divendres, 31 de gener de 2020

El mal pare

Avui ens endinsarem en el negre més criminal que hi ha, el negre d’una ànima corrupte. Llibres del delicte ens presenta la novel·la de Pep Prieto  on les dues cares de la moneda, on la cara que es mostra en públic i la cara sense mascara que es veu a la intimitat es donen de la mà.

El mal pare arrenca amb una presentació on coneixerem els tres fills de l’arqueòleg Sadurní Castells, en Jan, la Nut i la Nix, tres criatures amb noms de Déus romans, grecs i egipcis i com en parla la mitologia el Déus no tenien bona sintonia entre ells i aquests germans tampoc.

Al morir la mare van quedar-se sense el referent de la persona que els estimava i no els quedarà més remei que fer un front comú.

Ja sent grans la mort del seu pare els presenta una sorpresa molt desagradable, en el gruix de l’herència els ha deixat un castell perdut en el no res on descobreixen un soterrani ple de calaixos amb noms de nens i nenes desapareguts, tant del nostre territori com de l‘estranger.

A partir d’aquest moment l’autor intercala capítols del present amb els del passat, així és com el lector descobrirà que en Jan és el que més s’assembla al seu pare, que la Nut va patir un “accident” i la Nix va ser violada, tots ells tenen la seva pròpia carrega emocional que els fa ser individualistes, la família per a ells no existeix, comparteixen lligams de sang i poc més.

Aquests tres personatges estan molt ben construïts, la seva psicologia i evolució és molt complexa i detallada, fet que enriqueix una trama que s’anirà complicant a passes gegantines.

És en aquest punt que el lector descobrirà realment les dues cares del pare, un home ben vist i respectat en la societat mentre que a casa era l’home del sac, (ja comprendreu per que li dono aquest nom).

Un home que formava part d’una organització criminal i que un cop mort posa als seus fills en perill i qui sap si en sortiran vius.

Dues trames que s’entrellacen per fer encaixar les peces de les dues vides del pare i construir així la realitat que cadascun d’ells ha viscut de manera fragmentada.

La prosa de l’autor manté un tempo sostingut i el fet d’anar intercalant els capítols per donar pinzellades del passat aconsegueix donar-li profunditat sense parar ni fer pesada la narració. Les descripcions són acurades i aconsegueix transportar al lector a la vida dels tres germans.

Una lectura molt negra sense excés de sang i fetge, sinó d’un negre malaltís, psicològic, agressiu, calculat i molt fred.