dijous, 31 d’octubre del 2013

L'espia que tornava del fred



Per Maria Valle Viña


John le Carré és el pseudònim amb el qual signa l'escriptor de novel·les anglès David John Moore Cornwell. Bona part dels seus llibres s'han traduït a força llengües, d'entre elles sovint al català. Alguns han estat adaptats al cinema, com per exemple “El sastre de Panamà” o “La casa Russia. Els últims cinquanta anys ha viscut de l’escriptura. Actualment viu a cavall entre Londres i Cornwall. 

Va començar la seva carrera literària escrivint novel·les d'espionatge ambientades en la guerra freda, i algunes biografies seves insinuen que ell mateix havia estat espia.

Un exemple de novel·la d’espionatge és la que avui us presento, L’espia que tornava del fred, presentat per Edicions 62 i amb un pròleg del mateix John le Carré on ens revela informació sobre la novel·la i on l’autor fa balanç d’aquells inicis i de l’esclat que va suposar la novel·la. 

L’espia que tornava del fred ens presenta a Alec Leamas, antic responsable de l'espionatge anglès a Alemanya Oriental que ha dedicat tota la seva vida a l´espionatge, després del seu últim fracàs Leamas es pensava que seria jubilat. És per això que ningú no s´estranya que comenci a lliurar-se a la beguda i hagi de recórrer a activitats tan mal pagades com la de bibliotecari auxiliar. 

Per Alec l´espionatge s´ha convertit en un món hermètic, allunyat de la realitat exterior. Però Leamas té un compte gairebé personal que passar amb els seus vells rivals, tots els seus agents han mort o han estat detinguts. Però Londres li ofereix l'oportunitat de superar la seva frustració mitjançant una operació bruta i arriscada que permetrà liquidar al màxim dirigent de l'espionatge d'Alemanya Oriental.

Edicions 62 ens presenta la novel·la amb una edició especial de 50 aniversari dintre de la seva col·lecció el balancí. Una edició perfecta per presentar un llibre d’espionatge intrigant, fosc i misteriós. 

L’espia que tornava del fred us endinsarà en una història molt interessant, trepidant i misteriosa. Amb un ritme adequat per no perdre fil de tot l’entrellat de la història i amb un final sorprenent.

dimecres, 30 d’octubre del 2013

La fortuna del gran Jacques Cœur



Por Julian V.


Ediciones B nos acerca la última novela histórica del autor Jean-Christophe Rufin, abalado por sus anteriores éxitos “El abisinio”, “El cerco de Ispahán” o “Rojo Brasil”.

En este último título, La fortuna del gran Jacques Cœur, podemos respirar el aire de la Grecia antigua del siglo XV con unas chispas de atemporalidad y modernidad que le otorgan una distinción y un lugar meritorio en cualquier mesilla de noche de los amantes de la buena literatura histórica.

Una historia basada en una gran documentación sobre la Europa del siglo XV y las costumbres y cotidianidad de la gente que habitaba los escenarios que el autor describe con una gran riqueza de detalle y un rigor que asegura la ausencia absoluta de anacronismos.

El hombre más rico del mundo con contactos dondequiera que vaya pierde las riendas de su vida y toda su fortuna. ¿Cómo es el iniciar una vida de nuevo? ¿Una vida tan distinta a la que estabas acostumbrado? ¿Cómo se asimila?

Jacques Cœur fue un prófugo, un fugitivo con maña para encontrar recovecos para establecerse. Un hombre que permitió a la humanidad dar el salto i pasar de la época de las cruzadas a la del intercambio y el comercio emergente. Es uno de los fundadores del selecto club de la business class.

Al protagonista, le atrae el tesoro y asusta el abismo, como en cualquier elección de un nuevo camino. Poco a poco, apostando a su buena predisposición, se ira adaptando y vera con otros ojos que quizás lo que antes entendía por riqueza era solo un espejismo monetario y de poder y, ahora puede gozar de otras riquezas.

Un viaje de ida y vuelta, de la riqueza a la pobreza, de la cima al abismo.

¿Qué habrá pasado con su fortuna? ¿Hay manera de recuperarla? ¿Es un camino sin retorno ni salida? Estas preguntas y muchas más son respuestas en esta aventura narrada en primera persona y ubicada en un tiempo pasado.

Los toques románticos son narrados con un romanticismo y clase semejantes a la tez de Agnès Sorel, la dama de la belleza que atraerá la mirada y el corazón de nuestro amigo protagonista. Agnès, la favorita real de la historia de Francia desaparece del mapa a sus veintiocho primaveras dejando tras de sí un rio de emociones encontradas y un mito que perdurara en la mente de los que la conocieron.

