altres, uns conflictes socials que esdevindran claus a la novel·la portant-nos des de la misèria i el tractament vexatiu de les dones que des dels deu anys eren convertides en prostitutes o com la malaltia queia sobre els barris més pobres... aquesta historia ens mostrarà l’evolució d’una ciutat i d’aquells que hi viuen.

El nostre protagonista és el jove Dalmau qui desitja arribar a ser un gran artista, d’idees anarquistes i revolucionari, aprèn ceràmica i el seu art el portarà a tenir contacte amb l’alta societat, on també patirà en mans d’alguna dona poderosa.

Emma, la seva xicota serà el nostre referent en la lluita de la dona, fet que ens portarà a moments durs i poc agradables de llegir.

És molt complicat explicar bé una novel·la d’aquestes característiques en tant poques paraules, si realment voleu desgranar-la cal que la llegiu, no us deixarà indiferents.

La prosa del autor és molt lineal i segueix l’estela de les seves novel·les anteriors, un segell únic i personal que defineix clarament a l’autor, pocs girs argumentals sorprenents però una forta solidesa en la seva construcció històrica, encara que fa ballar alguna data per fer-la encaixar.

Rosa dels vents ens presenta part de la nostra historia, els somnis d’un artista, la construcció menys lineal d’una ciutat en expansió i la lluita social i feminista en les seves arrels més profundes.

Aquí us deixo les seves primeres planes. Una Barcelona perduda que no ens agrada recordar un espera.

dimarts, 17 de setembre de 2019

Mites


Crec que des de petita que la mitologia i a cultura clàssica m’ha agradat molt, però no crec haver llegit i gaudit mai tant amb un llibre com amb Mites de Stephen Fry, un autor que coneixia en la seva faceta d’actor però que m’ha encisat amb aquesta obra.

L’autor ens presenta l’evolució dels Déus grecs des de l’inici de la historia partint del Caos i com aquest va donar lloc a una família poc convencional, un “culebrot” entre poders, incests, germans, parents, enveges, infidelitats...

Tots immortals, poderosos i en certa manera encara que no ho sembli molt humans. 

Si us pensàveu enfrontar a una obra didàctica no us diré que no aprendreu molt però realment he de confessar que no sé ni com però de sobte estava submergida en una historia fascinant i no podia deixar de llegir.

La prosa de l’autor té una ironia molt fina, el seu llenguatge és molt planer, les comparacions que realitza per apropar-nos als mites són senzillament brillants, explica els fets que podrien arribar a ser tediosos com quelcom emocionant, una obra viva rere mil·lennis d’història recopilada en poc més de quatre centes planes que el lector descobrirà com a quelcom conegut i alhora nou.

Realment la veu d’aquest autor és única i reflexa la seva visió per la cultura grega a tot aquell que el llegeixi, cap esser diví queda indemne de la seva ploma afilada i aconsegueix que reflexionem sobre el que sabem el món i la il·lusió de la seva creació. Tot això ens arriba gràcies a la tasca de traducció d’Anna Llisterri que ha aconseguit copsar l’ànima i l’esperit de bufó de l’autor.

Una obra molt acurada, amb moltes referencies bibliogràfiques, arrels lingüístiques que ens han arribat a avui en dia i peus de pàgina que acaben d’arrodonir el text.

L’obra ens presenta a l’inici un mapa on podrem anar situant els mites, el seu arbre genealògic que parteix del Caos i com ve diu l’autor abans d’ell no hi havia res o potser l’univers era com el caos d’una habitació d’un adolescent. Son aquests girs que li donen vida al llibre.

Rere un pròleg sentit  la historia es recull en quatre parts, dues recullen el principi dels temps i els ordres que s’aniran establint entre els poders divins i les dues següents les joguines de Zeus, tant humanes com divines enunciant en cada capítol de qui parlarà. 

Us recomano que tingueu en compte l’apèndix, l’epíleg i l’índex analític, tres punts afegits que us ajudaran a fer aquest viatge en el temps.

M’estic quedant amb moltes ganes d’explicar-vos moltes coses, petits detalls que semblen no tenir importància però que esdevenen cabdals pel desenvolupament del futur.

Ara llibres ens fa un regal, ens convida a somiar amb un món on tot és viu i alhora tot és passat, una confluència, un conte, una historia que cal entendre per descobrir molts secrets del nostre passat i futur.

No el deixeu escapar, és divertit, ràpid, àgil, irònic, didàctic sense ser alliçonador, complex i entenedor a parts iguals, un món que ha quedat tancat dins d’una bombolla que podreu contemplar gràcies al seu detall.

Una obra impecable, imprescindible pels amants del passat, per aquells que estan cansats de llegir sempre el mateix. 

«La mitologia grega no té absolutament res d’intel·lectual o acadèmic: és addictiva, entretinguda, accessible i sorprenentment humana.»


dilluns, 16 de setembre de 2019

La veu interior


Per Àngela Sánchez Vicente


Avui us presento una obra breu però tan complerta i plena de sentit...

Per mi parlar-vos i recomanar-vos els llibres d’en Francesc Torralba és tot un goig ja que encara sembla que senti la seva veu a les conferències que ens feia a la universitat.

La seva veu de la saviesa ens encisa alhora que la seva manera clara i directa a l’hora de parlar i relatar ens ajuda a entendre el missatge d’arrel que ens vol transmetre i la bellesa en la que ens el presenta.

Després d’obres com “L’art de saber escoltar”, “Un mar d’emocions” i “La revolució ètica” per destacar-ne uns quants de la seva extensa bibliografia ens presenta un nou títol La veu interior.

En un format breu, cuidat, bonic i amè ens ajuda a Aprendre a escoltar-nos per vèncer la por i la incertesa.

En aquesta obra coneixerem a dos personatges que ens tocaran la fibra sensible. 

D’una banda coneixerem a l’Edith una noia jove que viu en un món accelerat i que encara li queden masses coses per aprendre i d’altre banda coneixerem al seu oncle Agustí, un senyor gran que des de la residencia d’avis on viu li donarà moltes lliçons sobre la vida des de la seva pròpia experiència.

Viuen a les antípodes però s’entenen a la perfecció. 

A través de cartes ambdós es desfoguen i es comuniquen sobre allò que els passa, els amoïna i alhora intenten posar llum a la vida de l’altre.

Aquesta obra m’ha recordat aquella cita que deien els grans de la família sobre “si la joventut sàpigues i la vellesa pogués”.

Realment tenim molt que aprendre de la gent gran ja que les seves vides són lliçons per a nosaltres i en canvi els joves els podem donar la dosi de piles que necessiten per no fer la seva vida tan monòtona i grisa.

Descobriu les cartes, descobriu les dues generacions i com el diàleg pot ser una gran base per tal que dues vides es complementin i s’entenguin.

Gràcies a Comanegra un cop més per les seves lletres reflexives i altament didàctiques en un món on les referents s’esborren podem gaudir d’una obra epistolar magníficament tramada i amb un gran aprenentatge.

La por de començar, la soledat, allò important de la vida... 

Què n’aprendreu vosaltres d’aquest parell?