Relatado con una pluma noble y de lenguaje extremadamente refinado y sutil nos llama especialmente la atención la gran riqueza descriptiva en los cambios emocionales y psicológicos que experimenta nuestro protagonista a lo largo de la historia. 

Muy recomendable a todos aquellos que disfruten de un buen relato histórico donde la realidad se entrelaza con la ficción dándole un sentido completo y unitario. Ahora que llega el frio, nada mejor que una buena taza de chocolate caliente, una luz tenue y este libro entre las manos. Eso sí, alejad los relojes pues os parecerá que el tiempo vuela. 

Una historia singular, muy trabajada y que encuentra a cada paso la palabra justa y necesaria.

dimarts, 29 d’octubre del 2013

Entrevista: Jordi Badia i Luisjo Gómez



Benvolguts amics, és tot un privilegi poder tornar a parlar amb vosaltres sobre la vostra nova novel·la “La creu de Saraís”.



Amb “El llegat de la Vall” vàrem conèixer dos amics que escriuen a quatre mans, que dinen junts els divendres i que la fortuna o el destí va creuar les seves vides als catorze anys a l’escola.



A La Petita Llibreria voldríem recuperar algunes de les vostres impressions d’aquell moment i veure com ha canviat la vida de dos escriptors molt estimats a la xarxa, que són propers amb els seus lectors i que basant-se en la Història amb majúscules han aconseguit crear una història captivadora, que fa pensar i que barreja de manera molt equilibrada la novel·la històrica amb la negra, tot donant-li un punt de misticisme i, per que no dir-ho, de romanticisme.



Com ha sigut el pas entre ser autors novells a ser autors reconeguts, que comencen a veure com funciona el món editorial entre bambolines i a tenir una bona legió de seguidors?
[Luisjo] Es d’agrair la qualificació de “reconeguts”, però creiem amb modèstia que encara queda molt trajecte fins arribar a aquest punt. En aquest trajecte hem agafat algun tarannà professional, malgrat que volem mantenir la naturalitat de dos amics que s’ajunten per escriure.
[Jordi] Ha estat apassionant fer una immersió en un món nou per a nosaltres, on hem aprés un munt i moltes persones han entrat a les nostres vides. Necessitàvem explicar coses, i aquests dos llibres són sols el començament.

Ha significat un canvi en les vostres vides quotidianes? La tasca d’escriptor ha fet trontollar l’equilibri de la vostra feina anterior?
[Luisjo] No ens considerem escriptors. Som autors de dos llibres, amb la vocació de seguir escrivint-ne més.
[Jordi] Les nostres feines quotidianes són distants i diferents. No s’han vist afectades per l’escriptura. Ben al contrari. Vam començar aprofitant el nostre temps lliure, malgrat que d’un temps aquí, part de l’horari laboral es inevitable que s’inverteixi en tasques d’escriptura.

En l’entrevista que us vam fer pel “Llegat de la Vall”, ens vàreu explicar que la idea de fer una guia va sorgir en un dinar, que a l’hora del cava ja era una novel·la i que si haguéssiu pres “xupitos” seria una trilogia. Us heu pres ja els “xupitos”? Podrem esperar una tercera entrega? O potser una nova novel·la?
[Luisjo] De fet ja hi ha gaire bé finalitzat un tercer llibre, aquest sense relació amb la trama dels dos primers, però que arrossega a dos dels nostres principals personatges: l’advocat Gomis i el sergent Palau. Per altra part, tenim les línies genèriques del que haurà de ser la tercera entrega que completarà les dues obres ja publicades.
[Jordi] Així és; vam sobrepassar els xupitos i ara estem davant dels gin tònics del cap vespre.

La tasca de documentació és clau en les vostres novel·les, podem llegir sobre Ricard cor de Lleó, Ricard I, Maria Antonieta, Lluis XVI, entre d’altres nobles i molts Papes, arribant a mencionar a Benet XVI i a Juan Pau I. No us preguntarem sobre les vostres creences ni la vostra religió. Però en un moment convuls com el que estem patint ara amb la crisis econòmica, el reflex que feu de la figura dels Papes és força contundent, creieu que l’actual Papa, Francisco I, és el que realment voldria el poder de l’Església de la vostra novel·la?
[Luisjo] L’actual Papa ha donat unes passes interessants, però encara li queda molt per demostrar.
[Jordi] Sorprenentment, al llibre LA CREU DE SARAÍS hi ha textos que han estat premonitoris del que ha succeït dins del Vaticà. Pensa que el llibre el vam acabar a finals de 2012, i per raons comercials y de Marketing de l’editorial RBA que compartim, no s’ha publicat fins ara. Les nostres creences son secundàries; el que importa és el que volem dir.

La iconografia de les vostres novel·les queda reflexada a cop d’ull en les seves portades, ambdós títols es troben emmarcats per dues creus diferents, però que a l’hora li donen caràcter i força de continuïtat. Dues creus que difereixen molt a la creu actual que s’utilitza com a simbolisme de la fe cristiana. De la mateixa manera les vostres novel·les mostren una nova manera d’entendre el missatge de la paraula, on no es parla tant de religió sinó d’un missatge més universal i humà. Creieu que avui en dia podria sobreviure una Església amb aquests fonaments?
[Luisjo] Ho desconeixem. Seria especular. El cert és que la nostra intenció prioritària és entretenir, fer que el lector desitgi quan acaba un capítol començar el següent.
[Jordi] Et respondré amb unes paraules de Joan Pau I, transcrites al llibre: “alguns han perdut el sentit de la pobresa evangèlica. Nosaltres no podem fer nostres les regles del món; ben al contrari, hem de portar al món les regles del cristianisme verdader”. Però compte, en qualsevol cas, LA CREU DE SARAIS és un thriller trepidant que va molt més enllà de missatges religiosos.


Quan llegia la novel·la m’he trobat amb un personatge que esqueia força amb un advocat ex boxejador, també podem trobar-hi empresaris de diverses firmes. Us agradaria formar part com a personatge de la vostra novel·la? 
[Luisjo] Hi som a la novel·la; jo com a l’advocat Gomis i en Jordi com un templer dit Abadia.

[Jordi] De fet, el llibre està ple de clicades d’ullet a un munt de gent que pren d’identitat dels personatges de les nostres novel·les. És quelcom comú a molts autors, i una manera de passar-ho bé.

Us ha sigut més complicat continuar amb els personatges que ja teníeu i fer-los créixer, o ho és més presentar un personatge nou en una història ja començada?
[Luisjo] Els antics personatges resulten més complicats donat que els hi afegim pinzellades que van conformant la seva personalitat.
[Jordi] Mantenir els personatges té major dificultat, per què han de ser coherents amb el caràcter que els hi hem donat. Amb els nous personatges un se sent més lliure.

Quin és el personatge que us te el cor robat i per quin motiu?
[Luisjo]  Charité, una dona que al llarg dels segles es portadora del “llegat”.
[Jordi] Per la meva part, diria que en Ramón Palau, el sergent de Policia, però no puc desvetllar les raons. El lector les trobarà.

Quin creieu que és el màxim atractiu de les vostres novel·les per als lectors?
[Jordi] [Luisjo] Estem absolutament d’acord aquí en que es tracte de passar-ho bé; gaudir de la lectura, i al temps, si se’m permet, aprendre alguna cosa que ha quedat difosa en el temps.

La Vall de Boí segueix sent el punt clau de les vostres novel·les, amb els seus paisatges i els seus vilatans. Vosaltres hi heu fet visites amb els vostres lectors, què creieu que els va captivar més?
[Luisjo] La veritat és que no hem tingut ocasió de fer viatges amb els lectors, tot i que és quelcom que sempre està a l’agenda
[Jordi]. Aquest estiu vaig coincidir amb dues famílies, una de Madrid i una altra de Cartagena, ambdues incondicionals de la primera novel·la, EL LLEGAT DE LA VALL, que em van reconèixer per la zona.

Els lectors va gaudir molt amb el joc de les pistes de la web de “El llegat de la Vall”, “La creu de Saraís” també tindrà el seu?
[Luisjo] Allò va ser per fer-nos conèixer, i no descartem fer alguna cosa.
[Jordi] No està previst fer-ho en aquesta ocasió a la web, però sí a través de xarxes com ara FACEBOOK.

M’agradaria acabar aquesta entrevista amb la mateixa formula que vàrem fer servir amb anterioritat. Volem que deixeu de ser autors i us canvieu de bàndol. ¿quina és la pregunta que ningú us ha fet fins ara i creieu important incloure en aquesta entrevista?
[Jordi] [Luisjo] Com puc pujar a Saraís? (jajajaja...)


Moltes gràcies per dedicar part del vostre temps en respondre aquesta breu entrevista que ens ajudarà a apropar la vostra obra als nostres lectors.

Núria Sánchez Vicente